Els petits canvis són poderosos

Tres àlbums en els quals un petit gest canvia el contingut i el continent del llibre

La pàgina dreta és de tots!

Takatuka publica dels portuguesos Carvalho i Minhós un àlbum amb frontera

Llits extravagants per a viatjar

El «Libro de las camas» de Sylvia Plath il·lustrat per Quentin Blake

Kamishibais, narracions orals arreu

Milers d'anys d'oralitat en una tradició japonesa

Per Gràcia amb Rocío Bonilla

La il•lustradora conversa amb Ignasi Blanch

Dotar d'ànima... les coses!

Un grapat d'històries que giren al voltant de coses humanitzades

Els petits canvis són poderosos

“Els petits canvis són poderosos”, proclamava el capità Enciam fa ja força anys a la televisió. Sota el paraigua del seu lema, hi podríem aixoplugar un munt de personatges de la literatura que, amb canvis minsos, reverteixen una situació. En alguns casos, amb petits gestos, provoquen canvis que són íntims i intangibles; en d’altres, amb gestes increïbles, provoquen canvis que són visibles i acaben sent col·lectius.

La setmana passada, a Llibres al replà, el veí del 3r 2a comentava l'àlbum D’aquí no passa ningú!, en el qual, a partir d’un petit gest, s’originava una revolució que no sols transformava un entorn, sinó també el disseny del llibre i la disposició dels elements a cada pàgina. Era un exemple paradigmàtic del poder dels petits gestos, de la importància dels petits canvis.
Aquesta setmana, he triat tres àlbums més, alguns d’ells acabats d’arribar als aparadors, que complementen aquell primer. Amb ben poca cosa, els protagonistes transformen el seu context, però també el color, el dibuix i la composició de la pàgina.

Són vertaders representants del concepte Àlbum il·lustrat, en el qual, no només la parella formada per text –o guió- i il·lustració ballen compassats al so d’una mateixa melodia, sinó que també s’hi afegeixen els altres elements del llibre.

LAWSON, Jon Arno. Un camí de flors. Il·lustr. Sydney Smith. Barcelona: Libros del Zorro Rojo, 2017

Aquesta obra, que prové d’EUA, fou seleccionada entre els millors llibres il·lustrats de 2015 en aquest país. La veritat és que no sabria dir si es tracta d’un còmic, o bé, d’un àlbum il·lustrat. El tel que separa una cosa de l’altra, en aquest cas, és molt prim, i només el fet que alguna pàgina estigui seqüenciada en vinyetes l’acosta més al còmic.
La història està narrada sense paraules. El context és el d’una ciutat gris. Al bell mig, un pare que camina, acompanyat per la seva filla que porta una caputxa vermella. En les primeres pàgines, aquesta és l’única taca de color que  figura entre el gris del paisatge. A mida que caminen, la nena es distreu collint flors a cada racó que, més tard, anirà deixant al costat d’animals i de persones més aviat tristes i desvalgudes. A mida que ho fa, els personatges i el context adquireixen color, vida, i també, amplitud. Una obra clara, directa i exquisida, per a il·lustrar un lema tan potent.

DAUTREMER, Rébecca. El poble dorment. Trad. Pau Joan Hernàndez. Barcelona: Baula, 2017
De tant veure els llibres que es van publicant periòdicament de Rébecca Dautremer, la il·lustradora francesa que ens va sorprendre amb aquella obra ja llunyana de les Princeses oblidades o desconegudes (Baula, 2008), les seves novetats ens passen pel davant cridant-nos l’atenció cap a la seva bellesa, però sovint no ens hi aturem a fons perquè ens sembla que ja els hem vist abans.  
Si el lector s’hi atura, però, les seves obres esdevenen un recorregut pausat per una sala d’exposicions on les imatges ens són ben familiars, i s’adona, amb grata sorpresa, que, a cada entrega, l’autora busca reptes nous on desplegar l’enginy i fer gala del seu virtuosisme en el dibuix.

És el cas d’El poble dorment on combina les grans làmines acolorides i totalment definides pel seu delicat estil, amb dues petites figures tan sols esbossades a llapis que habiten el full en blanc i que fan de fil conductor de la història que és narrada amb les il·lustracions a color: la d’un poble encantat, on tothom dorm des de fa cent anys.

L’alternança del full en blanc, amb les dues figures a llapis, i les làmines a color, i el diàleg final que s’estableix entre ambdós, on es visualitza el petit gest que arrodoneix i capgira la història, ofereix un enorme incentiu al lector a passar pàgina, endavant i enrere, per captar i admirar cada detall d’un llibre esplèndid amb un enginyós final. 




ALEMAGNA, Beatrice. Un gran dia de res. Trad. Bel Olid. Barcelona: Combel, 2016

Dels tres llibres escollits, segurament aquest és on el canvi, en el continent blanc de les pàgines, és menys visible, però també el que la il·lustració mostra més diversitat de punts de vista.

La il·lustradora italiana Beatrice Alemagna narra la història d’una nena que juga amb la seva consola en una casa al bell mig del bosc. La mare li diu que ha de dedicar el temps a altres coses, i ella decideix sortir a passejar pel bosc en un dia de pluja. Pel camí, li cau la maquineta, i no la pot recuperar. És en aquest precís moment, que comença a descobrir un món ric en detalls i en possibles activitats i aventures.
El petit canvi forma part de la història. L’autora no juga amb el continent del llibre, com les altres dues històries si que ho feien, però si que, en la segona part del llibre, l’entorn de la protagonista guanya claror i ella es mostra tan dinàmica, activa i alegre com la gavardina fluorescent que l’abriga.






La pàgina dreta és de tots!

D’AQUÍ NO PASSA NINGÚ! Text: Isabel Minhós Martins. Il•lustracions: Bernardo P Carvalho. Traducció: Pere Comellas Casanova. Takatuka 2017.


L’àlbum que publica Takatuka ha rebut diversos guardons a Portugal, entre ells el Premi Nacional de Còmic 2015 i el de millor il•lustració d’àlbum infantil, i la veritat és que ens agrada molt. Conté una proposta estructural física de la que ara en parlarem; la temàtica antibel•licista i contra l’autoritarisme és també interessant; la tècnica en la que han estat fetes les il•lustracions és particular i atractiva i, a més a més, conté infinitat de jocs visuals i referències que val la pena descobrir.


Comencem pel principi. Un militar autoritari ordena al soldat de guàrdia que no deixi passar ningú a la pàgina de la dreta. El general la necessita per “passar a la història sempre que li vingui de gust”. Una ordre absurda, una motivació megalòmana que el soldat ha d’obeir perquè el general és el seu superior. Les pàgines dretes de l’àlbum, doncs, estan en blanc, buides: no hi pot passar ningú. La història, però, tant la del llibre, com la de cada dia, com la universal, està plena (i la fan) totes les persones, no només les altives i autoritàries que donen ordres a tort i a dret. La història som tots; som els que la vivim, els que l’escrivim, els que la patim o gaudim. Aquest “tots” són els personatges que apareixen a les guardes de l’àlbum. Gent de totes les edats i condicions; gent de tots els oficis; solitaris i colles, humans, animals i personatges de ficció. “Tots” s’han de quedar, però, a la pàgina de l’esquerra de l’àlbum perquè un general injust i dèspota no els deixa passar a la de la dreta. I la gents, “tots”, tenen necessitats de passar-hi: els nens que juguen, l’astronauta que necessita aire, la mare que ha de parir o la Caputxeta vermella que ha d’anar a visitar la seva àvia.


Estructuralment és impactant veure tothom apilonat a la pàgina esquerra i absolutament res ni ningú a la dreta. Contrasta la multitud de l’esquerra amb la buidor de la dreta. Es fa palesa la injustícia i el sense sentit de deixar un espai desocupat pel simple ego d’un general egoista. El soldat de vigilància prova, sense èxit, de fer entendre la prohibició. Primer es cola a la pàgina dreta la pilota vermella dels nens que juguen. No hi ha res més que la pilota, un punt vermell, però ja hi ha alguna cosa. Podem fer-ne una lectura simbòlica: el vermell de la pilota és el vermells dels clavells que van protagonitzar, l’any 1974, la revolució antimilitarista portuguesa, “la revolució dels clavells”.



Els nens demanen permís per recuperar la pilota, i el soldat els el dona. Després deixa passar l’avi, i la família. Finalment deixa passar tothom. Nosaltres, els pobladors de la història (de totes, la de l’àlbum, la universal, la de cada dia) traspassem la prohibició injustificada i trepitgem allò que és nostre, perquè és de tots. Quan arriba el general amb el seu exèrcit, però, la cosa es complica. El general culpa el soldat, però el poble el defensa. “El guàrdia mola!”, “Aquest llibre és de tothom!”, “Quina injustícia!” “També som part d’aquesta història!” es queixen els personatges. També insulten el general:“Canalla!” “Pocavergonya!”, “Fatxenda!”. 
   La història som tots. Els soldats portuguesos es van conxorxar amb el poble durant la revolució dels clavells. És millor viure en un món de pau que no en un de guerra, terror i injustícia.


Carvalho, il•lustrador i dissenyador gràfic, aposta pel retolador de color com a tècnica. L’ús dels retoladors remet d’alguna manera a la fascinació que sentim de nens davant d’un estoig ple a vessar. Amb una senzillesa de ninotaire, Carvalho crea un munt de personatges amb personalitat i molta expressivitat malgrat la simplicitat de les faccions (ulls grossos fets amb un punt negre dins d’una circumferència de color; nas llarg color albergínia...) i els acoloreix sense contenció amb tots els retoladors que té a mà. L’esclat de color de cada pàgina esquerra té el seu contrapunt en la blancor/buidor de cada pàgina dreta. La multitud colorista transmet dinamisme, moviment i agitació, especialment a partir del moment que els personatges poden passar a l’altra pàgina. El text té sempre forma de diàleg, i apareix dins d’uns globus de còmic, també pintats amb retolador.



Finalment destacar tots els jocs visuals i aclucades d’ull que proposen els autors: des del personatge a llapis a l’extraterrestre amb pinta d’ET que ha de creuar la pàgina i fer una trucada per què el vinguin a buscar. Un goig de proposta que no ens cansarem de recomanar!

Llits extravagants per a viatjar




SYLVIA PLATH
El libro de las camas
Il·lustracions de Quentin Blake
Traducció de Marcial Souto
Libros del Zorro Rojo, Barcelona, 2014

Solem vincular —amb raó— el nom de Sylvia Plath amb alguns dels versos més tràgics que mai s’hagen escrit: «Morir/ és un art, com qualsevol cosa./ Jo ho faig excepcionalment bé.// Tan bé, que sembla un infern,/ tan bé, que sembla real./ Podríem dir que en tinc vocació»; i, malauradament era cert, en tenia vocació: la poeta nord-americana se suïcidà als trenta anys, deixant dos fills xicotets —de tres anys i tretze mesos— i una llegenda negra que planà inexorablement —i injustament també— sobre Ted Hughes, el marit. Per això sorprèn aquest llibret alegre, fresc, amb tocs surrealistes i del nonsense —jocs fonètics i de sentit— que recrea algunes de les possibilitats que, sobre els llits, probablement hagen imaginat xiquets —i també adults— d’arreu del món: llits per a pescar, llits per a gats, llits per a trapezistes; un llit com un submarí «que atraviesa el agua / verde y cristalina / ondeando plateada / como una sardina»; «O una Cama con Cohetes / y mosquiteros voraces / para visitar Marte / y cazar estrellas fugaces». M’engresca especialment el llit on es pot menjar —amb coixí de pa— i un altre concebut per ser embrutat sense que ningú s’espante: «Mantas con manchones, / perfectas para un chiquero, / donde nadie nota nada / si volcamos un tintero. // O si el perro y el gato / y el loro, apasionados, / bailan encima / con los pies embarrados». Llits-tanc, llits de butxaca —per si de cas— i llits lleugers que pengen dels arbres per a observar i dibuixar els ocells.
Els traços de tinta a mà alçada que han caracteritzat l’obra del britànic Quentin Blake —famós, sobretot, per haver il·lustrat els títols per a nens de Roald Dahl— plasmen gràficament l’esperit lúdic, juganer, d’aquests textos que mostren una faceta gairebé desconeguda de Sylvia Plath.

Kamishibais, de quan el conte va tornar a viure al carrer


Que el conte oral es perd en la memòria dels temps ho sap tothom i es profecia. Igual que totes les cultures han ballat i cantat, totes les cultures també han explicat contes en rogle. És, doncs, el conte popular un dels trets identitaris de la cultura universal i mateix temps cada conte és propi de cada una de les cultures. La narració popular està en el subconscient col·lectiu de cada societat i l'identifiquen com a tal.

Imatge d'un kamishibai antic
És així que, potser, perquè estava gravat en aquests fonaments culturals de la societat japonesa, durant la gran crisi econòmica del país nipó de la dècada dels anys trenta del segle XX, al Japó van reaparèixer els narradors orals al carrer. I és que a imatge i semblança dels nostres auques de cec, durant algunes dècades el Japó va poder gaudir novament de narradors professionals de contes, especialment homes, que anaven de poble en poble explicant històries d’herois nacionals als més petits.

No se sap ben bé l’origen, però els kamishibais, el suport d'imatges que utilitzaven aquests narradors, van esdevenir tot un fenomen nacional. Se sap que l’origen dels narradors de carrer eren generalment de classe mitja baixa i que van florir com bolets davant la perspectiva de pobresa que en aquell moment patia tot el país.

Text situat a la part posterior de cada imatge del kamishibai
Les històries eren narrades a peu dret, mercès als kamishibais -un conjunt d'imatges d’una mida aproximada de 20 x 30 centímetres amb les que al narrador anava presentant les principals escenes de cada acte. El nombre d’imatges podia variar d’entre sis i vint segons la història. Aquestes imatges s’encaixaven a l’interior d’un petit teatrí, dotat de dos finestrons que, en obrir-se, permetien observar la primera imatge del conte. El narrador podia explicar la història mercès al text que hi havia a la imatge precedent ja que el marc en el que s’introduïen els kamishibais eren foradats per la part posterior.



Narrador dels anys seixanta del segle XX
El procés era molt senzill: quan un narrador de contes arribava al poble o al barri es situava en un indret ben visible, especialment per la canalla. Aquesta s’acostava interessada per l’única distracció del moment i adquiria les llaminadures que venia el narrador, autèntic sostenc de la feina d’aquest. Els nens que no tenien ni un ien per gastar en llaminadures eren apartats i se’ls prohibia assistir a la funció. Un cop el narrador considerava que havia venut prou llaminadures, iniciava la narració de contes recolzat pel kamishibai. 

L’ofici de narrador encara va tenir més requesta en acabar la Segona Guerra Mundial. S’han arribat a comptabilitzar més de 25.000 narradors en el moment més àlgid que, en un sol dia, podien explicar contes a més de set milions d’infants del país. A més, aquests narradors, mancats d’històries, van arribar a fer florir més de seixanta editorials dedicades exclusivament a la feina d'editar kamishibais.

Però, a poc a poc, amb l’anomenat “miracle” japonès de les dècades dels seixanta i setanta del segle XX, l’ofici de narrador va anar morint a mesura que la gent trobava feines més ben remunerades i segures. A més, una certa mala fama d'aquests narradors -es deia que s'emportaven nens- va contribuir que la narració oral al carrer entrés en crisi. Tot i això la seva fama ha arribat fins avui en dia, i no són pocs els avis que encara recorden aquells homes que, carregats amb el teatrí al darrere de la bicicleta, venien llaminadures a canvi de contes. 


Kamishibais moderns 
Kamishibais en una biblioteca pública




La tradició, tot i que limitada a les biblioteques públiques i a les escoles, ha sobreviscut fins avui en dia i els kamishibais encara estan vius. No és estrany utilitzar com a recurs didàctic aquestes grans làmines de colors vius, amb el tors pintat per la narració, per dinamitzar l'hora del conte. 



Unes narracions orals que, si hom ho desitja, fins i tot pot agafar en préstec, així com també el teatrí, per convertir-se en un autèntic narrador oral de contes. Us hi atreviu?

Per Gràcia amb Rocío Bonilla

He passat una tarda amb una de les il·lustradores més actives del panorama català actual. Amb la Rocío Bonilla hem estat xerrant i revisant el seu itinerari amb molts de records compartits des de fa una bona pila d’anys.


Ens hem trobat al barri de Gràcia, just enfront de l’Ajuntament. La Rocío ha vingut carregada de llibres i d’il·lustracions dels seus darrers treballs. Hem buscat un bar on poder xerrar amb tranquil·litat i veure les il·lustracions amb calma. Les que duia eren de gran format i les havia encabit dins d’una carpeta. Finalment ens hem ben situat en un racó molt agradable i amb bona llum d’una cafeteria de Travessera de Gràcia.

Hem començat la conversa alegrant-nos de la trobada i posant-nos al dia de les nostres ocupacions actuals, nous llibres, classes, viatges, fira de Bolonya... La Rocío m’ha comentat que sovint sent que necessita descansar, tenir temps per pensar, per decidir coses. És conscient que viu una etapa carregada de projectes bonics, de moltes idees i de molta il·lusió mentre espera la sortida de nous llibres.



Primer m’ha mostrat els darrers llibres que ha publicat amb diverses editorials i la nova edició de “La muntanya de llibres més alta del Món” que l’editorial Ànimallibres (Bromera) ha reeditat amb més bona qualitat en la reproducció de les il·lustracions, un paper diferent i una coberta creada especialment per a aquesta nova edició. També ha portat “De quin color és un petó” i “Max i els superherois” editats tots dos per Ànimallibres.


“Max i els superherois” dibuixat a quatre mans amb l’Oriol Malet i editat pel segell en castellà Algar, també de Bromera, va ser una proposta molt gratificant, comenta la Rocío, pel fet de poder unir la mirada de dos il·lustradors molt diferents, amb universos personals també molt diversos, però amb un mateix entusiasme i un gran compromís per la professió.

Rocío està a punt de publicar nous llibres amb l’editorial amb la que treballa habitualment, Bromera, i em comenta que ha publicat per Gemser, Flamboyant, La Galera, Baula, Mediterrània i Penguin Random House entre d’altres.

Va estudiar Belles arts i durant molt de temps es va dedicar a treballar com a directora de càstings per a televisió. Poc a poc va començar a fer algunes pintures murals fins que l’editorial Gemser de Teià li va proposar il·lustrar uns contes que la mateixa editorial va aconseguir vendre als Estats Units.
A partir d’aquí va voler perfeccionar l’estil i va apuntar-se a l’Escola de la Dona on va crear el projecte “Cara de pardal” dins de l’assignatura d’àlbum il·lustrat on ens vam conèixer. Un llibre que més endavant li publicaria Bromera.

Gràcies a un concurs de l’escola va participar en la col·lecció de llibres “Contes desexplicats” de l’editorial Baula amb el títol “Sant Jordi a la cova del drac”. Una col·lecció coordinada des de l’àrea d’il·lustració de la mateixa escola i que li va obrir la porta a aquesta editorial i a la seu segell a Madrid, Edelvives.
A l’Escola de la dona també va rebre classes de l’il·lustrador Roger Olmos i això va ser definitiu per aconseguir la força de les taques atmosfèriques de color que omplen els fons de les seves il·lustracions. Això es pot apreciar en el llibre “La muntanya de llibres més alta del món”, m’ha comentat.
Rocío és molt autocrítica i s’exigeix molt a ella mateixa. Fa esbossos d’una qualitat excel·lent, i durant la trobada m’ha mostrat els que ha preparat per al nou llibre (són gairebé il·lustracions finals) amb un grau de precisió i acabat que podrien formar part del llibre editat. És, doncs, exigent i molt perfeccionista.

Li he preguntat per la seva precisió a l’hora de representar objectes del món infantil. Des d’on dibuixa, des del record de la seva infantesa o des de l’experiència de ser mare de tres fills? Ella creu que hi ha coses tretes d’algunes expressions que deia la seva mare, com ara el títol “Cara de pardal”, molt pròpia d’ella. Però sobretot la relació amb els seus fills és una font d’inspiració constant, i segur que surt en tots els seus llibres. Els objectes representats en els seus àlbums són molt actuals, i fan referència al món colorista dels seus fills.


Mentre miro les il·lustracions originals, penso que la seva proposta és realment necessària i que reafirma la qualitat de la il·lustració al nostre país. Crec que és una sort tenir a il·lustradores com ella, l’Eva Sànchez, l’Anna Aparicio i la Marta Altés que, a part de crear unes imatges potents, tenen un gran coneixement de dibuix, escriuen el text i fan reflexions sobre temes molt actuals, com ara l’art, la solidaritat o els amics...


La Rocío té un traç molt segur i la seva manera de crear personatges ens pot recordar Sempé, Quentin Blake o Tony Ross. Els seus colors creen una atmosfera molt complaent i totes les accions representades succeeixen de manera intel·ligent per a un lector amb ganes d’introduir-se a l’aventura proposada.
Rocío i jo ens hem acomiadat amb la certesa que seguirem coincidint i de fet ho farem molt aviat, a la Fira de Bolonya.

He tornat a casa content i amb un nou llibre il·lustrat i dedicat per a la meva biblioteca.

Per acabar, i amb confiança, tots dos hem parlat del sopar que faríem a les respectives famílies, i hem coincidit en la possibilitat de cuinar carxofes. En podria sortir un llibre d’aquests àpats familiars, hem pensat.






Dotar d'ànima... les coses!


Il·lustr. Maria Tarragó a Trencanous i el rei dels ratolins
Fa pocs dies, en una biblioteca, tot passant pel davant d’una pantalla, vaig veure la seqüència d’una pel·lícula de la factoria Disney, de la qual no sabria dir-ne el títol. En la mateixa, hi havia un seguit d’objectes com ara un canelobre, un plat, o bé, una forquilla, que cantaven i ballaven al voltant dels protagonistes.
Us he de confessar que fins aquell moment em disgustava enormement, i trobava postís, el fet que algú humanitzés els objectes. Fins i tot, ho havia arribat a odiar. Però just, en aquell instant, vaig frenar els meus prejudicis i vaig fer l’esforç de pensar en personatges similars que apareixien en la literatura per a infants, en objectes i coses que havien estat dotats d’ànima pels seus creadors.
Per sorpresa meva, vaig comprovar que gairebé totes les obres dels personatges que em van venir al cap s’havien convertit en clàssics o bé, en alguns casos, havien deixat petja important entre els lectors. A més a més, eren obres que sense elles, potser, jo no podria passar en una illa deserta, ni hauria esdevingut el mateix lector que sóc en aquests moments.

Coses clàssiques

Il·lustr. Pep Montserrat a Pinotxo
Dins de la categoria de clàssics, hi ha algunes coses protagonistes realment fantàstiques. Per exemple, en la història del Trencanous i el rei dels ratolins (SD, 2016) d’E. T. A. Hoffmann, una de les primeres novel·les per a infants de la història que es mou en dos plans, un de real i un de fantàstic, i que succeeix en una nit màgica com la de Nadal, on prenen vida coses que, de vida, no en tenen gens ni mica, com ara un trencanous amb forma i vestimenta de soldat. 

O bé, en la de Les aventures d’en Pinotxo (Combel, 2016) de Carlo Collodi, amb aquell llegendari tros de fusta que esdevé un titella, trapella i mentider. 
D’ambdues obres se’n publiquen contínuament noves versions, noves mirades. És el cas d’aquestes dues darreres edicions, il·lustrades per Maria Tarragó i per Pep Montserrat, respectivament.


També, podríem considerar clàssics, encara que més recents, el meravellós i inigualable Raspall d’en Pere Calders (Baula, 2012), aquell vell objecte, de tacte suau, recuperat a les golfes, capaç d’irradiar escalfor al seu amo i de suplir un gos que havia estat bojament estimat per aquest.
Il·lustr. Jorge del Corral

O bé, la Història d’una bala d’en Joles Sennell (Cruïlla, 2013), que va decidir capgirar la seva trajectòria per caure en un espai on no podia fer mal a ningú.


O fins i tot, el conte de Matrioska de Dimiter Inkiow (SM, 2001), una narració protagonitzada per unes nines russes que serveix per explicar-ne, de manera divertida i original, el seu origen i el seu significat. Una història que, amb el temps, s’ha popularitzat entre els narradors orals i que ha calat entre els oients i els lectors. Se n’han fet més de vint edicions i, per estrany que sembli, mai ha estat traduïda al català.


Coses contemporànies


De la producció literària dels darrers anys, em van venir al cap quatre exemples de coses increïblement animades i humanes:

-       La cosa perduda de Shaun Tan (Fiore, 2007). Si diuen que un clàssic és aquella obra que més que llegir, es rellegeix, perquè ofereix múltiples lectures i sempre hi descobreixes nous detalls i noves capes, aquest àlbum esdevindrà un clàssic. Com el protagonista, nosaltres, els lectors, seguirem buscant un lloc adient per a aquesta cosa perduda, i així tenir-la sempre a mà.
Il·lustr. Shaun Tan a La cosa perduda

-       Monsieur Gargot de Lyona + Marcus (Principal dels llibres, 2015), o el periple d’un gargot que es queda sense il·lustrador i és perseguit per una goma. Dotat de molt enginy i de molta imaginació pels seus creadors, s’ha de reinventar contínuament per a salvar els traços que el conformen.

-        - Júlia i la casa de les criatures perdudes de Ben Hatke (Norma, 2016). Tot i que la casa tan sols pren vida a l’inici, és un element que es presenta, de sobte, a la vora del mar per donar acollida a tot de criatures perdudes, a través d’una nena anomenada Júlia. Sí, es tracta d'una casa que va cap allà on la necessiten. Actualment, se’n necessitarien moltes per a acollir tantes persones que no en tenen. Humor, fantasia, però també alguns missatges subliminals.

-    - El banc blau d’Albert Asensio (Babulinka Books, 2016). Encara que aquest banc no és un element estrictament animat, si que, de manera intrínseca, ens ofereix la seva mirada sobre les coses que l’envolten, els seus pensaments i les històries que ha vist al llarg de la seva vida. Amb els dibuixos virtuosos del seu creador.
 
Il·lustr. Albert Asensio a El banc blau

Un cop anotat aquest grapat de títols, vaig pensar que alguns escriptors de literatura per a infants havien actuat com a mags, amb gran expertesa, per dotar de vida i d’ànima als éssers inanimats.
I jo, després de veure una seqüència cinematogràfica que més aviat em repel·lia, i d’aquest llarg i documentat raonament, vaig eliminar un prejudici i em vaig reconciliar amb les coses a qui alguna ànima caritativa havia dotat d’una ànima increïble.

    

El jardí de les meravelles

EL BOSCO. La extraña historia de Hieronymus, el gorro, la mochila y la pelota. Il•lustracions: Thé Tjong-Khing. Ekaré. Barcelona 2016.


Tot just fa uns mesos va finalitzar al Museo del Prado de Madrid una de les grans exposicions que s’han organitzat mai sobre l’obra de Hieronymus Bosch, El Bosco, un artista que va viure i treballar als Països Baixos a cavall entre els segles XV i XVI. Tot i ser una icona de l’art, la vida, les arrels artístiques i el seu pensament no havien estat mai tan investigats com fins ara. El seu prestigi i la enorme influència de l’imaginari del Bosco en les generacions posteriors fins arribar a la nostra és innegable. Un avançat al seu temps? Un precursor del surrealisme? Un visionari?

El Bosco. Fragment de El jardí de les delícies. Museu del Prado


Els més joves se senten atrets per l’obra de l’artista. Ho he comprovat moltes vegades en les visites escolars que he fet al museu de Madrid, un dels que més obres cabdals de l’artista té en el seu fons. Els nanos admiren Velázquez i Goya, però queden fascinats quan descobreixen el món de El Bosco, i més quan saben que va viure molt abans que tots els clàssics. “És tan modern!”, “És futurista!” acostumen a admirar-se. Crea éssers híbrids, mig animals i mig persona; representa situacions i accions pròpies del que avui coneixem com a distòpia. No renuncia a retratar l’horror, el salvatgisme, la tortura, i ho barreja amb la tendresa, la bellesa i l’espiritualitat. Els seus quadres contenen infinites històries; en ells interactuen multitud de personatges. El món animal fantàstic i mitològic conviu amb el món rural. Imagina construccions futuristes a partir de formes orgàniques de la naturalesa i uneix elements irreals, dissonants i esperpèntics amb escenes tan oníriques com inversemblants. Qui era l’home capaç d’inventar aquells móns a principis del 1500? 

Thé Tjong-Khing (esquerra) i fragment de El carro de fenc de El Bosco (dreta)


L’il•lustrador d’origen indonesi Thé Tjong-Khing ha sentit des de sempre una atracció brutal cap a l’obra de El Bosco. De jove es va traslladar a Holanda per estudiar i encara avui hi viu i hi publica. Resideix i treballa, doncs, a la mateixa terra que va trepitjar el pintor. Ekaré publica aquest seu àlbum sense paraules com homenatge al mestre flamenc. Un nen actual, Hieronymus, surt de casa seva disposat a jugar amb la seva pilota i s’estimba per un penya-segat. A la manera de l’Alícia de Carroll, la caiguda en vertical el porta a un món desconegut habitat per animals i persones directament inspirats en l’obra de El Bosco. Mig paradís i mig infern (una nova picada d’ullet a Carroll), l’espai per on el nen haurà de recuperar la gorra, la motxilla i la pilota que ha perdut en la caiguda és una recreació dels escenaris del pintor.


Thé Tjong-Khing

Serà, possiblement, el primer contacte que el lector jove actual tindrà amb l’obra original de l’artista. Aquest lector, gens avesat als quadres del mestre, intuirà que els escenaris són barreja de somni i realitat. Que provoquen de vegades serenor i de vegades neguit; que poden ser acollidors i perillosos alhora. Si en un principi gaudirà de la visió dels animals estranys i fantasiosos, en el transcurs de les pàgines i les accions els endevinarà temibles, especialment quan arriben la nit i les flames, i apareixen els monstres i les bruixes que es volen menjar els nens que es perden (Hansel i Gretel en versió El Bosco).

Thé Tjong-Khing

Les imatges de l’àlbum contenen una seqüenciació gràfica, i a l’esquerra de cada doble pàgina hi trobem restes de la doble pàgina anterior. Tot plegat impulsa a una lectura continuada, a un camí per recórrer. Del descobriment a l’alegria; de l’alegria a la por; de la por al drama, i del drama a l’alliberament final i el retorn a l’espai conegut de la realitat. Ens perdrem en els detalls i farem descobertes en cada nova lectura. Trobarem multitud de jocs imaginatius en aquests país de les meravelles post medievals.


Thé Jong-Khing (esquerra) / El bosco (dreta)
Haurem conegut un món. Les il•lustracions i l’anècdota ens hauran obert la porta a l’univers de l’artista. Sentirem curiositat per la seva obra. Al final de l’àlbum, l’il•lustrador ens informa dels quadres de El Bosco en les quals s’ha basat per confeccionar les imatges, i ens adjunta una breu biografia del geni. També inclou una reproducció de la seva obra mestra, “El jardí de les delícies”, del Prado. El lector, amb paciència, reconeixerà personatges, construccions i accions que ha visualitzat en els dibuixos del llibre, i entendrà que el món que va pintar Hieronimus Bosch existia, d’alguna manera. Potser en la seva imaginació, o en la imaginació dels seus contemporanis; en els relats i les llegendes de la seva època i la seva societat; en els anhels i les fantasies dels seus veïns. Per a qui això escriu, tots els intents d’explorar i d'apropar la història de la creativitat artística al jove lector són un regal, i la iniciativa editorial que ho fa possible, una tasca lloable.

Eñ jardí de les delícies. El Bosco. Museu del Prado.

Brueghel, Kandinsdy, Picasso, Van Gogh, Nhlengethwa... per a xiquets


Le grand imagier de l'art
Concepció gràfica: Loïc Le Gall
Éditions Palette, París, 2016
Aprendre a reconèixer i a denominar els animals amb L’entrada a l’Arca de Noé (1613), de Jan Brueghel el Vell —i no solament el cavall o el lleó, sinó el rat penat, el lleopard, l’estruç o el duc, entre molts altres—; descobrir formes i colors en la Composició VIII (1923) de Kandinsky; mirar les construccions i l’agitació del port de Marsella, representat per Vernet el 1754 ; fixar-se en les parts del cos de Maya amb nina (1938) de Picasso, en els elements d’una habitació segons Van Gogh (1889) o d’una Granja generosa (1994) de Konstantin Rodko; detectar els insectes i vegetals de Flors en un gerro amb branca de pomer (1731) de Jan Van Huysum i les fruites i hortalisses d’un dels retrats d’Arcimboldo (1590); i observar els menjars i els utensilis de cuina d’un bodegó de Jan Davidsz de Heem (1640) o els edificis, vehicles, vianants, senyals de trànsit i publicitats dels carrers del Cyclistes Mural (2012) de Sam Nhlengethwa. 

Tot això a més de la sorpresa i l’emoció que causen moltes de les peces seleccionades és el que pretén Le grand imagier de l’art, un llibre per a primers lectors que reitera una seqüència senzilla i efectiva: una doble pàgina amb la reproducció de la pintura precedida de l’epígraf que s’hi proposa —els animals, el port, el cos, la ciutat...— i d’una llista vertical de dotze mots; al peu, discretament en una línia, el nom de l’artista, el títol de l’obra i la data; i la doble pàgina següent en què, sobre un color únic, sòlid i uniforme —sense ombres ni matisos—, destaquen en dotze cercles els detalls dels quadres a què es refereixen les paraules. Una estructura i una composició gràfica summament acurades, ja que hi ha també un joc de tonalitats prou encertat entre els textos, els olis i el fons de la segona part de la seqüència; si de cas, l’únic retret, haver triat el manierisme d’Arcimboldo per a la coberta.
Publicat per Palette en 2016, editorial parisenca especialitzada en llibres d’art, sobretot per a xiquets —1et 1 font trois, La nuit tous les chats sont verts, Le code de l’art—, Le grand imagier de l’art es troba, de moment, només en francès; esperem que, com passà amb Las (verdaderas!) historias del arte (Océano), algun segell perspicaç el traduïsca prompte.


Quan? Impressions i reflexions d'una estada


Després d'una recent estada al Japó de tres mesos de durada per conèixer el per què és el país amb l`índex de lectors més alt del món, a continuació passo a relatar-ne algunes de les impressions i reflexions que han nascut a rel d'aquesta estada. Vinga, doncs, endavant les atxes!

Segons dades de la UNESCO el 91% de la població del Japó és lectora. Això vol dir que, dels 130 milions de japonesos que viuen en aquesta illa, més de 118 milions són lectors habituals. I, tot i que no ho he preguntat a tots, però sí a uns quants, i he visitat unes quantes biblioteques, i he entrevistats uns quants editors, i he fet passada per nombroses llibreries (algunes de nou plantes!) i museus dedicats a il·lustradors, i he vist com s’organitza una biblioteca escolar, i he entrevistat a bibliotecaris i professors d’universitat estudiosos dels llibres i la lectura..., finalment he pogut intuir el perquè de tot plegat.

Hàbits lectors i lectures bàsiques
La societat japonesa no és lectora per art de màgia o per obra i gràcia de Buda. La societat japonesa és conscient que en aquesta tasca hi estan tots implicats i, molt principalment, els progenitors que tenen a l’ADN la narració oral de llibres als seus fills abans d’anar a dormir. Tothom a qui vaig entrevistar van expressar que, sigui bé la mare –especialment-, el pare o els avis, a tots ells els hi havien explicat contes de petit i ells continuaven amb aquesta tradició. Però, i si no es té temps? Doncs no us hi preocupeu, entre les tasques de les mestres de l’escola bressol i de l'escola de primària també s’assumeix la narració oral com a pròpia i principal. I si es creu que no se’n sap prou? Doncs hi ha algunes biblioteques que fan cursos per a pares per aprendre a explicar contes. 

Clàssics d'arreu en una llibreria del Tòquio
La societat japonesa assenta la promoció lectora damunt d’uns fonaments ben sòlids: una sèrie d’àlbums il·lustrats, tan nacionals com vinguts d’arreu del món –Sendak, Leonni, Lobel, Bruna..., fins a un nombre que supera el centenar- que tothom ha llegit alguna vegada i assumeix com a propis. I al dir tothom, vull dir tothom! 
Aquest cànon fonamenta un substrat que genera col·lectiu, identifica la societat i la cohesiona des dels seus inicis a l’entorn d’uns referents comuns. I nosaltres? Quan serem capaços de consensuar obres de demostrada solvència narrativa que permetin a tots els nens i nenes començar a identificar-se com a membres d’una societat que els hi és pròpia i de la qual en formen part? Això, potser pensareu, és impossible. Però algú posaria en dubte que en aquesta selecció no hi hem d’encabir, per exemple, Allà on viuen els monstres, Frederick o La lluna d’en Joan?

Els creadors 
Sala de lectura al Museu Chihiro Iwasaki
La societat japonesa admira de forma especial la feina dels creadors. Malgrat ser per nosaltres una societat d’una rigidesa extrema, preserva i promou l’originalitat dels seus artistes de forma exemplar. No és estrany, per exemple, que algun autor hagi donat tot el seu estudi –plomes, llibres, màquina d’escriure, pinzells, papers...- a la biblioteca local o a un museu on obren espais en honor seu. Així, per exemple, podem visitar el Museu de Chihiro Iwasaki, una autèntica virtuosa de l’aquarel·la en llibres per a infants a qui, quaranta anys després del seu decés, encara tot el país llegeix i venera. I nosaltres? Quan podrem començar a bastir el nostre centre de recuperació de la memòria històrica que els nostres artistes més renombrats es mereixen? I no serà perquè no hi hagi artistes o fons històric. I és que a dia d’avui tres biblioteques, l’Artur Martorell –per cert, sembla que en procés d’extinció-, la Rosa Sensat i la Xavier Benguerel disposen de fons per conformar un centre nacional d’estudi i preservació de la nostra literatura infantil ajudats, això sí, pels fons dipositats a la Biblioteca Nacional de Catalunya.

Respecte per l’obra del creador 
Originals en una llibreria, un element molt habitual
Una altra exposició
La societat japonesa és conscient que sense els autors ells no podrien gaudir de la bellesa de la seva obra. És per això que quan vaig preguntar, a diversa gent, si la pirateria era per ells una pràctica habitual, primer em miraven amb estupor i després es posaven a riure. I és que pensaven que els hi feia una broma ja que s’imaginaven anant pel món amb un pegat a l’ull i una cama de fusta. De debò, els hi havia d’explicar què volia dir aquest concepte en el món digital d’avui en dia! Ells, sistemàticament, tot allò que es baixen ho paguen religiosament i en gaudeixen a pleret. I nosaltres? Quan tindrem una llei que protegeixi de bo de debò l’autor i la seva obra contra la pirateria? I quan no quedarà en paper mullat?

La biblioteca escolar
Biblioteca escolar al barri de Sugamo
L’any 1953 el Japó va desenvolupar una llei de biblioteques escolars. I la va complir. És per això que totes les escoles amb tenen una magnífica biblioteca escolar dotada d’un espai propi on no s’hi envien els nens castigats. I en aquesta llei també s’especificava que per escoles de més de dotze aules era imprescindible la presència d’un mestre-bibliotecari o mestra-bibliotecària –el més habitual- que en fos el responsable. I us puc ben assegurar que així es compleix. A més, aquesta persona està perfectament implicada en l’activitat del centre, forma part del claustre i aporta el seu coneixement a fi que la lectura, tant en el seu vessant més plaent com en la recerca d’informació per fer treballs, esdevé un dels pals de paller de la tasca escolar. I nosaltres? Quan disposarem de les biblioteques escolars necessàries per tirar endavant la reforma educativa tan anunciada? I quan disposaran aquestes del personal que es mereixen?

La biblioteca pública
Biblioteca, llibreria, bar, restaurant...
La biblioteca pública i els seus bibliotecaris són de les instal·lacions i professionals més ben considerades al país. Estan ben valorats i ben pagats, com correspon a una societat que sap que aquesta és una baula essencial pel seu correcte desenvolupament. És per això que, per contra, els bibliotecaris, conscients d’aquesta feina que se’ls ha encomanat, retornen amb escreix la confiança rebuda. Les biblioteques s’adapten perfectament a les necessitats de la societat japonesa i, per exemple, conscients que els japonesos poden compartir poca estona amb els seus fills i que aquesta habitualment correspon als diumenges, les biblioteques estan obertes tots els diumenges de l’any i, per comentaris i experiència pròpia, puc ben assegurar que és quan estan més plenes. I és que els diumenges els pares i mares no només van a un centre comercial a comprar, que també, sinó que se'l passen amb els fills a la biblioteca gaudint de l’hora del conte, compartint i acostant la lectura als fills en espais exclusius i dissenyats per aquesta fi. I nosaltres? Quan reflexionarem i posarem damunt la taula la necessitat d’adaptar les biblioteques a una societat moderna que demana que aquestes no siguin només magatzems de llibres? Sé que aquí hi ha propostes i professionals que així ho fan, però sense recolzament polític i econòmic només fem que cremar bibliotecaris i bibliotecàries en la foguera de la bona voluntat. 

Biblioteques del segle XXI 
Exterior de la Musashino Library
I del darrer punt en derivo a aquest.
En una societat tan estructurada com la japonesa qualsevol canvi en la tradició és molt i molt difícil. He pogut comprovar que moltes biblioteques del país encara esdevenen el que han estat tot el segle XX: magatzems de llibres on el silenci és allò que hi regna, un fet que a casa nostra semblaria superat. Tot i això, i en poso dos exemples, hi ha algunes excepcions que confirmen la regla. A la biblioteca del petit barri de Musashino –petit per les dimensions d’una ciutat de 33 milions d’habitants- han estrenat una nova biblioteca que seria d’obligada visita. 
Sala Teen de la Musashino Library
Seguint directrius que als Estats Units sembla que van guanyant terreny, han preservat tota la planta -2 als adolescents, als nois i noies d’entre tretze i dinou anys –un espai batejat com a Teen en referència a les terminacions en anglès dels números tretze a dinou. L’espai, on hi és prohibida l’entrada a persones que no siguin d’aquesta franja d’edat, té singularitats com una taula de tenis taula, un futbolí, taules i sofàs còmodes per a estar en grup o llegint individualment, una sala de ball amb miralls, etc. És, sense cap mena de dubte, la baula que ha fet tornar els adolescents a la biblioteca. Quelcom similar passa també a la biblioteca d’Itabashi on al seu interior hi ha un bar, llibreria i biblioteca, perfectament complementats. I nosaltres? Després dels evidents descensos de lectors a les biblioteques d’aquests darrers anys, malgrat que les dades no es posin al descobert, potser que comencem a pensar amb propostes innovadores a mig i llarg termini que ajudin a solucionar la pèrdua de lectors a l’adolescència, no? Hem de mirar, com ja han fet a la biblioteca Tabakalera de Sant Sebastián, la biblioteca com a espai dinamitzador, no només de lectura, si no com a baula essencial per una societat que necessita socialitzar-se més enllà del botellón. Quan comencem? Les administracions hi apostarien? O continuem obrint biblioteques repletes de llibres però buides de lectors? Per quan biblioteques del segle XXI per a lectors del segle XXI? No teniu la impressió que amb la renovació de l’escola que s’està esdevenint al país, amb el moviment de l’Escola Nova 21, la biblioteca ha estat bandejada i oblidada?

La formació dels bibliotecaris
International Library of Children's Literature
I tots aquestes professionals on es formen? Doncs les facultats de biblioteconomia tenen carreres paral·leles a la de bibliotecari i documentalista dissenyades ad hoc a la professionalització de bibliotecaris escolars o infantils. L’especialització apareix des del primer any com a complement a la carrera troncal, unes assignatures que fan del bibliotecari escolar o del bibliotecari de la secció infantil de la biblioteca un autèntic professional del tema. I nosaltres? Quan posarem fil a l’agulla de la formació integral de professionals que estan cridats a esdevenir claus per a la transformació social que s’esdevé? O és que els bibliotecaris no necessiten formar-se i reciclar-se a imatge i semblança dels metres i professors del segle XXI? I és que, per exemple, en el treball per projectes -quants sabem de debò què és treballar per projectes?- que tant s’està implantant a les escoles la biblioteca pública i escolar haurien de ser el pal de paller. Per això també s’hauria d’apostar per llibres de coneixements de gran qualitat -que a Japó els tenen i els venen- i, com bé em van comentar alguns mestres, que els infants sàpiguen que “sí, a internet hi és tot, però que cal contrastar-ho amb els llibres impresos a fi de poder-ho endreçar i saber el què és essencial”.

Pacte Nacional del Llibre i la Lectura
Tothom ha de tenir accés als llibres
En definitiva, i per anar tancant, potser que ens comencem a plantejar quin país volem i si la lectura i la biblioteca han de formar part de forma clara i diàfana de la seva estructura. Si la resposta és afirmativa, cosa que per la meva part així ho crec, seria necessària la vinculació de tothom: ajuntaments, sanitat, FAPAC, biblioteques, universitats, Departament de Cultura, Departament d’Educació -tot i que s'anomeni d'Ensenyament-, ClijCAT, llibreters, editors, etc. L’objectiu hauria de ser el de crear un compromís col·lectiu -amb lleis i pressupostos inclosos- pel llibre i la lectura i una finestreta única on trobar aquest espai de promoció i intercanvi d’experiències. La taula on seure ja la tenim -el ClijCAT- tot i que hi manquen algunes cadires. I així potser ens estalviaríem campanyes de promoció lectora més pròpies del segle XX, basades en entregar llibres com aquell qui regala menjar als pobres, que semblen subvencions encobertes a determinats gremis, i enfocar la necessitat lectora com a un dels elements d’una nova societat en la que aquesta en sigui part essencial. 

I fins aquí algunes de les reflexions que tres mesos d'estada al llunyà orient m’han desvetllat. I nosaltres? Doncs des de Llibres al Replà continuarem vivint en aquesta casa virtual amb una cartellera oberta a tothom. Us hi esperem!