Sant Jordi al replà!

Pel dia del llibre, el replà us recomana un grapat de llibres i alguna rosa!

Els petits canvis són poderosos

Tres àlbums en els quals un petit gest canvia el contingut i el continent del llibre

La pàgina dreta és de tots!

Takatuka publica dels portuguesos Carvalho i Minhós un àlbum amb frontera

Llits extravagants per a viatjar

El «Libro de las camas» de Sylvia Plath il·lustrat per Quentin Blake

Kamishibais, narracions orals arreu

Milers d'anys d'oralitat en una tradició japonesa

Per Gràcia amb Rocío Bonilla

La il•lustradora conversa amb Ignasi Blanch

Dos dies a la Fira de Bolonya

Just acabem de passar la festa de Sant Jordi i encara està molt present la 54 edició de la Fira del llibre infantil i juvenil de Bolonya, on aquest any Catalunya i les Illes Balears han estat convidades d’honor.


Una experiència molt especial que hem pogut viure moltíssims il·lustradors de Catalunya amb la il·lusió de mostrar el nostre treball a editors de països molt llunyans, aprofitant que el nom del nostre país ressonava de manera destacada a la Fira del llibre infantil i juvenil més important del món.


Gràcies a l’Institut Ramon Llull i a tot un equip de professionals, es van organitzar dues mostres d’il·lustradors catalans. La primera es presentava al centre de la ciutat italiana, a l’Archiginnasio, i estava formada pel treball de 17 professionals que, en paraules de la comissària Paula Jarrin, “han obert camí, mestres i referents que continuen treballant i han donat entitat i prestigi a la literatura infantil i juvenil en llengua catalana”. A la segona mostra, present al mateix recinte de la fira, vam poder gaudir del treball de 42 il·lustradors que representaven, també en paraules de la Paula, “el present i el futur de la nostra literatura infantil i juvenil”.


En un principi hi va haver un cert desconcert, i no tothom va estar d’acord amb la tria dels il·lustradors proposats per a ambdues mostres. Personalment, vaig formar part de l’exposició a l’Archiginnasio i vaig agrair personalment la meva inclusió en aquesta mostra, malgrat manifestar que hi mancaven altres companys professionals capdavanters en el panorama de la il·lustració catalana, com ara la Maria Rius, per exemple.

Vaig desplaçar-me amb avió des de Barcelona en companyia d’un dels veïns de l’escala, l’escriptor Àngel Burgas, i amb la sorpresa afegida de trobar, al mateix vol d’una companyia de baix cost, a molts companys de professió, a moltíssims alumnes de l’Escola de la Dona on coordino els estudis d’il·lustració, i fins i tot al President de la Generalitat acompanyat d’alguns consellers i altres representants de les institucions catalanes.
Durant els dies de la Bologna Children’s Book Fair, els carrers de la ciutat estaven plens de gent de casa nostra. Per tot arreu escoltaves parlar en català i, més a més, coincidies amb companys a les inauguracions, visites culturals i fins i tot als restaurants.


La primera trobada interessant va ser a l’Ajuntament, on s’inaugurava una tercera exposició vinculada a la fira i a Catalunya com a convidada d’Honor. Es tractava d’una mostra de la feina de Pilarin Bayes sobre les seves publicacions amb Edicions 62 de la història de Catalunya. Una proposta conjunta de l’ajuntament de Vic i del de la ciutat italiana que va fer possible poder gaudir del treball de la nostra il·lustradora referent i propiciar un intercanvi amable entre les dues ciutats. L’acte inaugural comptà amb la presència de Puigdemont, el conseller Vila i el president del Ramon Llull, Manel Forcano, entre molts d’altres.


A continuació, i amb tota la comitiva de polítics, vam anar a l’Archiginnasio per inaugurar la mostra dels 17 il·lustradors “referents”. Allà ens vam trobar uns quants il·lustradors exposats, com ara Pilarin Bayes, Tàssies, Carme Solé Vendrell, Montse Tobella o Valentí Gubianes, i jo, a més a més, vaig gaudir de la companyia de molts joves il·lustradors, alumnes i antics alumnes. L’exposició estava al pati interior de l’edifici i cada il·lustrador participant teníem una il·lustració reproduïda en una banderola de gran format que penjava del sostre. Jo vaig escollir una de les del llibre “Alícia i el País de Meravelles” amb text de l’Àngel Burgas.


Al vespre vam festejar-ho amb la festa d’inauguració a un Palazzo bellíssim del centre de la ciutat, on fins tard vam xerrar, menjar, beure i ballar gràcies a l’acció d’una DJ.

L’endemà vaig arribar d’hora a la Fira per participar en una taula rodona amb Pilarin Bayés i Jan Barceló. Havíem de parlar de l’Ensenyament d’Il·lustració a Catalunya. Tres generacions i tres maneres diferents d’enfocar la professió.


Pilarin va parlar del seu pas per la Facultat de Belles Arts, i en això vam coincidir. Ella, però va ser una de les il·lustradores capdavanteres, conjuntament amb la Maria Rius i la Fina Rifà, en publicar a l’editorial La Galera i a la revista Cavall Fort, gràcies a la pedagoga Marta Mata que les va a anar a buscar a la mateixa Facultat.
En el meu cas, i com a representant d’una generació entre la Pilarin i el Jan, vaig parlar de la sort de poder marxar a l’estranger a finals dels vuitanta, i decidir el meu futur professional a la ciutat de Berlín. Aquesta estada a l’estranger “ha dirigit el meu itinerari com a il·lustrador i, sobretot, la meva vinculació amb Alemanya”, vaig afirmar.


En Jan va parlar del seu pas per escoles diverses d’il·lustració i d’haver rebut una formació més dirigida cap al món professional amb una diversitat de disciplines que li ha servit per a crear dos projectes alternatius, el taller La Roda on s’autoediten els seus propis llibres amb serigrafia, i l’editorial Queixal Edicions, que ja vam presentar fa temps en aquest blog, i on la Karo, el Ferran i ell mateix creen llibres fets artesanalment, fabriquen el paper, les tintes d’impressió, i els enquadernen un per un a mà.
Tots tres vam estar d’acord en afirmar que un dels països recomanables per estudiar il·lustració és, sens dubte, Catalunya, i vam mostrar alguns dels nostres darrers treballs. Pilarin ens va fer gaudir de la seva simpatia habitual i de la seva generositat.


Seguint passejant per la Fira vaig trobar-me amb la il·lustradora croata Andrea Petrlik Huseinovic i el seu marit, l’editor Kasmir Huseinovic. Andrea em va mostrar el seu proper llibre que està a punt de publicar al seu país, i em va explicar el seu darrer viatge a la xina on té milers de seguidors. Andrea és la il·lustradora croata amb més ressò internacional, i a Bolonya tenia la seva obra en un estand de grans proporcions.


Després vaig quedar amb l’amiga i il·lustradora alemanya Jutta Bauer. Jutta visita Bolonya gairebé tots els anys i aquesta vegada presentava el seu nou llibre ¿Te acuerdas? de l’autor Zoran Drvenkar i editat en castellà per l’editorial Lóguez de Salamanca. Al vespre vam anar a sopar plegats amb un grup d’il·lustradores de Suïssa, dues alemanyes i una del Japó. Tots i, sobretot els més joves, coincidien en la dificultat que tenien a l’hora de mostrar el seu treball a les editorials estrangeres. Vam acabar dibuixant a sobre de les estovalles de paper!

També vaig poder coincidir amb la il·lustradora d’Estònia Viive Noor. Viive procura viatjar a moltes Fires per a crear projectes interculturals, i durant el seu pas per Bologna va aprofitar per organitzar la Triennal dels Països Bàltics. Li vaig passar en mà les il·lustracions originals que presentaré en aquesta propera ocasió a la ciutat de Tallinn.


La Fira de Bolonya ofereix la possibilitat d’intercanvi d’idees i opinions amb gent d’indrets molt distants. Tot i això, una de les qüestions més comentades pels il·lustradors joves, era la relació ambigua amb els editors. Hi havia editors que es limitaven a parlar de la possibilitat de treballar conjuntament o no, i d’altres que feien un judici molt crític del book que l’il·lustrador presentava amb il·lusió i esperança. Per als il·lustradors que volen iniciar-se en el món editorial, depèn del caire de la trobada, tot plegat era motiu d’alegria o de desencís.


La majoria d’editors, però, es mostraven accessibles i atents, com gairebé tots els que representaven a Catalunya.

Vam marxar de la fira de Bologna molt contents. Ens vam retrobar amb amics, vam compartir experiències, vam encetar futures relacions laborals i vam gaudir de la ciutat. Catalunya, amb els seus il·lustradors, les seves institucions i els representants del sector del llibre, va fer la feina molt ben feta!











Sant Jordi al Replà!

Aquest Sant Jordi els veïns i veïnes del Replà hem recollit alguns llibres que creiem que mereixen compartir les nostres taules i ser regalats als nostres amors. N'hi ha per a tots els gustos, com els veïns i veïnes del Replà. És per això que tu mateix o mateixa: selecciona, tasta, prova i si trobes alguna cosa que t'agradi, compra-la!

1r 2a

HALL, Michael. Vermell. Barcelona: Takatuka, 2017


Quan, per primera vegada, vaig fullejar aquest àlbum eren els dies de la polèmica del bus taronja que tenia la dèria de posar totes les persones en un mateix sac. Vaig pensar que aquest esdevindria una resposta excel·lent i clara al seu missatge. Vermell utilitza ceres de colors com a personatges per fer més evident allò que ens vol explicar: el d'una cera que per fora té una etiqueta clara i concreta del què és -vermell- però que actua i pinta de manera diferent -blau- al que marca l'etiqueta, cosa que li provoca força maldecaps. Acceptar-ho li costa a ell i, especialment als del seu voltant, fins que troba algú que l'entèn i li ofereix ales per desenvolupar la seva identitat i volar. Un àlbum ideal per a explicar gràficament la transsexualitat, però també el fet de ser i sentir-se diferent als que t'envolten.

CANOSA, Oriol. L'illa de Paidonèsia. Barcelona. La Galera, 2017


Com feia Roald Dahl en algunes de les seves obres més emblemàtiques, a L'illa de Paidonèsia, Oriol Canosa es posa al costat dels infants i ridiculitza els adults. Aquesta és una novel·la epistolar, narrada a través de les cartes que s’envien els protagonistes.En Nicolau, el protagonista de nou anys, fuig del creuer que comparteix amb els seus pares, fart de suportar les seves discussions, i s’instal·la en una petita illa deserta del Carib. Des d’allà, fa crides als infants del món per tal que l’acompanyin en la creació d’un país en la mateixa, on només els nens hi tindran cabuda. De mica en mica, l’illa s’anirà omplint d’infants i fundaran Paidonèsia, un estat que bastiran amb peticions ben agosarades i aviat serà reconegut per les Nacions Unides.

El que hi destaca, per sobre de tot, és el to desinhibit, una mica carallot, dels infants, que recrea moltes de les corrupteles entre els adults a l’hora de negociar. També la síntesi amb que es plantegen els fets, i l’agilitat amb la que avancen i s’incorporen nous personatges. 















Exposició Torné Esquius. Poètica quotidiana. MNAC, del 7 d'abril al 9 de juliol de 2017

Del il·lustradors de principis del s. XX sempre he admirat les obres de Pere Torné Esquius: alguns contes tradicionals, les Cançons de la Narcisa Freixes, o bé, Els dolços indrets de Catalunya. Però, de la seva persona i la seva trajectòria, malgrat intentar-ho, sempre m’havia costat trobar informació. Torné Esquius era un misteri. Va marxar a Paris el 1905 i tot i que seguí fent col·laboracions al nostre país, poc més se’n va saber. Ara, el MNAC, presenta, fins a principis de juliol, la primera exposició monogràfica en un espai públic, on admirar els seus dolços i delicats paisatges sense persones, les seves composicions tan netes i equilibrades, els seus infants tant essencials i on treure l'entrellat de la seva evolució artística i personal. No us la perdeu!

HARDINGE, F. L'arbre de les mentides. Barcelona: Bambú, 2017


L’arbre de les mentides arriba a Catalunya havent rebut abans el premi Costa al millor llibre de l’any. Que el guardó fos per a una obra infantil/juvenil no es produïa des del 2001, quan se li atorgà a El llargavistes d’ambre de Phillip Pullman.

L’arbre de les mentides és una obra embolcallada per una atmosfera gòtica i hereva dels grans clàssics de la tradició anglesa. Ambientada a la segona meitat del XIX, és una novel·la per a joves i adults, complexa, però alhora trepidant, carregada de misteri, crims i fantasmes.

Tot gira al voltant d’un arbre secret que la Faith, la protagonista inquieta i perseverant, descobreix després de la mort del seu pare. Per esbrinar-ne les causes, se servirà d’aquest arbre que, per créixer, necessita que el seu cuidador escampi mentides. Aquest fet contamina l’actitud dels personatges i de la societat de l’illa on succeeixen els fets ja, de per si, molt viciada. I aquesta guspira incendiària és un dels grans atractius de l’obra, a més a més, dels fets, d’un entramat de personatges que l’autora gestiona amb habilitat i d’una atmosfera que envolta un tèrbol camp de batalla.


2n 1a


Des del 2n 1a us proposem dues novetats que ens agraden molt i que estem segurs que seran un regal molt especial per a la festa de Sant Jordi.

APARICIO, Anna. Aigua. Babulinka Books. Barcelona, 2017 

Un plaer gaudir d’un dels nous llibre del 2017 de la jove il·lustradora d’Osona, Anna Aparicio.
L’Anna ens fa una proposta entorn al valor de l’amistat i la solidaritat, i amb la qual s’estrena com a autora-il·lustradora.
Un poble petit on una pluja insistent neguiteja els seus habitants. Una bona colla d’amics volen descobrir quin és el motiu d’aquella pluja estranya i, tots junts, inicien un viatge per descobrir l’origen de tanta aigua.

Un llibre que ens parla del valor de l’amistat i la importància de la solidaritat per poder resoldre problemes. L’Anna Aparicio dibuixa a llapis i posa el color amb ordinador en aquest llibre on els paisatges tenen molt  protagonisme i on els personatges principals tenen a veure amb l’univers personal de l’autora-il·lustradora que els presenta dibuixats amb molta expressivitat i mides irreals, com ara l’eriçó gegant, per agradar a un públic molt ampli.

SALA I VILA, Carles. Il·lustracions: CANZI, Nerina. Em pica el nas de la veïna. Editorial Takatuka. Barcelona, 2017 
L’editorial Takatuka acaba d’editar aquesta nova història del gironí Carles Sala, il·lustrada per l’argentina Nerina Canzi. 

El nen protagonista, l’Ernest, acaba de conèixer la Rosó, una nena que s’ha posat a viure amb els seus pares al mateix edifici. L’Ernest pateix una sensació molt especial: li pica el nas de la Rosó, cosa que el fa estar neguitós i evita trobar-se amb ella. Finalment, per les circumstàncies, els dos nens s’hauran de conèixer. Una història que ens fa recordar les pessigolles del primer amor i que la il·lustradora Nerina Canzi presenta amb una proposta d’il·lustració digital i una molt bona seqüenciació d’imatges que ens fa gaudir d’aquesta història plena d’emoció i de tendresa en evocar el primer amor.

ALTES, Marta. Petita a la jungla. Editorial Blackie Books. Barcelona, 2017

Marta Altes, autora-il·lustradora d’aquest nou àlbum, ens sorprèn amb tota una representació fantàstica de la selva on la petita protagonista haurà d’aconseguir allò que es proposa.

Marta Altes va marxar a Anglaterra per  estudiar il·lustració i va iniciar-se de seguida en el món editorial amb alguns títols que han estat referents també a Catalunya, com EL MEU AVI i SÓC UN ARTISTA.

En aquest nou títol la il·lustradora mostra el seu interès per la natura i ho fa amb unes il·lustracions plenes de detalls, de traç molt solt i amb composicions excel·lents. Actualment hi ha una tendència en dibuixar quantitat d’arbres, de flors i plantes de totes les variants possibles, i la Marta ho fa amb un traç ple de força i sensibilitat al mateix temps.

La protagonista del llibre és la més petita de la colla i haurà de ser valenta en un món immens, salvatge i ple de diversitat. Un altra proposta brillant de la Marta Altes per a fer més interessant la nostra biblioteca personal.


2n 2a 

RUIZ GARZÓN, Ricard. La Immortal. Il·lustr. Maite Gurrutxaga. Barcelona: Edebé, 2017

La Judit té el cor dividit entre els dibuix i els escacs. Aquesta segona afició la portarà a enfrontar-se al senyor Aliyat, un estrany mestre d'escacs iraquí refugiat a Suïssa. Tot s'embolica quan el senyor Aliyat, que sempre juga al parc dels Bastions de Ginebra, guanya una partida a qui potser no ho paeix massa bé. És aleshores quan la Judit comença la seva pròpia partida d'escacs per treure de l'atzucac en el que el senyor Aliyat i tots els seus amics es veuen submergits.

Amb aquest bell relat Ricard Ruiz Garzón ens ofereix una interessant història d'amistat i lluita per la igualtat de les persones. I això sense caure en els tòpics aquells de: "lector, asseu-te que ara t'explico de què va la vida" que massa escriptors utilitzen. Ruiz Garzón ens embolcalla en els escacs amb els que ens mostra com potser sí que val la pena lluitar pels principis bàsics de la humanitat. Des del meu punt de vista, sense cap mena de dubte, aquesta és la millor narració d'aquest autor que un dia va decidir saltar a l'altra cantó de la tanca, deixar la crítica literària i agafar la ploma. Ep, i tot explicat des d'un singular punt de vista narratiu que li confegeix dificultat però que ens mostra un autor amb recursos que de ben segur ens depara moltes i interessants històries. No us la perdeu!

DE DÉU PRATS, Joan. El gran llibre de les criatures fantàstiques de Catalunya. Il·lustr. Maria Padilla. Barcelona: Comanegra, 2017

La petita editorial Comanegra ens ofereix una autèntica joia del folklorisme català. Feia temps que el nostre imaginari necessitava un recull  extens,. exaustiu i complet geogràficament parlant com el que en Joan De Déu Prats ens convida a descobrir.

L'edició, generosament il·lustrada per Maria Padilla, ens relata les històries dels nostres éssers fantàstics més enllà dels semprepresents minairons. I és que aquests diminuts éssers, després de passar a la fama gràcies a la ingent tasca de Pep Coll, havien esdevingut massa famosos, massa suats com dirien alguns. És per això que agraïm sincerament poder redescubrir la Pesanta, la Molsosa o el Bufarut, criatures fantàstiques que viuen entre nosaltres i que ara els podem conèixer en totes i cada una de les seves facetes. Una obra necessària a totes les biblioteques escolars i públiques de Catalunya i a totes les prestatgeries dels enamorats de la nostra terra.

PORTELL, Raimon. Camins de nit. Barcelona: Barcanova (La llum d'Artús, 1)

Primera història de la trilogía La llum d'Artús en la que la Rut i en Marc l'Anxova ens acompanyaran per unes terres de noms imaginaris -tot i que ben conegudes pels referents que dona l'autor- amb personatges tan altisonants com el capità Dragut, la Companyia Esquiva o la Penya Forca.

Tot comença quan la Rut, després de treballar algunes dies a la biblioteca Artús d'una suposada ciutat amb moltes similituds amb Barcelona, viu en pròpia pell l'inici d'una persecució que no sap ni per què ni on la portarà. Només sap que ha de confiar en aquells que la valoren com una autèntica joia, encara que ella no n'identifiqui el per què. Una història que enganxa des de la primera línia i que, pels que hem trepitjat el país, reconeixerem els topants per on passa malgrat que els noms no siguin coincidents.

Des de El clan de la lloba de Maite Carranza la nostra literatura no ens havia ofert una obra tan extensa i màgica com aquesta primera part de La llum d'Artús. Ja esperem amb ganes les entregues següents!

3r 1a

CHAUD, Benjamin. Arte a la carta. Traducció de Palmira Freixas. Barcelona: Libros del Zorro Rojo, 2017

Des de René Magritte, que, evidentment, fuma inoportunament una pipa davant d’un plat amb una rònega poma verda, fins a Botticelli, que mossega el cul de la seua Venus quan es menja la més gran vieira del món, trobem a Monet amb la barba tota plena de coloraines —després d’una bona ensalada de carlotes ratllades—; a Edward Munch que llança foc per la boca, ja que és sensible al picant; a Louise Bourgeoise amb una curiosa —i gegantina— bestiola a la sopa; a un Picasso entremaliat, que llança una tapeta a la galta d’una dona; a Frida Kahlo menjant un cor; a Roy Lichtenstein, afectat per una granellada —segurament desconeixia que era al·lèrgic al marisc—; a un Andy Warhol avorrit de tanta salsa de tomata... Aquests són alguns dels més de trenta artistes que Benjamin Chaud retrata a taula en un original i divertit joc d’il·lustració que trenca la postura transcendent, habitual en la mirada de l’art.

CANO, Carles. El secret de l’avi. Il·lustr. Federico Delicado. Barcelona: Anaya, 2017

Flamant Premi Lazarillo de Creació Literària 2016, Carles Cano aplega en El secret de l’avi cinc contes que van des d’una estructura més tradicional, que remet a les històries meravelloses de la literatura popular, fins a altres amb plantejaments més moderns i amb finals oberts, com «París, el peix i el cadenat». La relació entre uns i altres és el iaio Nicolau i els néts Miquel i Maria, els quals s’inventen els relats a partir d’elements que sorgeixen espontàniament en les diverses situacions que viuen; per exemple, en la caixa de les joguines, troben tres coses que no haurien de ser-hi —una pinta, un naip i una pedra— de manera que, amb la intenció de vincular-les, creen una trama en què aquests tres objectes siguen rellevants i el resultat és «El rei pelat», una de les millors històries del llibre.

3r 2a

RASPALL, Joana. Podries. I·lustr. Ignasi Blanch. Barcelona: Takatuka, 2017

Bona inciativa de Takatuka aquesta de recuperar el poema clàssic de la Joana Raspall, tan senzill i rotund, tan malauradament actual malgrat els anys que fa que va ser escrit... De fet, actual i contemporani ho serà sempre pel mateix concepte sobre el qual versa (la diferència, el sentit aleatori de la vida, la sort que hem tingut els uns contra la dissort de molts altres), però en el moment actual, el dels camps de refugiats i la desídia dels estats en no acceptar en territori privilegiat aquells que vaguen sense llar, el fa fins i tot necessari. 

El replanero Ignasi Blanch hi posa la imatge en un nou registre: utilitzant tècniques de serigrafia, els pobladors dels versos de la Raspall se’ns presenten emergint de taques de tinta plana de colors vius, contenint no només el volum sinó també les llums i les ombres, els esclats i les tenebres. La rotunda simplicitat dels versos tenen la seva millor traducció en el traç dels personatges i les formes de Blanch. Versos i imatges convençuts de poder canviar el condicional del títol per un definitiu futur simple.




ROCA, Ma. Carme. La noia del club. Alzira: Bromera, 2017.

L’autora, sempre eficient i desbordant d’ofici, ens presenta un crossover força atípic: centrada en els temps de la Segona República a Barcelona, la novel·la parla de política, feminisme i lluita de classes socials. 

La Flora, una jove nedadora del Club Natació Barcelona, viu en la seva pell els avatars d’una època de la qual n’és metàfora vivent. L’efervescència cultural, periodística i esportiva de la República conviu amb els prejudicis socials existents. La figura de la dona i el seu paper en la societat condicionen el futur de la Flora. Roca utilitza (i recupera) personatges reals (Rosa Maria Arquimbau, Irene Polo, Mercè Rodoreda, Tísner...) que interactuen amb els de ficció. 

Una trama amorosa vertebra el relat que acaba el juliol del 36, quan esclata la Guerra Civil. Cada capítol, breu i condensat d’acció, ve precedit per una cita literària o periodística de l’època que contextualitza els fets que en ell s’hi tracten. 

Books in catalan. Share a future: Catàleg dels il·lustradors catalans a la Fira de Bologna 2017 dedicada a Catalunya. Exposicions organitzades per l’Institut Ramon Llull. Textos en català, italià i anglès. Barcelona: Nova Era, 2017.

La plana major de la il·lustració catalana va desembarcar aquest abril a Bologna. Dues exposicions, una a la Fira i l’altre a l’Archiginnassio al centre de la ciutat, van acollir l’obra dels 59 il·lustradors que apareixen en aquest complet catàleg que testimonia l’esdeveniment. A continuació d’uns texts introductoris de presentació, trobem una obra de cada autor/a a pàgina completa; tot seguit, una il·lustració dels 17 artistes que van ser a l’Archiginnassio (amb biografia i selecció de llibres); i després imatges dels 42 de la Fira acompanyats d’un breu text escrit per altres 42 autors de LIJ que ens els presenten. La portada és de Max i la qualitat de l’edició és molt bona. Sempre ens quedarà el catàleg de Bologna...


Els petits canvis són poderosos

“Els petits canvis són poderosos”, proclamava el capità Enciam fa ja força anys a la televisió. Sota el paraigua del seu lema, hi podríem aixoplugar un munt de personatges de la literatura que, amb canvis minsos, reverteixen una situació. En alguns casos, amb petits gestos, provoquen canvis que són íntims i intangibles; en d’altres, amb gestes increïbles, provoquen canvis que són visibles i acaben sent col·lectius.

La setmana passada, a Llibres al replà, el veí del 3r 2a comentava l'àlbum D’aquí no passa ningú!, en el qual, a partir d’un petit gest, s’originava una revolució que no sols transformava un entorn, sinó també el disseny del llibre i la disposició dels elements a cada pàgina. Era un exemple paradigmàtic del poder dels petits gestos, de la importància dels petits canvis.
Aquesta setmana, he triat tres àlbums més, alguns d’ells acabats d’arribar als aparadors, que complementen aquell primer. Amb ben poca cosa, els protagonistes transformen el seu context, però també el color, el dibuix i la composició de la pàgina.

Són vertaders representants del concepte Àlbum il·lustrat, en el qual, no només la parella formada per text –o guió- i il·lustració ballen compassats al so d’una mateixa melodia, sinó que també s’hi afegeixen els altres elements del llibre.

LAWSON, Jon Arno. Un camí de flors. Il·lustr. Sydney Smith. Barcelona: Libros del Zorro Rojo, 2017

Aquesta obra, que prové d’EUA, fou seleccionada entre els millors llibres il·lustrats de 2015 en aquest país. La veritat és que no sabria dir si es tracta d’un còmic, o bé, d’un àlbum il·lustrat. El tel que separa una cosa de l’altra, en aquest cas, és molt prim, i només el fet que alguna pàgina estigui seqüenciada en vinyetes l’acosta més al còmic.
La història està narrada sense paraules. El context és el d’una ciutat gris. Al bell mig, un pare que camina, acompanyat per la seva filla que porta una caputxa vermella. En les primeres pàgines, aquesta és l’única taca de color que  figura entre el gris del paisatge. A mida que caminen, la nena es distreu collint flors a cada racó que, més tard, anirà deixant al costat d’animals i de persones més aviat tristes i desvalgudes. A mida que ho fa, els personatges i el context adquireixen color, vida, i també, amplitud. Una obra clara, directa i exquisida, per a il·lustrar un lema tan potent.

DAUTREMER, Rébecca. El poble dorment. Trad. Pau Joan Hernàndez. Barcelona: Baula, 2017
De tant veure els llibres que es van publicant periòdicament de Rébecca Dautremer, la il·lustradora francesa que ens va sorprendre amb aquella obra ja llunyana de les Princeses oblidades o desconegudes (Baula, 2008), les seves novetats ens passen pel davant cridant-nos l’atenció cap a la seva bellesa, però sovint no ens hi aturem a fons perquè ens sembla que ja els hem vist abans.  
Si el lector s’hi atura, però, les seves obres esdevenen un recorregut pausat per una sala d’exposicions on les imatges ens són ben familiars, i s’adona, amb grata sorpresa, que, a cada entrega, l’autora busca reptes nous on desplegar l’enginy i fer gala del seu virtuosisme en el dibuix.

És el cas d’El poble dorment on combina les grans làmines acolorides i totalment definides pel seu delicat estil, amb dues petites figures tan sols esbossades a llapis que habiten el full en blanc i que fan de fil conductor de la història que és narrada amb les il·lustracions a color: la d’un poble encantat, on tothom dorm des de fa cent anys.

L’alternança del full en blanc, amb les dues figures a llapis, i les làmines a color, i el diàleg final que s’estableix entre ambdós, on es visualitza el petit gest que arrodoneix i capgira la història, ofereix un enorme incentiu al lector a passar pàgina, endavant i enrere, per captar i admirar cada detall d’un llibre esplèndid amb un enginyós final. 




ALEMAGNA, Beatrice. Un gran dia de res. Trad. Bel Olid. Barcelona: Combel, 2016

Dels tres llibres escollits, segurament aquest és on el canvi, en el continent blanc de les pàgines, és menys visible, però també el que la il·lustració mostra més diversitat de punts de vista.

La il·lustradora italiana Beatrice Alemagna narra la història d’una nena que juga amb la seva consola en una casa al bell mig del bosc. La mare li diu que ha de dedicar el temps a altres coses, i ella decideix sortir a passejar pel bosc en un dia de pluja. Pel camí, li cau la maquineta, i no la pot recuperar. És en aquest precís moment, que comença a descobrir un món ric en detalls i en possibles activitats i aventures.
El petit canvi forma part de la història. L’autora no juga amb el continent del llibre, com les altres dues històries si que ho feien, però si que, en la segona part del llibre, l’entorn de la protagonista guanya claror i ella es mostra tan dinàmica, activa i alegre com la gavardina fluorescent que l’abriga.






La pàgina dreta és de tots!

D’AQUÍ NO PASSA NINGÚ! Text: Isabel Minhós Martins. Il•lustracions: Bernardo P Carvalho. Traducció: Pere Comellas Casanova. Takatuka 2017.


L’àlbum que publica Takatuka ha rebut diversos guardons a Portugal, entre ells el Premi Nacional de Còmic 2015 i el de millor il•lustració d’àlbum infantil, i la veritat és que ens agrada molt. Conté una proposta estructural física de la que ara en parlarem; la temàtica antibel•licista i contra l’autoritarisme és també interessant; la tècnica en la que han estat fetes les il•lustracions és particular i atractiva i, a més a més, conté infinitat de jocs visuals i referències que val la pena descobrir.


Comencem pel principi. Un militar autoritari ordena al soldat de guàrdia que no deixi passar ningú a la pàgina de la dreta. El general la necessita per “passar a la història sempre que li vingui de gust”. Una ordre absurda, una motivació megalòmana que el soldat ha d’obeir perquè el general és el seu superior. Les pàgines dretes de l’àlbum, doncs, estan en blanc, buides: no hi pot passar ningú. La història, però, tant la del llibre, com la de cada dia, com la universal, està plena (i la fan) totes les persones, no només les altives i autoritàries que donen ordres a tort i a dret. La història som tots; som els que la vivim, els que l’escrivim, els que la patim o gaudim. Aquest “tots” són els personatges que apareixen a les guardes de l’àlbum. Gent de totes les edats i condicions; gent de tots els oficis; solitaris i colles, humans, animals i personatges de ficció. “Tots” s’han de quedar, però, a la pàgina de l’esquerra de l’àlbum perquè un general injust i dèspota no els deixa passar a la de la dreta. I la gents, “tots”, tenen necessitats de passar-hi: els nens que juguen, l’astronauta que necessita aire, la mare que ha de parir o la Caputxeta vermella que ha d’anar a visitar la seva àvia.


Estructuralment és impactant veure tothom apilonat a la pàgina esquerra i absolutament res ni ningú a la dreta. Contrasta la multitud de l’esquerra amb la buidor de la dreta. Es fa palesa la injustícia i el sense sentit de deixar un espai desocupat pel simple ego d’un general egoista. El soldat de vigilància prova, sense èxit, de fer entendre la prohibició. Primer es cola a la pàgina dreta la pilota vermella dels nens que juguen. No hi ha res més que la pilota, un punt vermell, però ja hi ha alguna cosa. Podem fer-ne una lectura simbòlica: el vermell de la pilota és el vermells dels clavells que van protagonitzar, l’any 1974, la revolució antimilitarista portuguesa, “la revolució dels clavells”.



Els nens demanen permís per recuperar la pilota, i el soldat els el dona. Després deixa passar l’avi, i la família. Finalment deixa passar tothom. Nosaltres, els pobladors de la història (de totes, la de l’àlbum, la universal, la de cada dia) traspassem la prohibició injustificada i trepitgem allò que és nostre, perquè és de tots. Quan arriba el general amb el seu exèrcit, però, la cosa es complica. El general culpa el soldat, però el poble el defensa. “El guàrdia mola!”, “Aquest llibre és de tothom!”, “Quina injustícia!” “També som part d’aquesta història!” es queixen els personatges. També insulten el general:“Canalla!” “Pocavergonya!”, “Fatxenda!”. 
   La història som tots. Els soldats portuguesos es van conxorxar amb el poble durant la revolució dels clavells. És millor viure en un món de pau que no en un de guerra, terror i injustícia.


Carvalho, il•lustrador i dissenyador gràfic, aposta pel retolador de color com a tècnica. L’ús dels retoladors remet d’alguna manera a la fascinació que sentim de nens davant d’un estoig ple a vessar. Amb una senzillesa de ninotaire, Carvalho crea un munt de personatges amb personalitat i molta expressivitat malgrat la simplicitat de les faccions (ulls grossos fets amb un punt negre dins d’una circumferència de color; nas llarg color albergínia...) i els acoloreix sense contenció amb tots els retoladors que té a mà. L’esclat de color de cada pàgina esquerra té el seu contrapunt en la blancor/buidor de cada pàgina dreta. La multitud colorista transmet dinamisme, moviment i agitació, especialment a partir del moment que els personatges poden passar a l’altra pàgina. El text té sempre forma de diàleg, i apareix dins d’uns globus de còmic, també pintats amb retolador.



Finalment destacar tots els jocs visuals i aclucades d’ull que proposen els autors: des del personatge a llapis a l’extraterrestre amb pinta d’ET que ha de creuar la pàgina i fer una trucada per què el vinguin a buscar. Un goig de proposta que no ens cansarem de recomanar!

Llits extravagants per a viatjar




SYLVIA PLATH
El libro de las camas
Il·lustracions de Quentin Blake
Traducció de Marcial Souto
Libros del Zorro Rojo, Barcelona, 2014

Solem vincular —amb raó— el nom de Sylvia Plath amb alguns dels versos més tràgics que mai s’hagen escrit: «Morir/ és un art, com qualsevol cosa./ Jo ho faig excepcionalment bé.// Tan bé, que sembla un infern,/ tan bé, que sembla real./ Podríem dir que en tinc vocació»; i, malauradament era cert, en tenia vocació: la poeta nord-americana se suïcidà als trenta anys, deixant dos fills xicotets —de tres anys i tretze mesos— i una llegenda negra que planà inexorablement —i injustament també— sobre Ted Hughes, el marit. Per això sorprèn aquest llibret alegre, fresc, amb tocs surrealistes i del nonsense —jocs fonètics i de sentit— que recrea algunes de les possibilitats que, sobre els llits, probablement hagen imaginat xiquets —i també adults— d’arreu del món: llits per a pescar, llits per a gats, llits per a trapezistes; un llit com un submarí «que atraviesa el agua / verde y cristalina / ondeando plateada / como una sardina»; «O una Cama con Cohetes / y mosquiteros voraces / para visitar Marte / y cazar estrellas fugaces». M’engresca especialment el llit on es pot menjar —amb coixí de pa— i un altre concebut per ser embrutat sense que ningú s’espante: «Mantas con manchones, / perfectas para un chiquero, / donde nadie nota nada / si volcamos un tintero. // O si el perro y el gato / y el loro, apasionados, / bailan encima / con los pies embarrados». Llits-tanc, llits de butxaca —per si de cas— i llits lleugers que pengen dels arbres per a observar i dibuixar els ocells.
Els traços de tinta a mà alçada que han caracteritzat l’obra del britànic Quentin Blake —famós, sobretot, per haver il·lustrat els títols per a nens de Roald Dahl— plasmen gràficament l’esperit lúdic, juganer, d’aquests textos que mostren una faceta gairebé desconeguda de Sylvia Plath.

Kamishibais, de quan el conte va tornar a viure al carrer


Que el conte oral es perd en la memòria dels temps ho sap tothom i es profecia. Igual que totes les cultures han ballat i cantat, totes les cultures també han explicat contes en rogle. És, doncs, el conte popular un dels trets identitaris de la cultura universal i mateix temps cada conte és propi de cada una de les cultures. La narració popular està en el subconscient col·lectiu de cada societat i l'identifiquen com a tal.

Imatge d'un kamishibai antic
És així que, potser, perquè estava gravat en aquests fonaments culturals de la societat japonesa, durant la gran crisi econòmica del país nipó de la dècada dels anys trenta del segle XX, al Japó van reaparèixer els narradors orals al carrer. I és que a imatge i semblança dels nostres auques de cec, durant algunes dècades el Japó va poder gaudir novament de narradors professionals de contes, especialment homes, que anaven de poble en poble explicant històries d’herois nacionals als més petits.

No se sap ben bé l’origen, però els kamishibais, el suport d'imatges que utilitzaven aquests narradors, van esdevenir tot un fenomen nacional. Se sap que l’origen dels narradors de carrer eren generalment de classe mitja baixa i que van florir com bolets davant la perspectiva de pobresa que en aquell moment patia tot el país.

Text situat a la part posterior de cada imatge del kamishibai
Les històries eren narrades a peu dret, mercès als kamishibais -un conjunt d'imatges d’una mida aproximada de 20 x 30 centímetres amb les que al narrador anava presentant les principals escenes de cada acte. El nombre d’imatges podia variar d’entre sis i vint segons la història. Aquestes imatges s’encaixaven a l’interior d’un petit teatrí, dotat de dos finestrons que, en obrir-se, permetien observar la primera imatge del conte. El narrador podia explicar la història mercès al text que hi havia a la imatge precedent ja que el marc en el que s’introduïen els kamishibais eren foradats per la part posterior.



Narrador dels anys seixanta del segle XX
El procés era molt senzill: quan un narrador de contes arribava al poble o al barri es situava en un indret ben visible, especialment per la canalla. Aquesta s’acostava interessada per l’única distracció del moment i adquiria les llaminadures que venia el narrador, autèntic sostenc de la feina d’aquest. Els nens que no tenien ni un ien per gastar en llaminadures eren apartats i se’ls prohibia assistir a la funció. Un cop el narrador considerava que havia venut prou llaminadures, iniciava la narració de contes recolzat pel kamishibai. 

L’ofici de narrador encara va tenir més requesta en acabar la Segona Guerra Mundial. S’han arribat a comptabilitzar més de 25.000 narradors en el moment més àlgid que, en un sol dia, podien explicar contes a més de set milions d’infants del país. A més, aquests narradors, mancats d’històries, van arribar a fer florir més de seixanta editorials dedicades exclusivament a la feina d'editar kamishibais.

Però, a poc a poc, amb l’anomenat “miracle” japonès de les dècades dels seixanta i setanta del segle XX, l’ofici de narrador va anar morint a mesura que la gent trobava feines més ben remunerades i segures. A més, una certa mala fama d'aquests narradors -es deia que s'emportaven nens- va contribuir que la narració oral al carrer entrés en crisi. Tot i això la seva fama ha arribat fins avui en dia, i no són pocs els avis que encara recorden aquells homes que, carregats amb el teatrí al darrere de la bicicleta, venien llaminadures a canvi de contes. 


Kamishibais moderns 
Kamishibais en una biblioteca pública




La tradició, tot i que limitada a les biblioteques públiques i a les escoles, ha sobreviscut fins avui en dia i els kamishibais encara estan vius. No és estrany utilitzar com a recurs didàctic aquestes grans làmines de colors vius, amb el tors pintat per la narració, per dinamitzar l'hora del conte. 



Unes narracions orals que, si hom ho desitja, fins i tot pot agafar en préstec, així com també el teatrí, per convertir-se en un autèntic narrador oral de contes. Us hi atreviu?