Els canvis positius

Takatuka publica dos àlbums que parlen de canviar la percepció del món

Qui diu que els joves no llegeixen?

Feu passada pel Protagonista Jove i sabreu què es cou a la juvenil

Tove Krebs Lange, des de Dinamarca al replà!

Entrevistem la il·lustradora danesa

Gloria Fuertes, sense embuts

El libro de Gloria Fuertes, per redescobrir i assaborir una gran autora

De recuperar les ganes de jugar

La Galera publica dos nous àlbums il·lustrats

Quan el tigre toca a la porta

L’inquietant àlbum il·lustrat de Judith Kerr s’ha convertit en un clàssic

Els canvis positius

El Petit Saül. Text i il•lustracions: Ashley Spires. Traducció: Roser Rimbau. Takatuka. Barcelona 2017.

Què veus? Text i Ilustracions: Stéphane Sénégas. Traducció: Pere Comellas Casanova. Takatuka. Barcelona 2017.





Aquests dos àlbum que comentem avui, tots dos de Takatuka, exemplifiquen a la perfecció els objectius i les intencions d’una editorial petita, sí, però que s’ha anat consolidant amb el pas dels anys, i que en l’actualitat té un catàleg molt digne i una presència destacada al mercat i al sector. Us convidem a entrar a la seva web, a l’apartat de qui som, i llegir tot allò que s’hi defensa. Conseqüents amb la seva manera de pensar i creure (amb arrels als països del nord d’Europa), Takatuka continua publicant tot allò que considera necessari i positiu per permetre els nanos entendre millor el món que els ha tocat viure.
D’aquesta manera, El petit Saül i Què veus? són, com dèiem, ben representatius. Parlen de les capacitats de superació, de guiar els adults acompanyants a abordar qüestions que són difícils d’explicar a un nen. Parlen d’enfrontar les pròpies pors, de la rèmora que suposen els prejudicis. Aconsegueixen que els lectors es facin preguntes, empatitzar amb la singularitat, destacar la solidaritat, l’amistat i el valor de la justícia tot fent servir personatges capaços de mostrar les seves debilitats.




El petit Saül porta ulleres de cul de got, és molt baixet, li encanta cuinar i cantar, i entén que la vida és més agradable si ens envoltem de coses belles i sensibles. En Saül, però, vol ser pirata. Ashley Spires contraposa la manera de ser d’en Saül amb el món rude i desastrós dels mariners i llops de mar. D’entrada no hi encaixa. Com moltes persones “diferents” dins d’un entorn “homogeni”, en Saül és rebutjat pels seus companys de vaixell, que el vexen i en fan escarni. Però què passa? Doncs que les actituds positives sempre deixen petja. Menystenim allò que desconeixem, però alhora som capaços de reconèixer els errors i tenim la facultat de recapacitar.


Amb un dibuix net, senzill i ben perfilat (tècnica d’aquarel•la i tinta), utilitzant sovint recursos del còmic i sense remarcar exageradament ni la rudesa dels uns ni la sensibilitat de l’altre, Ashley Spires ens relata no només la persistència del petit Saül, els seus ideals i les seves habilitats, sinó també la transformació dels pirates. Ens exposa dues realitats (irreconciliables de bones a primeres) que progressivament encaixen. Hi ha una transformació cap a la part bona, i el lector, amb acompanyament o sense, és capaç d’entendre que la història dels pirates es pot extrapolar a qualsevol societat (la nostra, per exemple) amb necessitat de millorar. Els petits canvis són fonamentals: en una de les darreres il•lustracions, un dels pirates fatxendes posa una tireta de colors a la ferida que s’ha fet el petit Saül.


A Què veus? hi apareixen poques coses: un far, un nen i el seu oncle força gran, un mar, unes gavines, uns crancs. Aquestes “poques coses” (a veure, a fer) són les que provoquen que el nen estigui desmotivat a l’inici de la història, quan els seus pares el deixen una setmana amb l’oncle que viu al far. “Però aquí no hi ha res!” es lamenta el nano. I sí, ja ho hem anunciat, allí hi ha ben poca cosa. L’oncle Horaci, però, té raó quan el contradiu: “Ets tu que no veus res!”. Acostumat a tenir mil coses a l’abast (coses per comprar, activitats per fer, webs on remenar) el nen no percep les grans coses que ens ofereix la vida i que, tot i la seva importància, no tenen aspecte material ni funcional. No percep l’amor ni el bé que fa la companyia; no percep la saviesa que procura l’experiència. El nen no abasta la grandesa del mar vista des de dalt de tot del far, ni ha pensat mai en el gran servei que fa la llum per guiar els vaixells que, sense ella, s’hi podrien perdre. El nen no copsa l’eficàcia dels invents més rudimentaris (un fil de pescar un ham, una galleda) ni la dels productes més bàsics (un tomàquet, una maduixa).



Al far, amb l’oncle, no hi passa gaire res, però hi passa gairebé tot: la soledat, la por davant d’una tempesta, el perill i la protecció. Hi passa la gana, el cansament, fins i tot la supervivència. A partir d’unes guardes a llapis que inclouen una dita de Flaubert, l’interior de l’àlbum de Sénégas s’omple de color (mai estrident) damunt de l’escanejat perfecte del paper rugós on han estat fetes les il•lustracions. Amb senzillesa però amb un acurat treball de les ombres, cada imatge de Què veus? es basa en una gamma de color homogènia (de vegades blava, de vegades taronja, sèpia o groguenca) que acaba en un cel gris/blau mig enterbolit amb núvols que remotament ens fan pensar en bèsties de llegenda, i que serveixen a l’autor per exposar, de manera brillant, el canvi que s’ha produït en la percepció del nano després de passar una setmana amb l’Horaci al vell far solitari.


Canvis, sí. Tant a El petit Saül com a Què veus? Canvis transformadors que ens enriqueixen, que ens fan més savis, més transigents, més persones. Els canvis positius, com dèiem al principi de l’article, que Takatuka defensa en els seus àlbums. La possibilitat de canviar (d’actitud, de vida, de manera de ser) parla als lectors de la importància de concebre un món més just, més amable i més sensible. 







Quan la juvenil truca a la porta

Des de fa més de dues dècades el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil organitza un dels premis de més prestigi del país: el Protagonista Jove. Tot va néixer de la voluntat de l'ACALI; formada per la bibliotecària i activista lectora Rosa Mut, la il·lustradora Fina Rifà i altres expertes de la LIJ, esperonada per la sempre homnipresent Marga Mateu, la secretària del Consell, de fer un premi en el que l'autèntic jurat fos els lectors i les lectores de les novel·les juvenils. És així com va néixer la idea. 

Cada any un grup de cinc experts, coneguts com el Comitè, llegeixen tots els llibres que apareixien en català de literatura juvenil des del mes de juny d'un any al maig del següent. De totes les lectures -alguns anys un centenar llarg de títols- n'escullen quatre de finalistes per optar al premi. Els títols seleccionats es van posar a disposició dels lectors joves en dues franges d'edat -13 a 14 anys i 15 a 16 anys, però tres franges en una primera etapa- i els puntuaven. Per això aquest premi ha esdevingut únic: el jurat està format per milers de lectors joves que des d'aquest mes de juny i fins el març vinent han de llegir les quatre obres finalistes de cada franja d'edat i, posteriorment, votar. 

Lectors del XXIè premi PJ el dia de l'entrega de diplomes
Uns anys més tard, i com sol passar en les fórmules d'èxit, li va néixer un germà petit: l'Atrapallibres!, un premi que segueix una estructura molt similar al Protagonista Jove però per a lectors d'educació primària. 

Crec que ambdós premis haurien de ser els més cobejats pels escriptors i escriptores d'arreu ja que, sense amiguismes, sense influències, sense dotació econòmica, és a dir, clar i net, aquí es premia l'art de la imaginació, de la creació literària i dóna categoria de mite al qui és capaç de guanyar-lo: ha obrat per encateriniar a milers de joves lectors. He de dir que al Replà hi viu un d'aquests mites de la literatura! 

A l'edició XXI del Protagonista Jove -a partir d'ara PJ- els guanyadors van ser dues obres magnífiques que de ben segur que han passat per les mans de tots els lectors del Replà: Un monstre em ve a veure, de Patrick Ness (Sembra Llibres, 2015) i Les pereres fan la flor blanca, de Gerbrand Bakker (Raig Verd, 2015), dues autèntiques joies de la literatura. 

I enguany? Doncs tenim la sort d'haver pogut saber i anunciar els candidats al XXIIè PJ!!!, és a dir, per a l'edició 2017-2018. Els títols que us presentem a continuació és el bo i millor de la juvenil publicada en català des del mes de juny de 2016 fins al maig de 2017, per a lectors de 13 a 16 anys.

Candidats del XXIIè PJ de la franja 13 a 14 anys
En la selecció per a la franja dels més petits del PJ, enguany s'hi dennota una voluntat de tocar temes diversos, des d'aventures de tall més clàssic, com aquest Jules Verne i la vida secreta de les dones planta, una excel·lent obra de l'autora gallega Ledicia Costas (Barcanova, 2017); una mica de fantasia amb El bolígraf de Higgs, de Robén Montañá (Animallibres, 2017) on ens hem de preguntar què faríem amb un bolígraf que fa real allò que escrivim?; una bona dosi de consciència social amb el corprenedor Train Kids de Dirk Reinhardt (Nandibú, 2016), on ens narra amb especial veracitat els viatge que han d'emprendre molts joves adolescents per anar a la recerca del Dorada americà; i un tast de novel·la històrica amb L'expedició del doctor Balmis, de Maria Solar, una obra que posa damunt la taula el viatge de la María Pita, un vaixell on hi viatjaven vint-i-dos orfes per fer una cadena d'inoculacions de la vacuna de la verola amb l'objectiu de transportar-la enllà de l'oceà. 

Candidats del XXIIè PJ de la franja 15 a 16 anys
Pel que fa a la franja dels lectors de 15 i 16 anys, la selecció també ens permet assegurar lectures de gran interès. En primer lloc -cosa que no vol dir per odre de preferències- citar aquest divertit, diferent i trencador Xaval gras es menja el món, de K.L. Going (Edicions 1984, 2016), una obra amb un dels secundaris més ben dibuixats de la literatura juvenil dels darrers temps; també gaudireu de valent amb Aquí és on tot comença, de Jennifer Niven (Fanbooks, 2016), una història que us donarà a conèixer al prosopagnòsia, una malaltia que el protagonista comparteix amb el famós Brad Pitt; i què dir de la Rut de Camins de nit? (Barcanova, 2017) de qui ja us en vam parlar al Replà no fa massa setmanes, la primera entrega de Raimon Portell de la trilogia La llum d'Artús; i per acabar una història de misteri, persecucions i màgia negra de Silvestre Vilaplana. La mèdium (Bromera, 2016). 

Tot plegat un magnífic ramallet de lectures, a quina millor! No us les deixeu perdre, ho dic amb coneixement de causa. 

Tove Krebs Lange, des de Dinamarca al Replà!

Participar al Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Saarbrücken (Alemanya) des de l’any 2001 m’ha donat la possibilitat de conèixer molts companys il·lustradors de països diversos. Dues vegades vaig coincidir amb Tove Krebs Lange, una il·lustradora danesa que treballa des de fa molts anys i que actualment és la presidenta de l’associació d’il·lustradors professionals de Dinamarca.



-Tove, vas néixer i vas estudiar a Dinamarca?

Vaig néixer al nord d'Alemanya, a Flensburg, on part de la població és una minoria danesa. Els meus pares eren danesos i jo també ho sóc. Després de l'escola secundària, vaig anar a l'Escola d'Art a Brussel·les, Bèlgica, i vaig estudiar tècniques de gravat durant tres anys. A partir d'aquí em vaig traslladar a Copenhaguen, Dinamarca, on vaig estudiar disseny gràfic i il·lustració. Després d'acabar l'escola em vaig iniciar professionalment com a il·lustradora independent, i aquesta ha estat la meva principal ocupació des de llavors.

-Recordes quan vas començar a dibuixar?

Quan tenia dos anys, el meu pare va escriure això sobre mi al seu diari: "A la Tove li encanta seure en el meu escriptori i dibuixar formes i línies rodones. Potser tenim una artista abstracta a la família? "
Jo mateixa no recordo quan vaig començar a dibuixar, però tampoc recordo cap moment en el que deixes de fer-ho.


-Com va ser la teva infantesa? Eres una nena que dibuixava sempre, doncs?

A mesura que creixia a Alemanya vaig tenir la influència tant de la cultura danesa com de l’alemanya. Va ser un regal! Vivíem en un petit poble. Tinc tres germans que es passaven el dia jugant a futbol, així que quan no hi havia amics per jugar amb mi, passava el meu temps llegint, dibuixant i fent manualitats.
La meva família era molt afectuosa, i hi havia molt d’humor. Els meus pares treballaven i els meus tres germans i jo podíem jugar lliurement, però amb la condició de tornar a casa per sopar. M'ha costat una mica ser l'única noia. Sentia que els meus germans disposaven de més llibertat i que no havien d’ajudar tant a casa. Mai m'ha agradat netejar. M’encantava anar a escola. Em divertia molt amb els amics i sempre estava ocupada fent activitats.


-¿Els teus pares o algú de la teva família dibuixa també?

Al meu pare li encantava dibuixar. Tinc molt bons records de nosaltres dos dibuixant plegats. Després de la mort de la seva germana, va dir que volia anar a l'escola d'art però el professor li va aconsellar que triés una carrera més segura, amb més futur. Es va convertir en un mestre, però va continuar dibuixant com a hobby. No ho vaig saber mai això, però ell sempre estava molt d’acord amb el meu desig d’anar a l'escola d'art.

-Com van ser els teus estudis d'art a la teva ciutat? Has estudiat en altres països?

Vaig estudiar a Brussel·les i a Copenhaguen. L'educació a Brussel·les en aquell moment era excel·lent i molt més acadèmica que a les escoles de Dinamarca. Vam tenir classes de literatura, filosofia i història de l'art, i vam viatjar a Itàlia cada any per veure art clàssic.
Quan estudiava a Dinamarca, als anys vuitanta, tot era bastant tranquil i relaxat. L'elecció de l'estudiant era el que comptava per decidir el que volia fer en un futur. Vaig fer un munt de dibuixos i vaig continuar fent gravat, però m’hauria agradat tenir més inspiració i alguna direcció. Vaig tenir bons mestres d’art, i tot que m’agradava dibuixar tot el dia, en realitat, quan em vaig graduar, no em sentia preparada per a la vida professional de debò.


-Però ara ets il·lustradora. Quines són les teves principals referències en la il·lustració de Dinamarca?

A Dinamarca, en ser un país tan petit amb un enorme complex d’inferioritat, es tendeix a pensar que som campions del món... Però en el camp de la il·lustració definitivament no ho som. Ningú coneix cap il·lustrador danès... Dos dibuixants danesos que he estimat des de la infància són Arne Ungermann i Ib Spang Olsen, que van començar la seva carrera als anys quaranta. Un altre dels meus preferits és Ingrid Vang Nyman, que va il·lustrar els llibres de Pippi Langstrump d'Astrid Lindgren. Ella vivia a Suècia, però en realitat era danesa.


-I algunes referències d'altres països?

M'encanten els llibres per a nens suecs, i el meu favorit és de la il·lustradora Eva Lindström. De Finlàndia Tove Jansson, és clar. Alemanya té tants grans il·lustradors: Wolf Erlbruch, Jutta Bauer i Ewa Muggenthaler per esmentar-ne alguns. Kitty Crowther i Brecht Ewens de Bèlgica; de França Marc Boutavant i Nathalie Choux. Des d'altres països: Isabelle Arsenault, Carson Ellis, Ana Juan, Sara Fanelli, Chiara Carrer... la llista és interminable. Hi ha tants il·lustradors que són una inspiració per a treballar!

-A Dinamarca hi ha un gran respecte per la literatura per a infants i joves?

Si es compara amb altres països, no crec que hi ha molta atenció a la literatura infantil. Hi ha un nombre limitat en la venda de llibres, i es venen principalment a les biblioteques. Per altra banda, moltes biblioteques han tancat en els darrers deu anys, de manera que les vendes s'han reduït dràsticament. Un llibre il·lustrat sovint es ven en una edició de només 300 còpies. La situació és bastant difícil per a les editorials, i per això opten per centrar-se en alguns èxits de vendes, sovint escrits per actors, estrelles de l'esport o persones conegudes de la televisió. Moltes editorials ja no editen llibres il·lustrats. Per sort, estan sorgint petites editorials alternatives. Però normalment l'autor i l'il·lustrador no guanyen gaires diners.


-¿Es pot viure exclusivament d'aquesta feina?

M’he estat guanyant la vida com a il·lustradora independent des de fa 35 anys. Treballo principalment com a il·lustradora, però en períodes més curts també he treballat com a dissenyadora gràfica, en publicitat o en l'ensenyament d'art. Escric llibres per a nens també.

-Com és la relació dels autors amb les biblioteques? ¿I les escoles?

Tenim un molt bon sistema on obtenim diners del govern d'acord amb el nombre de llibres que tenim a les biblioteques per préstec. És com una mena de suport artístic. La majoria dels autors i il·lustradors depenen d'aquests diners per poder viure. El govern també ha creat un programa on es pot treballar amb projectes dedicats a les escoles. Les escoles es preocupen per col·laborar amb un artista resident per un període de temps, i aquest rep un sou fix.

-Tove, crees els teus propis projectes? Quins temes t’interessen?

Sí, jo creo els meus propis projectes. En aquest moment treballo en un llibre/còmic amb el tema de la identitat nacional. Per què ens importa quina nacionalitat tenim? Al créixer en dues cultures que estaven en guerra des de feia molts anys, i avui en dia viuen en coexistència pacífica, m’interessa treballar aquest tema.


-Dibuixes cada dia?

En general sí, però també tinc períodes que només escric.

-¿Has treballat com a professora d'il·lustració?

Sí he estat ensenyant a nens i adults, tant tècniques de dibuix com d’il·lustració. M'agrada ensenyar, i també rebo classes jo mateixa com alumna.

-A més dels llibres, il·lustres per a altres suports: cartells, jocs educatius...

He fet molt llibres d’escola i materials educatius , jocs, cartells... durant molts anys he fet principalment cobertes de llibres, però durant els darrers 15 anys les cobertes il·lustrades als llibres gairebé han desaparegut a Dinamarca.


-T’agrada escoltar música quan dibuixes?

Sóc una gran fan de l'òpera! Per això, quan escolto música és sobretot òpera o música clàssica. També m'agrada escoltar àudio llibres quan treballo. Només puc escoltar llibres o música en algunes fases del meu treball, generalment, quan l’estic acabant.

- Tens algun autor literari preferit?

MUMI, llibres de la Tove Jansson. També m'agraden les biografies.

- I alguna afició?

Ara que sóc la presidenta dels il·lustradors de literatura infantil a Dinamarca, em queda poc temps per a les meves aficions. Però trec estones lliures per estar amb els amics i la família, anar a l'òpera, llegir i visitar exposicions. M’agrada viatjar, i la meva professió m'ha donat l'oportunitat de conèixer col·legues de tot el món. He realitzat projectes en diferents països d'Europa, als EUA i a Xile. Durant 11 anys he participat en un programa de literatura per a nens a Vietnam, una experiència que, en molts aspectes, ha influït en la meva manera de treballar.

-Un projecte que t’agradaria il·lustrar?

M'agradaria il·lustrar els contes de fades. O potser La flauta màgica de Mozart, tot i que la història és bastant ximple.

Tove, molt agraït per les teves respostes i estic segur que tornarem a coincidir a Saarbrücken, a Copenhaguen o potser a Barcelona!


Lectors, al tren!!!!

Aquest dissabte vam tenir el goig de poder participar en la inaugració d'un nou espai expositiu i de dinamització lectora: Lectors, al tren! 


Feu mans i mànigues per fer-hi passada ja que és un nou concepte de llibreria, taller d'il·lustració, sala d'exposicions, lloc de trobada..., tot en un per aprofundir i conèixer més i millor la literatura infantil i juvenil. 


Al seu darrere hi ha la llibretera i experta en LIJ Montse Marcet, qui tirant dels molts anys de treballar com a llibretera i mediadora de la lectura, s'ha embolicat la manta al cap i ens proposa una nova línia, encara inexplorada, de promoció i venda de LIJ. Una autèntica pionera que ens deixa gaudir del seu coneixement amb les maletes, llibres i exposicions d'aquest espai de Rubí que està cridat a marcar la pauta de cap a on va el llibre i la lectura. 
De ben segur que en continuareu sentint a parlar! 

I és que com diu la mateixa Montse, "Lectors al tren és un espai on viuen els llibres i, a més, també on podràs trobar tallers i cursos relacionats amb la il·lustració i els llibres en general." 

Gloria Fuertes, sense embuts

Quan jo era petit, en el programa infantil per excel·lència del canal gairebé únic de la televisió, de tant en tant, apareixia una poeta anomenada Gloria Fuertes. Proclamava poemes amb veu afectada, tal com es parlava als nens en aquella època, quan els adults feien algun esforç per apropar-se a una infantesa que era lluny de ser tinguda en compte.


Per molts dels infants de la meva edat, la Fuertes era vista com una poeta ridícula, una persona amb una presència més aviat desmanegada i una veu forçadament prima. Uns anys després, quan als 22 anys, vaig acudir a un Congrés sobre biblioteques a Guadalajara, vaig sentir-la recitar poemes per a adults, amb un cigar en una mà i un whisky sobre la taula. La seva veu ronca i sincera traspassava el silenci, les seves afilades paraules et clavaven al seient i tot plegat anihilava completament aquella imatge que, de petit, et podies haver dibuixat al magí.

Just després, vaig llegir Historia de Gloria: amor, humor y desamor (Cátedra, 1999) a fons, vaig corroborar aquella nova imatge i vaig assaborir aquells jocs de paraules i aquell compromís intens amb les mil lluites per fer un món millor.

“...leyendo sus poemas con voz de osa buena fruto no de la bondad sino de la noche y del whisky. Se la coló por completo a la España más rancia. Y su poesía fue una de las cosas más increíbles y bellas que sucedieron aquí durante todo el siglo XX”.

La seva era una poesia directa, de paraules senzilles i colpidores (“necesitaba decir lo que sentía, sin preocuparme de como decirlo.”) i de jocs enginyosos, que s’adequava al que ella sovint deia i pensava sobre la poesia:

“Hay poemas técnicamente perfectos que no dicen NADA. Hay otros que parecen descuidados de forma, pero que dicen TODO. Podéis escoger a vuestro gusto. El ideal es que el poema sea perfecto en fondo y forma. Si esto no es posible, escojo siempre los poemas que nos dicen ALGO.”


El libro de Gloria Fuertes

Aquest 2017, es compleixen cent anys del seu naixement, i apareixen publicades obres d’homenatge que tornen a posar-la d’actualitat. El libro de Gloria Fuertes: antología de poemas y vida (Blackie Books, 2017) hauria d’esdevenir una obra de capçalera, fruit d’una elaboració molt acurada per part de Jorge de Cascante, a foc lent i des d’una estricta professionalitat, però també des de la passió pels versos i la personalitat de l’artista. Inclou antologia, opinions, fotografies i biografia.

El subtítol és encertadíssim ja que la seva poesia esdevé un espai on conflueixen la paraula, el compromís i la seva vida. (“Mi obra, en general, es muy autobiogràfica. Reconozco que soy muy Yoísta.  Quizá –incluso- muy Glorista.”) En els seus poemes, Fuertes parla especialment d’ella, però també aborda la guerra, la solitud, l’amor lliure, el feminisme... amb un alt grau de compromís i de lluita, jugant sempre amb les paraules i barrejant-les amb molt d’enginy en contextos que no són els habituals.

La seva no és una poesia d’alt voltatge, tot i que el que diu, sovint t’enrampa; no és una poesia d’enorme bellesa, però, tal com raja, calma la set del més assedegat i la d’un públic no habituat a la poesia i als jocs de paraules.

El libro de Gloria Fuertes serveix, entre d’altres, per descobrir aquella poeta que ens van desdibuixar, per reivindicar una poesia de denúncia, per aprofundir-hi, o bé, per estimar-la. 
I deixo que parlin alguns dels seus versos, més naturals i més directes que el discurs que us pugui fer arribar jo des del replà:


Antiguo ejercicio de redacción de Gloria

Existe un hormiguero
que tiene cinco mil millones de hormigas.
Este hormiguero se llama Tierra
y sus hormigas se llaman personas.
Muchos de estos seres
no son hormigas,
-y lo que es peor-
no son personas.
En el hormiguero,
la mitad de las hormigas trabajan
y comen mal,
para que la otra mitad no trabaje
y lo pase bien.

                      (me dieron un diez).



No quiero ser maestra
No quiero ser maestra de nada,
me conformaría
con ser una lección
de algo.



Un árbol, un libro, un hijo

¿Hijos? No, hijo.
He plantado muchos árboles,
he plantado muchos libros
y he plantado a muchos tíos.

 
Il·lustr. de Luisa Rivera a Me crece la barba (Ed. Reservoir Books)
Lo que me enerva

Lo que me enerva es,
saber que estás de paso,
y aún así,
no acariciar bastante
atardeceres cuerpos,
risas,
manos,
muslos,
senos,
hombros,
brazos.

Y no acariciar bastante
la vida en vano.



Me dijeron:
-          O te subes al carro
o tendrás que empujarlo.

Ni me subí ni lo empujé.
Me senté en la cuneta,
y alrededor de mí,
a su debido tiempo,
brotaron las amapolas.


De recuperar les ganes de jugar

Refugiada. L’odissea d’una família. Text: Tessa Julià. Il•lustracions: Anna Gordillo. La Galera, Barcelona 2017.
La Mariona i els seus monstres. Il•lustracions: Oriol Malet. La Galera. Barcelona 2017.






D’entrada, el fet de la publicació dels dos àlbums que avui ressenyem ja és una bona notícia: l’editorial La Galera, després d’un període de sequera en aquest camp, torna a publicar àlbums il•lustrats. La degana de les editorials catalanes aposta novament per aquest format i amplia el seu catàleg de llibres amb imatges (recordem, per exemple, les propostes innovadores i arriscades dels guanyadors del premi d’àlbum il•lustrat Hospital Sant Joan de Déu que l’editorial va publicar durant lustres).
 Les seves apostes per aquesta primavera 2017 són interessants, suggeridores i ben diferents una de l’altra. Anem a pams:



Pablo Picasso
Refugiada. L’odissea d’una família, àlbum de Tessa Julià i Anna Gordillo, parla de l’actual (i etern) drama dels refugiats. Conté molt poques paraules, una estructura a base de vinyetes de diferent forma i mida que el relacionen amb el còmic, i un color blau fosc dominant des de les guardes fins a la darrera pàgina. Un blau de desconsol, d’uniformitat, de malenconia, de cel/mar/nit. Un blau de pèrdua, misèria i tristor que intencionadament (suposo) ens remet al Picasso de l’època blava.

Refugiada parla de perdre-ho tot, de perdre’s fins i tot, i literalment, un mateix, i de recuperar-se gràcies a l’ajuda dels altres i a un procés d’adaptació a la nova realitat. Les guardes estan il•lustrades amb l’abans i el després, el que teníem i el que hem recuperat, i el tronc central del llibre abasta el que perdem (els hàbits, el poble, els amics, els veïns, la seguretat...). Amb un traç pictòric a l’estil Chagall i unes superfícies en les quals es nota l’acció directa de l’autora (ratlla, frega, difumina, raspa), l’aspecte que més ens fascina de les imatges és un punt de vista que sovinteja: el d’una nena petita que té els ulls a l’alçada de les cames dels grans i a pocs pams del terra, dels matolls i del camí.




Per una història tan desolada i fosca, agraïm la presència de les tres darreres frases que apareixen en pàgines successives: “Mare! Pare!”, “Mmm! Que bé!” i “Voleu jugar?”. Les autores cedeixen una part dels beneficis de la venda del llibre a la ONG Open Arms, que exposa els seus objectius i les realitats amb les que treballen a les pàgines que tanquen el llibre.


La Mariona i els seus monstres, d’altra banda, és un llibre ple de colors. La protagonista també és una nena i les il•lustracions també estan focalitzades des del seu punt de vista. Tampoc hi ha massa paraules: de fet, no n’hi ha ni una a part dels noms dels tres pintors que tempten la nena a deixar volar la seva imaginació en forma pictòrica i a les parets de casa seva. Miró, Rothko i Pollock. De l’obra informalista d’aquests tres mestres sorgeixen els monstres que la nena pinta a les parets i que cobren vida imaginària (i tridimensional). El poder fascinador de la creativitat i la imaginació, doncs, són la clau d’aquesta obra que Oriol Malet dedica (i de fet la fa aparèixer als crèdits com a coautora) a la seva filla Mariona. 



Malet aconsegueix crear el caos en aquella paret que el pare devia voler impol•luta gràcies a un descontrol de taques (les de la pintura) i formes (les dels monstres humanitzats amb braços, cames, ulls i boques). Són interessants les dues pàgines consecutives en les quals els monstres de la primera tornen a ser les taques de color planes a la paret de la segona: la presència del pare (de les cames del pare, insistim que tot està representat des de la perspectiva i alçada de la nena) trenca el joc imaginatiu i tornem a la realitat. 




En un text sense paraules, la lectura s’ha de basar en l’expressivitat de les formes, i Malet ho broda en les reaccions dels monstres trapelles, que primer es meravellen d’existir, després juguen a espantar i finalment es mostren mig avergonyits i mig cohibits quan arriba el pare. Aquestes expressions ens recorden una mica els éssers alienígenes a les tires còmiques de Ricardo i Nacho. 







Jackson Pollok
L’única pega que hi troba qui això ressenya és l’elecció de Miró, i sobretot Rothko, com a generadors d’aquestes monstruositats d’altra banda tan divertides: Rothko i Miró sempre m’han semblat dos pintors poètics, amb una forta càrrega introspectiva que remet més al silenci contemplatiu que no pas als crits i ensurts. Però en fi, benvingut sigui que les seves formes entrin a formar part de l’imaginar
i del lector encara que sigui com a generadors de monstres!



Joan Miró
Mark Rothko

Quan el tigre toca a la porta


JUDITH KERR
El tigre que va venir a berenar
Traducció de Marta Borrás
Kalandraka, Barcelona, 2016
Des que vaig descobrir El tigre que va venir a berenar en les IV Jornades de Laboratoris de Lectura, organitzades per la Biblioteca Roca Umbert de Granollers, tenia ganes de parlar-ne. No és novetat estricta, perquè aquesta edició de Kalandraka és de fa un any, però el llibre posseeix un encant especial, un ingredient que ha fascinat a molts autors —Borges entre ells: té l’encant del tigre. El felí més gran que existeix sobre la terra a la coberta, assegut a taula amb una xiqueta, amb les potes creuades educadament i un rostre estrany, somrient, entre humà i feréstec... Això, per a algú com jo, resulta irresistible, perquè entre les fantasies infantils —i no tan infantils—, hi ha la de relacionar-se amb total quotidianitat amb els animals, sobretot, amb els felins.
Conten que Judith Kerr (Berlín, 1923), ja amb nacionalitat britànica —la família, d’origen jueu, hagué de fugir d’Alemanya—, tornava de visitar el zoològic amb la filla xicoteta quan va concebre aquesta història en 1968: un dia que Sofia berena amb la mare, algú toca a la porta; la dona s’estranya ja que no són hores perquè passe el lleter ni perquè arribe el pare ni ningú que, habitualment, vinga a la casa. Així, doncs, la nena obri i s’hi troba un tigre gegantí, plantat sobre les potes del darrere, que li diu que té molta gana i li pregunta amablement si el convidarien a berenar. El tigre s’asseu a taula amb mare i filla i comença a engolir primer un entrepà, després tots els que quedaven, les magdalenes, les galetes, el té i la llet i, com encara té fam, es cruspeix el menjar de les cassoles i el que hi ha al frigorífic i al rebost... fins i tot es beu l’aigua de l’aixeta. Aleshores, ja satisfet, dóna les gràcies, s’acomiada i se’n va. L’argument continua de manera tan surrealista com ha començat, fins a un desenllaç no menys sorprenent. La mare, generosa com la filla, s’inquieta un poc quan es troba en una cuina desendreçada —l’insòlit comensal ho ha regirat tot— i sense cap aliment ni cap beguda. Hi ha un contrast encisador entre allò que fa el tigre, devorar els queviures de la família —això sí, sempre amb educació i amb un preciós somriure de gratitud— i les accions de la xiqueta: s’abraça al coll de l’animal —ara sí, a quatre potes—, i li agafa tendrament la cua mentre ell s’empassa el suc de taronja, la cervesa i tota l’aigua de la casa.
El tigre que va venir a berenar és un d’aquests àlbums en què el text i les il·lustracions —figuratives, clàssiques— no conten la mateixa història i només de la fusió dels dos elements sorgeix el sentit complet de l’obra; siga quin siga, perquè, en aquest cas, l’aparició torbadora de la fera que tan s’estima la filla, i també la mare, es presta a interpretacions diverses. Però a mi m’agrada el llibre en el sentit més literal, el més infantil segurament, perquè què no donaria jo a un tigre que tocara a la porta, s’asseguera a taula i es deixara abraçar amorosament el coll?





Distopies catalanes i altres històries

Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, una utopia és la "concepció imaginària d'una societat ideal". El terme d'utopia no va ser utilitzat, sembla, fins al segle XVI quan Tomás Moro va descriure una societat ideal situada a l'Amèrica del Sur. A partir d'aquest moment i fins a l'actualitat, hi ha hagut escriptors famosos o pensadors que han dissenyat sobre el paper el que per a ells podien ser societats perfectes. 

Tot i això, i probablement davant del futur que s'entreveu per aquest segle XXI, darrerament alguns escriptors han començat a escriure sobre socitats que estan a les antípodes de les utopies: les distopies. Un terme que a voltes també s'utilitza per descriure societats paral·leles que no necessàriament volen substituir la ja existent, si no més aviat oferir una alternativa on les regles de comportament són diferents per motius diversos. No cal dir que darrerament aquest concepte ha entrat amb força en el món de la literatura juvenil, juntament amb altres com crossover, booktubers o booktrailers (que sempre fan més fortuna en anglès..., sembla)

1. El clan de la lloba
Coberta de la primera part de La guerra de les Bruixes
Quan parlem de distopies a molts ens ve al cap la trilogia de Els jocs de la fam, de Suzanne Collins. Des d'aleshores molts editors han anant a la caça i captura d'una nova distopia que permeti aconseguir els 26 milions d'exemplars que ha venut l'autora, de la mà de la protabonista, la Katniss Everdeen.

Al nostre entorn, però, hi ha dues trilogies que van batejar el mot distopia al nostre país: les a Memories d'Idhun (Cruïlla), de l'autora valenciada Laura Gallego, i La guerra de les bruixes (Edebé) de Maite Carranza. Així com la prmera es desenvolupa en un espai i un temps inconcret, la segona sí que podem dir que està situada en un entorn molt nostrat: Catalunya, i molt especialment als Pirineus i a la costa catalana, localitzacions que no han estat cap dificultat perquè la Maite Carranza hagi aconseguit un gran èxit de crítica i de lectors arreu aquesta magna obra.

Però ambdues tirologies ja fa més de deu anys que van ser publicades -el 2004 i el 2005 respectivament- i començava a ser hora que algú prengués el relleu. És així com celebrem especialment l'aparició de la priemra part de La llum d'Artús, de Raimon Portell (Barcanova, 2017).


D'aquesta obra, i manllevant les paraules que Paula Jarrín, de la llibreria Al·lots, utilitza al seu blog, en podem dir que "Raimon Portell ens ofereix un obra on no hi falta ni hi sobra res. Tot el contrari. Un cop acabes el llibre vols saber-ne més. Vols descobrir què passarà, de què fuig, qui és realment la Rut. A més, cal destacar el joc de topònims, ciutats per on la Rut anirà passant, en la seva fugida cap a la Marca, amb els noms canviats, com ara el castell de sal, que estic segura que fa referència a Cardona. Els camins que descriu en el llibre algú amb passió pel senderisme els reconeixerà perfectament, i aquí es pot veure la feina que va fer l’autor en els seus llibres de viatges per Catalunya. I com dèiem al principi, la literatura és mentida, no serveix per ensenyar, sinó per provocar preguntes. Desconfieu dels llibres que tenen resposta per a tot, només tenen la resposta a la pregunta concreta que volen que et facis. I, amics, això no és literatura. La ficció té preguntes, mai respostes. Comences el llibre primer pensant que està situat durant la Guerra Civil, en la fugida fa referència al timbaler del Bruc -Raimon això m’ho has de confirmar-; després creus tenir la resposta i penses que et situa a la Guerra de Secessió i la resistència dels pobles -no només Barcelona va patir un setge ferotge-, i al final creus que parla de l’època medieval. I en tancar el llibre tant és en quina època passi l’acció, passa dins d’una ficció que no és res més (ni res menys) que invenció."


Després de la lectura de l'obra i de les paraules de la Paula Jarrín, a un se li presenten alguns dubtes. I és així com res millor que entrevistar el propi autor, que em queda prou a prop, qui ens comenta que: "e​ls meus referents en quant a distopies, hi ha La matèria fosca, la trioligia de Philip Pullman (Enpúries, 2001)*, els coneguts Els jocs de la fam, El conte de la criada de Margaret Atwood (Ediciones B, 2001)... Però això és solament un recurs escenogràfic. Perquè sobretot és un llibre d'aventures, i aquí podem començar amb els grans viatges d'aventures que comencen amb L'odissea d'Homer (on és el fill qui busca el pare), passar pel Mil i una nits i arribar al Hòbbit de Tolkien, Carta al rei de Tonke Dragt (Cruïlla, 2009) i més enllà. Després hi ha els llibres amb protagonista infantil a qui han pres els pares, com al Dahl de Les bruixes (Estrella Polar, 2013) i James i el préssec gegant (La Magrana, 2012) o Harry Potter. També, amb protagonista nen, hi ha, és clar, L'illa del tresor d'Stevenson (Barcanova, 2006). Però no oblido ingredients de thriller, amb una missió que no sabem quina és i algú a qui persegueixen, però que no sap per què, com el Hitchcock de Con la muerte en los talones, per exemple. Les referències donen per a una enciclopèdia. Però el bàsic és que el món de la Rut sigui coherent i que el llibre enganxi." 

Una trilogia a afegir a l'olla de les distopies que celebrem que estigui situada a espais i indrets tan propers. Un fet insòlit pel que us proposaria el repte d'agafar un mapa de Catalunya i d'Occitània i anar endevinant què deu ser la Marca, la Penya Forca o intentar recórrer el camí fins a Montsegur. Un joc que l'autor ens facilita en part mercès a dos mapes finals que complementen una narració de la que ja n'esperem la segona part. 

Algun dia, però, que algú m'expliqui per què hem de caure tantes vegades en trilogies? D'aquí se'n podria derivar una bona tesi doctoral que hauria d'estudiar si té, apunto, alguna relació amb els tres actes del món del teatre o de l'ópera o encara que sigui amb la Santíssima Trinitat. 

*Les cites de l'editorial i l'any són de l'autor d'aquesta entrada, no les recitava de memòria l'autor de la trilogia, per suposat! 

Dos dies a la Fira de Bolonya

Just acabem de passar la festa de Sant Jordi i encara està molt present la 54 edició de la Fira del llibre infantil i juvenil de Bolonya, on aquest any Catalunya i les Illes Balears han estat convidades d’honor.


Una experiència molt especial que hem pogut viure moltíssims il·lustradors de Catalunya amb la il·lusió de mostrar el nostre treball a editors de països molt llunyans, aprofitant que el nom del nostre país ressonava de manera destacada a la Fira del llibre infantil i juvenil més important del món.


Gràcies a l’Institut Ramon Llull i a tot un equip de professionals, es van organitzar dues mostres d’il·lustradors catalans. La primera es presentava al centre de la ciutat italiana, a l’Archiginnasio, i estava formada pel treball de 17 professionals que, en paraules de la comissària Paula Jarrin, “han obert camí, mestres i referents que continuen treballant i han donat entitat i prestigi a la literatura infantil i juvenil en llengua catalana”. A la segona mostra, present al mateix recinte de la fira, vam poder gaudir del treball de 42 il·lustradors que representaven, també en paraules de la Paula, “el present i el futur de la nostra literatura infantil i juvenil”.


En un principi hi va haver un cert desconcert, i no tothom va estar d’acord amb la tria dels il·lustradors proposats per a ambdues mostres. Personalment, vaig formar part de l’exposició a l’Archiginnasio i vaig agrair personalment la meva inclusió en aquesta mostra, malgrat manifestar que hi mancaven altres companys professionals capdavanters en el panorama de la il·lustració catalana, com ara la Maria Rius, per exemple.

Vaig desplaçar-me amb avió des de Barcelona en companyia d’un dels veïns de l’escala, l’escriptor Àngel Burgas, i amb la sorpresa afegida de trobar, al mateix vol d’una companyia de baix cost, a molts companys de professió, a moltíssims alumnes de l’Escola de la Dona on coordino els estudis d’il·lustració, i fins i tot al President de la Generalitat acompanyat d’alguns consellers i altres representants de les institucions catalanes.
Durant els dies de la Bologna Children’s Book Fair, els carrers de la ciutat estaven plens de gent de casa nostra. Per tot arreu escoltaves parlar en català i, més a més, coincidies amb companys a les inauguracions, visites culturals i fins i tot als restaurants.


La primera trobada interessant va ser a l’Ajuntament, on s’inaugurava una tercera exposició vinculada a la fira i a Catalunya com a convidada d’Honor. Es tractava d’una mostra de la feina de Pilarin Bayes sobre les seves publicacions amb Edicions 62 de la història de Catalunya. Una proposta conjunta de l’ajuntament de Vic i del de la ciutat italiana que va fer possible poder gaudir del treball de la nostra il·lustradora referent i propiciar un intercanvi amable entre les dues ciutats. L’acte inaugural comptà amb la presència de Puigdemont, el conseller Vila i el president del Ramon Llull, Manel Forcano, entre molts d’altres.


A continuació, i amb tota la comitiva de polítics, vam anar a l’Archiginnasio per inaugurar la mostra dels 17 il·lustradors “referents”. Allà ens vam trobar uns quants il·lustradors exposats, com ara Pilarin Bayes, Tàssies, Carme Solé Vendrell, Montse Tobella o Valentí Gubianes, i jo, a més a més, vaig gaudir de la companyia de molts joves il·lustradors, alumnes i antics alumnes. L’exposició estava al pati interior de l’edifici i cada il·lustrador participant teníem una il·lustració reproduïda en una banderola de gran format que penjava del sostre. Jo vaig escollir una de les del llibre “Alícia i el País de Meravelles” amb text de l’Àngel Burgas.


Al vespre vam festejar-ho amb la festa d’inauguració a un Palazzo bellíssim del centre de la ciutat, on fins tard vam xerrar, menjar, beure i ballar gràcies a l’acció d’una DJ.

L’endemà vaig arribar d’hora a la Fira per participar en una taula rodona amb Pilarin Bayés i Jan Barceló. Havíem de parlar de l’Ensenyament d’Il·lustració a Catalunya. Tres generacions i tres maneres diferents d’enfocar la professió.


Pilarin va parlar del seu pas per la Facultat de Belles Arts, i en això vam coincidir. Ella, però va ser una de les il·lustradores capdavanteres, conjuntament amb la Maria Rius i la Fina Rifà, en publicar a l’editorial La Galera i a la revista Cavall Fort, gràcies a la pedagoga Marta Mata que les va a anar a buscar a la mateixa Facultat.
En el meu cas, i com a representant d’una generació entre la Pilarin i el Jan, vaig parlar de la sort de poder marxar a l’estranger a finals dels vuitanta, i decidir el meu futur professional a la ciutat de Berlín. Aquesta estada a l’estranger “ha dirigit el meu itinerari com a il·lustrador i, sobretot, la meva vinculació amb Alemanya”, vaig afirmar.


En Jan va parlar del seu pas per escoles diverses d’il·lustració i d’haver rebut una formació més dirigida cap al món professional amb una diversitat de disciplines que li ha servit per a crear dos projectes alternatius, el taller La Roda on s’autoediten els seus propis llibres amb serigrafia, i l’editorial Queixal Edicions, que ja vam presentar fa temps en aquest blog, i on la Karo, el Ferran i ell mateix creen llibres fets artesanalment, fabriquen el paper, les tintes d’impressió, i els enquadernen un per un a mà.
Tots tres vam estar d’acord en afirmar que un dels països recomanables per estudiar il·lustració és, sens dubte, Catalunya, i vam mostrar alguns dels nostres darrers treballs. Pilarin ens va fer gaudir de la seva simpatia habitual i de la seva generositat.


Seguint passejant per la Fira vaig trobar-me amb la il·lustradora croata Andrea Petrlik Huseinovic i el seu marit, l’editor Kasmir Huseinovic. Andrea em va mostrar el seu proper llibre que està a punt de publicar al seu país, i em va explicar el seu darrer viatge a la xina on té milers de seguidors. Andrea és la il·lustradora croata amb més ressò internacional, i a Bolonya tenia la seva obra en un estand de grans proporcions.


Després vaig quedar amb l’amiga i il·lustradora alemanya Jutta Bauer. Jutta visita Bolonya gairebé tots els anys i aquesta vegada presentava el seu nou llibre ¿Te acuerdas? de l’autor Zoran Drvenkar i editat en castellà per l’editorial Lóguez de Salamanca. Al vespre vam anar a sopar plegats amb un grup d’il·lustradores de Suïssa, dues alemanyes i una del Japó. Tots i, sobretot els més joves, coincidien en la dificultat que tenien a l’hora de mostrar el seu treball a les editorials estrangeres. Vam acabar dibuixant a sobre de les estovalles de paper!

També vaig poder coincidir amb la il·lustradora d’Estònia Viive Noor. Viive procura viatjar a moltes Fires per a crear projectes interculturals, i durant el seu pas per Bologna va aprofitar per organitzar la Triennal dels Països Bàltics. Li vaig passar en mà les il·lustracions originals que presentaré en aquesta propera ocasió a la ciutat de Tallinn.


La Fira de Bolonya ofereix la possibilitat d’intercanvi d’idees i opinions amb gent d’indrets molt distants. Tot i això, una de les qüestions més comentades pels il·lustradors joves, era la relació ambigua amb els editors. Hi havia editors que es limitaven a parlar de la possibilitat de treballar conjuntament o no, i d’altres que feien un judici molt crític del book que l’il·lustrador presentava amb il·lusió i esperança. Per als il·lustradors que volen iniciar-se en el món editorial, depèn del caire de la trobada, tot plegat era motiu d’alegria o de desencís.


La majoria d’editors, però, es mostraven accessibles i atents, com gairebé tots els que representaven a Catalunya.

Vam marxar de la fira de Bologna molt contents. Ens vam retrobar amb amics, vam compartir experiències, vam encetar futures relacions laborals i vam gaudir de la ciutat. Catalunya, amb els seus il·lustradors, les seves institucions i els representants del sector del llibre, va fer la feina molt ben feta!