Si ets curiós, no t'abstinguis!

Els temps i els llibres de coneixements estan canviant

Montreuil no s’acaba mai

Un passeig pel Salon du livre et de la presse jeunesse Seine-Saint-Denis de Montreuil

El Chihiro Art-Museum d'Azumino...

... O com els japonesos tenen cura dels seus il•lustradors de referència

Al replà, també és Nadal!

Les recomanacions nadalenques de Llibres al replà

Infinites gàbies

Comotto novel•la en còmic la història de Simón Radowitzky

La bèstia i els humans de Max Velthuijs

Es recupera «El drac vermell», una de les obres mítiques del gran autor holandès

Stop tu pots, a Igualada

«Stop tu pots» és el nom de la campanya d’activitats que tenen lloc a la ciutat d'Igualada (Anoia) amb l’objectiu de contribuir a la reflexió sobre l'assetjament a les escoles. 
Dins dels actes de la campanya, del 12 de gener a l’11 de febrer, la Biblioteca Central d'Igualada acull dues exposicions que giren a l'entorn de dos llibres que tracten l’assetjament: Juul, de Gregie de Maeyer (Lóguez, 2016) i Noms robats, de Tàssies (Cruïlla, 2010). 
La primera mostra les escultures de fusta que apareixen al relat Juul, en què el nen de fusta protagonista de la història, es va arrencant les parts del cos que són objecte de burla per part dels companys (l'origen d'aquest àlbum fou una notícia al diari on es parlava del suïcidi d'un noi que havia patit assetjament). Un llibre que va colpir enormement als lectors i prescriptors quan va aparèixer a finals dels noranta. 
Per la seva part, a Noms robats, es poden veure les il·lustracions originals de Josep Antoni Tàssies i algunes edicions en altres idiomes. Un àlbum elaborat amb molta cura i gran subtilesa, ideal per a treballar-lo als instituts. 

Si ets curiós, no t'abstinguis!

Al voltant dels llibres de coneixements

LEMNISCATES. El jardí màgic. Ekaré, 2016
El meu pare pirata sempre em diu que jo, Pippi Langstrump, sóc una preguntaire, una tastaolletes i que tot m’encurioseix. Potser per això, aquest Nadal, m’ha portat un reguitzell de llibres de coneixements sorprenents, procedents dels mars del món i pescats els darrers temps. Aquest és un dels tipus de llibres que més s’ha vist afectat per l’ús generalitzat d’Internet, ja que la majoria de persones saciem la nostra necessitat d’informació a través de la xarxa.

El món editorial que hi ha al darrere, però, s’entesta a persistir, a seguir cridant l’atenció dels lectors cap a aquest tipus de llibre, tot reinventant-los de forma continuada. Us presento alguns d’aquests exemplars que modelen els seus continguts i els doten d’unes formes que abans no tenien, amb algunes valoracions al respecte:

1. Cada vegada més, a les escoles, és habitual fer cercar i portar informació als més petits. Per aquest motiu cada vegada més hi ha llibres d’informació adreçats a infants més petits, com ara la col·lecció Petit món d’editorial Baula, o bé, Descobreixo d'Animallibres.
COTTON, K. Comptant lleons. Flamboyant, 2016
També podria ser el cas de Comptant lleons. Retrats d’animals en llibertat de Katie Cotton i il·lustracions d’Stephen Walton (Flamboyant, 2016), un llibre que a primera vista va adreçat als més petits per, com tants d’altres, proposar-los de comptar els primers números. Cadascun d’aquests números s’il·lustra amb el dibuix, gairebé fotogràfic i en blanc i negre, d’un o un conjunt d’animals i una descripció de cadascun d’ells que, atenció, informa sobre la seva situació al món i alerta sobre el perill d’extinció. Un llibre per als més caganius, amb lectures i missatges per a diversos tipus de públics i amb una estètica que sorprèn fins i tot als adults.

2. En alguns d'aquests llibres per a primers lectors, i per tal que la informació no arribi de forma directa, es barregen elements de ficció i de no ficció. És el cas d’El jardí màgic de Lemniscates –pseudònim de dissenyadora catalana- (ed. Ekaré, 2016) que presenta la història d’una nena que passeja per un jardí ple de bestioles, amb unes pàgines finals que donen resposta a preguntes bàsiques sobre alguns animals, com ara Per què l’eruga es converteix en papallona?      

SANTAMANS, Joana. Vida. Bridge, 2016
3.  L’actual llibre de coneixements posa en valor la il·lustració de caire científic, per sobre de la fotografia. Molts dels exemplars, que podem trobar actualment als aparadors, tenen l’aparença del quadern d’apunts d’un naturalista, amb una enorme precisió, bellesa i claredat en el dibuix. Un exemple en seria l’Inventari il·lustrat dels ocells de Virginie Aladjidi (Kalandraka, 2016), que, com d’altres de la mateixa sèrie, conviden al lector a passejar per les pàgines, com si ho fes per les sales d’un museu, tot admirant els dibuixos i seleccionant-ne la informació. És el cas també, amb més espectacularitat, de Botànicum de Katie Scott i Kathy Willis (Símbol, 2016), o bé, de Vida: bestiari il·lustrat de Joana Santamans (Bridge, 2016).

BROOM, J. El jardí de les meravelles. Flamboyant, 2016
4. Sovint, aquestes obres, en lloc dels habituals llargs paràgrafs informatius i definicions enciclopèdiques, ofereixen respostes breus a curiositats sobre el tema que tots ens hem plantejat en alguna ocasió. No pretenen donar lliçons sinó que es posen al servei del visitant per alimentar la seva curiositat. Es el cas d’El jardí de les meravelles de Jenny Broom i K. S. Williams (Flamboyant, 2016), una exposició que ens convida a passejar per entremig de cinc ecosistemes, farcits d’animals i plantes exuberants.
TUCKERMANN, a. Tota la gent del món. 
Takatuka, 2016

5. Hi ha altres exemplars que aposten per una presentació dinàmica i un to més d’humor, tant en el text com en la il·lustració, aparentment sense tant ordre ni concert, però amb un contingut precís i contrastat, com El gran llibre de les cuques de Yuval Zommer (Joventut, 2016), o bé, Tota la gent del món d’Anja Tuckermann i Tine Schulz (Takatuka, 2016). 

6. Molts d’aquests llibres tenen present també l’evolució dels mètodes escolars. Alguns responen al treball per projectes que cada cop més s’implanta a les escoles i instituts, en detriment del treball per assignatures. Un mètode que es mou per una curiositat innata que a mida que grata sobre un tema, enllaça amb un altre, alhora que va aprofundint cada vegada més en tot allò que aborda. Un llibre que respondria a aquest paràmetre seria Món natural, compendi visual de meravelles de la naturalesa d’Amanda Wood i Mike Jolley (Flamboyant, 2016).

Qualsevol d’aquests llibres citats, en els sis apartats precedents, pretén, amb la seva forma o el seu contingut, o amb ambdues coses alhora, cridar l’atenció, però sobretot saciar la nostra set de curiositat i de coneixements.  


STRADY, S. La memoria del elefante. Barbara Fiore, 2015
7. Com a colofó, voldria citar el regal que més m’ha entusiasmat, un llibre que passarà setmanes a la meva tauleta de nit i que aglutina les diverses característiques que he anat anomenant. És el paradigma del nou llibre de coneixements: La memoria del elefante, una enciclopedia tipo cajón de sastre de Sophie Strady i Jean François Martin (Barbara Fiore, 2015). Barreja de ficció i no-ficció, dibuix de caire científic, passeig aleatori per diversos àmbits del coneixement humà, paràgrafs breus de curiositats, presentació per projectes seguint un interès instintiu, to humorístic a voltes i presentació dinàmica... Una invitació a remenar en l’immens calaix de sastre d’un elefant i a trobar-hi un munt de coneixements i de curiositats.


      

Montreuil 2016

Un cop més la família Mumin ha tingut la sort de visitar el Salon du livre et de la presse jeunesse Seine-Saint-Denis de Montreuil (París). Anava molt ben acompanyada amb un grup de bibliotecàries, professores, llibreteres... enamorades de la lij, disposades a tot, fins i tot a donar un gir de 180 graus a la professió. 


No és el primer any que us parlem d'aquest saló al replà. El veí del 2n 1a ja va fer-vos una crònica del slpj 2013 . I des del 1r 1a vam publicar un llistat de llibres comprats al saló no traduïts a casa nostra.
De fet, sé del cert que aquest any no era l'única replanera a la fira.

 

Des de l'any 2000 hem visitat el Saló una quinzena de vegades i, malgrat que les transformacions que va patint no sempre ens agraden, s'ha convertit en una visita imprescindible: una injecció anímica i moral per a sobreviure a la feina diària de la biblioteca.


Cada vegada la secció d'autoedició i llibre d'artista és més petita i grans editorials van guanyant espai. Aquest any diria que no hi havia la parada de Biblioteques ni la de l'Associació de llibreries infantils Sorcieres que sempre exposaven una tria del millor de l'any (molt pràctica quan ja estaves una mica desorientat de tant llibre!). 

Per altra banda ha guanyat espai el còmic i des del 2015 hi ha una botiga de llibres (Livres rares) lij de segona mà per poder comprar petites joies històriques d'autors clàssics. 
També és cert que, d'uns anys cap aquí, han crescut els espais d'activitat i ara és habitual veure en directa trobades de joves amb autors, slams literaris, espais per a booktubers i zones amb les darreres novetats en lectura digital.

Aquest any l'exposició central La Règle et le Jeu, tot i que el tema dels llibres interactius amb ulleres 3D, acordions, pop-ups... prometia, ens va semblar una mica dispersa o amb poca informació.
En teoria partia de tres autors precursors que havien experimentat amb els límits del llibre: Warja Lavater, Bruno Munari i Paul Cox. I a partir d'ells s'obria a un seguit d'artistes més contemporanis. Un d'ells Isidro Ferrer, amb qui vam tenir una conversa molt i molt divertida i instructiva.

Els controls de seguretat per entrar al Saló van fer que l'accés fos més lent que altres anys però això no va impedir que hi hagués moltíssima gent. Cada any és un goig  veure piles i piles d'infants, escoles, famílies, professionals, comprant i fent cua davant d'autors i il·lustradors.


Pel que fa als autors,  vam trobar-nos coneguts com el Juanjo de Milimbo però vam trobar a faltar il·lustradors catalans habituals en les signatures, com en Xavier Salomó.
Vam comprovar que en Benjamin Lacombe i la Rebecca Dautremer continuen tenint cues llarguíssimes d'admiradors que cerquen una dedicatòria.

En Benjamin Chaud i en Gilles Bachelet van signar cada dia, matí i tarda, sense perdre el sentit de l'humor. Així com el tàndem Germano Zullo-AlbertineFred Bernard-François Roca, que celebraven els 20 anys de treball conjunt. 
Ens vam alegrar de comprovar que la Kveta Pacovksa encara està activa i vam tornar a fer el papallona davant en Timothée de Fombelle, sense atrevir-nos a dir-li res. 

Vam fer cua davant l'Anne Herbauts, la Joëlle Jolivet, la Magali Le Huche, l'Atak, en François Place, l' Anne Brouillard... i com cada any ens vam lamentar que no arribessin més llibres seus a casa nostra.
I com no, vam fer la nostra visita de rigor a la Beatrice Alemagna, tot i que Un grand jour de rien ja es pot trobar en català gràcies a Combel.

Dos dels convidats estrella d'aquest any eren en Chris Haughton i l'Oliver Jeffers, que diria que s'estrenaven al Saló. Cal dir però, que aquest últim no es va complicar l'existència i en deu minuts es va polir la cua de dedicatòries.

Personalment em va fer molta il·lusió veure dos autors:  en Gregoire Solotareff a L'école des loisirs, perquè Loulou va ser el primer àlbum que vaig comprar-me de gran i amb el que vaig ser conscient que volia dedicar-me a la literatura infantil.

I la canadenca Isabelle Arsenault, a qui devem dos dels llibres més bonics editats a casa nostra al 2016: Cançó de tela i Jane, el zorro & yo.

I si parlem de novetats editorials, és cert que cada vegada són més els llibres que s'acaben traduint al català o castellà. I potser també és cert que cada any trobem menys novetats d'abecedaris, llibres de fotografia per a infants, àlbums trencadors... Però bé, cal dir que és un plaer apropar-nos a estands i reconèixer els autors de la casa i la línia editorial: MeMo, Rouerge, Seuil, Hélium, La Masion est en carton, Kaleidoscope...
I que al costat d'autors consagrats, continuem trobant sempre nous talents, noves versions de clàssics, llibres de fons, d'art, de música, per a nadons... que ens meravellen.

Alguns dels llibres que he descobert aquest any al saló

Ara bé, us enganyaria si no reconegués que el millor d'aquests viatges és l'estona de tertúlia nocturna on compartim els llibres que ens hem comprat i les dedicatòries que hem aconseguit. 
Bé, i que París sempre et té preparada alguna sorpresa: aquest any dues exposicions de luxe: Magritte al Pompidou i Hergé al Grand Palais!


[fotos gentilesa de @librosfera]


El Chihiro Art-Museum d'Azumino...

... O com els japonesos tenen cura dels seus il·lustradors de referència

Imagineu-vos el país més lector del món, amb una població d’uns cent trenta milions d’habitants, que, en el subconscient col·lectiu, hi ha l’obligació de narrar contes als més petits de la casa abans d’anar a dormir. I això des de la dècada dels cinquanta del segle XX. Imagineu-vos, doncs, què pot suposar de bagatge, coneixement i devoció que els japonesos tenen per tots, siguin o no japonesos, els il·lustradors que han il·luminat la seva infantesa generació darrere generació. Doncs d’aquí neix, en part, el respecte que els lectors nipons tenen pels seus il·lustradors, persones que han estat capaces de transportar-los al món de la imaginació totes les nits de la seva infància. I com a mostra un botó: del llibre Allà on viuen els monstres, de Maurice Sendak, l’editorial que en té els drets en porta venuts més de tres milions d’exemplars, o sis milions de llibres venuts d’una col·lecció que mai ha arribat al nostre país de dos ratolins amics i que ha esdevingut tot un clàssic al país.

I per fer memòria del pas d’algun il·lustrador i retornar-li el que ha representat per la història i la cultura del país els japonesos tenen un rosari de museus repartits per tot el país. Pel que hem pogut contrastar, sense cap mena de dubte, una de les artistes més recordades és Chihiro Iwasaki (1918- 1974) (http://www.chihiro.jp/global/en/) la qual podeu conèixer al Chihiro Art Museum.

Des de Catalunya poca cosa podem saber d’aquesta il·lustradora –com de la majoria d’il·lustradors nipons que es poden comptar amb els dits d’una mà els que són editats a casa nostra-, tan sols alguna imatge escadussera de les seves aquarel·les, i els més vells potser recordaran que se li va atorgar el premi de Bolònia per un famós llibre anomenat El bonic ocell.

La tècnica de la Chihiro Iwasaki evolucionà de forma constant, passant d’unes il·lustracions carregades de color i formes a unes vaporoses aquarel·les on intueixes més que veus allò que volen expressar. Convertida en una autèntica icona, no és estrany trobar actualment, més de quaranta anys després de la seva mort, segells o objectes decoratius de tota mena, a més de la bibliografia sencera en plena edició en totes les llibreries del país i biblioteques.

El Chihiro Art Musem està situat a Azumino, un petit poble al bell mig dels Alps japonesos, en un entorn idíl·lic que respira natura pels quatre costats. El perquè d’aquest indret és que l’artista passava els llargs estius en aquest petit poble de muntanya, allunyada de la calor insuportable de Tokyo on, també cal dir-ho, hi ha un altre museu dedicat a ella (http://www.chihiro.jp/global/en/tokyo/index.html).
Però no és un museu a l’estil mausoleu, ans al contrari. La fundació que el dirigeix, actualment presidida pel seu fill, té diverses i interessants funcions, i l’edifici on s’ubica així ens ho presenta. Les diverses sales que disposa, totes d’estil molt japonès –línies clares, rectilínies, il·luminació de tons suaus i petits i acollidors espais- exposen un recull d’il·lustracions de l’autora, així com exposicions temporals d’artistes convidats. També han destinat una sala sencera a una exposició permanent on es glossa, de manera gràfica i entenedora, la història de l’àlbum il·lustrat, des de l’antiga Egipte fins a l’actualitat, passant pels rotllos japonesos i les miniatures medievals.

Entre les altres tasques destaca especialment la col·lecció d’originals d’artistes d’arreu del món: acull més de 17.000 il·lustracions d’autors de trenta-tres països (!); així com una col·lecció de llibres d’arreu entre els que vam poder trobar alguns àlbums il·lustrats per Arnal Ballester, Fina Rifà o Gusti. Aquesta col·lecció no és oberta al públic, però de ben segur que amb la sol·licitud pertinent us la posaran a l’abast.

Us podem assegurar que descobrir les catacumbes del museu, trobar-se en mig de tanta riquesa gràfica, observar la cura amb la que guarden aquests documents únics –sales preparades per suportar terratrèmols, temperatura i humitat constant, armaris fabricants amb una fusta especial en la que no sobreviuen insectes...- ens explica com es mima el seu contingut. També es té especial cura de difondre i infondre l’obra a les escoles de l’entorn tot organitzant jornades de contacontes cada dissabte, o visites comentades a les exposicions.

També sorprèn la capacitat de pagar estades a artistes de renom que, generosament, deixen part de la seva obra al museu. Així, per exemple, literalment podem introduir-nos a l’obra que l’artista txeca Keta Pacovská, la qual deixà en els jardins un seguit d’escultures il·lustrades.


Recentment el Museu ha introduït altres elements com són el vagó biblioteca i el vagó escola en record de les escoles que utilitzaren aquestes instal·lacions durant la postguerra, o els jardins i horts on els nens i nenes de les escoles de l’entorn poden descobrir i gaudir de l’agricultura pròpia de la zona.

I com es suporta tot això? Doncs aquí hi ha un dels elements més significatius de tot plegat: amb les entrades al museu i les donacions, és a dir, no reben ni un sol yen de l’Estat. 
Imagineu-vos el que suposa suportar els sous de dues desenes de persones, les activitats, l’adquisició constant d’obra, etc., tot amb suport privat? Això diu molt del país. Quan podrem dir nosaltres quelcom semblant? Potser encara ens queda molt camí per recórrer, però no defallirem mai de seguir caminant. Ara, al menys, el Museu Chihiro ens mostra un horitzó assolible.


Al replà, també és Nadal!

Al replà, tenim una tradició molt arrelada. Posar l'arbre, que durant tot l'any tenim a l'àtic, a la porteria, però en lloc de boles, hi posem llibres, algunes garlandes i una estrella fugissera al capdamunt. Tu l'has vist? Deu haver fugit. Els llibres, però, encara hi són... 
Bones festes i millors lectures.
1r 1a
SAMSON, Gideon. Els meus trucs per sobreviure a la classe de natació. Il·lustr. Anke Kuhl. Barcelona: Takatuka, 2016. 15€

El títol d’aquesta història ja ens dóna una pista d’allò que ens trobarem un cop obrim el llibre. Gied, protagonista i narrador, odia nedar. Les classes de natació són els dijous però el dilluns, en Gied, ja comença a trobar-se malament. Són un veritable malson, un suplici.
Heus aquí un llibre que parla d’obsessions, de supersticions i dels trucs que, qui més qui menys, inventem per a fer front a les nostres pors més íntimes.

GOING, K.L. Xaval gras es menja el món. Trad. Albert Torrescasana. Barcelona: Edicions de 1984, 2016. 18€

En Troy Billings té 17 anys i 134 quilos. Un diumenge, fart de ser la riota de tothom, es planta a peu de metro i es planteja seriosament llançar-se a la via. Però entra a escena en Curt , una llegenda de l’institut, un sense sostre, un geni de la guitarra i del punk rock.
Un nano que, no només salvarà el Troy del suïcidi, sinó que donarà sentit a la seva vida, omplint-la d’amistat i de molt bona música.
El llibre de Xaval gras apareixia en una de les llistes que escrivia el protagonista de la molt recomanable novel·la Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada (Edicions de 1984, 2014). Serveixi això com a segell de garantia.

CASTAGNOLI, Anna. La pajarera de oro. Il·lustr. Carll Cneut. Albolote: Barbara Fiore, 2016. 24€

La història de Castagnoli, que té un plantejament proper al conte popular, ens parla d'una jove princesa, capritxosa i prepotent, que s’entossudeix a aconseguir els ocells més estranys d’arreu del món. Cada nova petició és rebuda amb horror pels seus servents, que saben el final funest que els espera si no aconsegueixen trobar-los.
Més enllà del text, però, cal destacar per sobre de tot, el treball magistral d'il·lustració de Carll Cneut i l'edició tan cuidada de Barbara Fiore.



1n 2a
MITJONS, Joan. Animalari de carrer. Il·lustr. Júlio Aliau. Tarragona: Piscina, un petit oceà, 2016. 15 €

L'editorial Piscina, un petit oceà, presenta amb la seva habitual precisió i originalitat, un àlbum il·lustrat que té el format d’una capsa de CD i està imprès a dues tintes. I el curiós del cas és que va precedit d’un pròleg on l’autor explica l’origen del text –una notícia sobre la fugida d’uns animals d’un zoo de Georgia, a causa d’una tempesta i unes inundacions-, i en el fons, la filosofia que vertebra les obres de l’editorial. L’il·lustrador Julio Aliau escampa tot de bèsties per la ciutat i per l'àlbum. Les seves il·lustracions es fan mirar pel seu minimalisme, però especialment pel seu simbolisme i el seu sentit metafòric. Una petita joia! 


GOUGH, Julian. Un conill menut i saberut. Il·lustr. Jim Field. Trad. Marta Salvadó. Barcelona: Baula, 2016. (Óssa i conill) 11€
Un conill menut i saberut és la primera entrega d'una col·lecció adreçada a primers lectors. D’aquesta, m'agrada el format de llibre de butxaca i l'enquadernació en cartoné. M’agrada també la combinació i coordinació de text i d’il·lustració que li donen l'aparença d'un extens àlbum il·lustrat. I també el contingut: dos animals, típics protagonistes d’històries per a infants, es fan la guitza fins que una adversitat els convertirá en amics.  M’agrada també el punt d’ironia que s’amaga rere una historia aparentment innocent. Amb ganes d’una nova entrega. 



BOMBARA, Paula. El mar i la serp. Trad. Bel Olid. Lleida: Pagès, 2016. (Nandibú Horitzons; 1) 10€

Quan Paula Bombara era petita, el seu pare va ser un dels primers desapareguts de la dictadura militar argentina, i la seva mare, detinguda en alguna ocasió. En tres parts, que equivalen a tres èpoques de la seva infantesa, narra escenes o fragments del que va viure i de com ho va viure en aquella època. L’escriptura, que la va començar a elaborar quan tenia trenta anys, és entretallada, gairebé oral. Té més de monòleg, de pensament d’una nena que, de descripció, però comunica, de manera poética, l’impacte del moment i arriba al cor amb tota la força i sinceritat del món. 


SERENA, Marc; BAYER, Edu. Microcatalunya: un viatge pels pobles més petits. La Bisbal d'Empordà: Sidillà, 2016. 23,50€


Llibres al replà és un blog de literatura infantil i juvenil, i Microcatalunya no és un llibre per a infants i joves, però, en canvi, pot esdevenir un excel·lent banc de recursos i idees per a qualsevol creador o prescriptor, alhora que fa un retrat excel·lent de la vida de poble al nostre país a l'actualitat. Durant set mesos, el periodista Marc Serena i el fotògraf Edu Bayer van recórrer diversos pobles de menys de 500 habitants, de tot Catalunya. De cadascun d’ells, en van recollir la història peculiar d’alguna o algunes persones: els set fills músics, l’home que llegia els boscos, la dona que no havia vist el mar...

2n 1a

CASTAÑO MESA, Samuel. El tiempo de mi casa. Medellín: Tragaluz, 2016

Des de Colombia ens arriba el darrer llibre del jove il·lustrador Samuel Castaño. L’il·lustrador colombià presenta un tema emotiu amb unes il·lustracions plenes de simbolisme on recupera algunes de les fotografíes que retalla i guarda de tant en tant, i un treball delicat de llapis. Una història que ens parla de l’absència d’algú que estimes i la sensació d’aturar-se el temps en un moment d’enyor. Un llibre que Samuel ha dibuixat i també ha escrit a partir de la mort del seu avi.
Tragaluz editores és una petita editorial de Medellín que presenta una bona col·lecció de llibres al gust d’un públic exigent, amb una treball d’edició molt acurat i amb tota l’atenció posada en cada detall de cadascún dels nous títols que, any rere any, proposa des de l’any 2005. El tiempo de mi casa, es pot sol·licitar a llibreries especialitzades que us el faran arribar en un parell de setmanes.

APARICIO CATALÀ, Anna. Aigua. Barcelona: Babulinka Books, 2016. 15 €


Què passaria si no deixa de ploure en un poblet molt petit al bell mig d’una vall? Aquest és el plantejament del nou llibre de la il·lustradora de Taradell Anna Aparicio, per parlar-nos de l’amistat, de la companyia i de la importància de la cooperació entre les persones per resoldre conflictes.
L’Anna dibuixa a llapis i afegeix el color amb ordinador per oferir unes imatges molt ben composades, amb una gamma de color molt personal i ben definida que ens endinsa a l’espai natural on s’explica la història dels cinc, o sis, amics, que han de resoldre conjuntament un petit problema que segurament canviarà la seva vida.
Babulinka Books és un projecte editorial que pretén submergir petits i grans en l’educació emocional i el creixement interior, com explica la mateixa editorial a les guardes del llibre.


En aquest nou títol ho aconsegueix sense alliçonar-nos, i amb una proposta molt fresca de qualitat, i narrativament molt engrescadora, de l’Anna Aparicio.









2n 2a
 MANSO, Anna. Allò de l’avi. Barcelona: Cruïlla, 2016. Premi Gran Angular 2016. 8,85€

Allò de l’avi és un llibre de punyent actualitat, una manera d’endinsar els joves lectors en les trames obscures de la corrupció. Tot comença quan en Salva, fill d’una de les famílies de més renom i influents a Barcelona, la seva vida fa un gir de 180º motivat per les investigacions que pesen sobre la seva família i, molt especialment, sobre el seu avi. La literatura juvenil ha tractat multitud de temes, però Manso obre un ou forat en la que mai hi havíem pouat. Bona feina, feta amb rigor i que accelera en la seva presentació a mesura que s’acosta el dilema final. Que faríeu vosaltres en el lloc d’en Salva? Segur?

MACIP, Salvador; RUIZ GARZÓN, Ricard. Herba negra. Barcelona: Fanbooks, 2016. Premi Ramon Muntaner 2016. 13,95€

Recollint el millor de Lovecraft o de John Wyndham –aquest darrer autor del magnífic El dia dels trífids- la parella Macip-Ruiz Garzón ens presenten un thriller trepidant a l’entorn d’una secta que vol iniciar una nova era de la mà d’una nova espècie de planta que ho està envaint tot. La lluita, descoberta i recolzada per una colla de joves intrèpids, ens portarà des de Barcelona als Pirineus. Una novel·la trepidant, amb un punt fantàstic i angoixant, que ens farà mirar-nos a partir d’ara algunes plantes aromàtiques amb uns altres ulls. 


I per a aquells que us agradi una dolça història sobre el que vol dir estimar els llibres, res millor que aquest relat sobre la relació entre una nena i un impressor de l'antiga escola que, amb la voluntat de transmetre la seva feina, la pren com a deixeble. No en podem entendre el títol (si no sabem japonès), però les imatges d'un París tardoral il·luminades per suaus traços d'aquarel·la confegeixen una màgia especial a aquest àlbum. Si el trobeu, sigui on sigui del món, mireu-lo i de ben segur que en quedareu enamorats. 


3r 1a

GUÉRIF, Andy. 1 et 1 font 3, París: Palette, 2013. 16,90€

Andy Guérif és autor de llibres que apropen l’art als lectors més joves: sol trobar un fil conductor senzill però molt efectiu que serveix per a enllaçar amb enginy creacions sovint molt diferents. Fa un any recomanàvem Le code de l’art, títol en què relaciona obres de qualsevol època amb icones actuals de tota mena (senyals de trànsit, símbols del lavabo d’homes i de dones, del restaurant, etc.). En 1 et 1 font 3, el vincle és més sofisticat, no sempre irònic: es tracta de fusionar —de sumar, com proposa el títol— pintures, escultures o instal·lacions de tal manera que el resultat siga una altra obra, també existent però que, d’alguna manera, conjugue característiques de les dues primeres; la major part de les combinacions són realment sorprenents i ben trobades, amb un impactant efecte visual. Des d’àmfores datades més de 650 anys abans de Crist fins a obres del segle XXI (Ai Weiwei, Vik Muniz o Urs Fischer, entre d’altres), Guérif proposa un recorregut molt particular per la història de l’art.


BALLART, Manel. Cada gra de raïm, Maçanet de la Selva: Gregal, 2016. 14€
Cada gra de raïm, premi Lazarillo de 2013 en la modalitat juvenil, és una novel·la de caire realista que conta un any en la vida d’alguns adolescents d’una població propera a Barcelona i que integra amb versemblança guspires de fantasia que romanen en el límit entre allò explicable i allò que és imaginat: sorolls i ombres estranyes la nit de Tots Sants o desitjos que es compleixen després de fregar una llàntia que s’assembla a la d’Aladí. L’argument, ben travat, se sustenta sobre una estructura prou original: quatre parts —les estacions de l’any— dividides en tres capítols, cadascun protagonitzat per un jove —Ferran, Pol (i Rut, la seua xicota) i Mateu, tots tres alumnes del mateix institut—, les vides dels quals es presenten de manera fragmentada: quatre moments, quatre anècdotes basten perquè aquests xavals cobren profunditat, perquè el lector perceba les modulacions i els plecs de les seues personalitats. Això, gràcies a un llenguatge net i a un to alhora tendre i irònic; un to, per cert, en les antípodes de l’espantosa coberta d’aquesta edició.


3r 2a

HOFFMANN, E. T. A. Trencanous i el rei del ratolins. Il•lustr. Maria Tarragó. Trad. Josep Palet. Barcelona: SD, 2016. (El Dodo Bobo) 22 €

Segurament és la primera vegada que es publica el Trencanous de Hoffmann en versió sencera, en català i il•lustrada. Només per això cal felicitar SD Edicions i agrair-li que a) aparegui pels volts de Nadal, que és una data idònia per llegir el relat i b) que hagin fet una edició tan acurada, elegant i completa. Cada pàgina és d’un color diferent; hi trobem moltes il•lustracions del text (algunes a doble pàgina) i dibuixos encapçalant i tancant cada capítol, i ens consta que hi va haver una relació estreta i fructífera entre el traductor, l’il•lustradora i l’editora. Des del tercer segona ens volem fixar en la feina de la Maria Tarragó, que possiblement realitza el millor treball de la seva ascendent carrera. Hi trobem els seus personatges característics (de línia neta, expressius, que beuen de la tradició del ninotaire català), però aquest cop ens sorprèn amb unes composicions agosarades que defugen sistemàticament la senzillesa a la qual ens tenia acostumats.

Dos elements nous passen a formar part dels seus dibuixos: d’una banda la incorporació de trames gràfiques, especialment als terres o murs dels espais, als vestits dels personatges i al mobiliari, però també a la representació de la natura en les comptades ocasions que situa els dibuixos en exteriors. D’altra banda, la interacció de molts personatges en actituds gens estàtiques (especialment en els episodis amb ratolins). Més que mai, descobrim la tendència de la il•lustradora a homenatjar els escenaris teatrals a la italiana (prosceni, bambolines, teló de fons) i que lliga molt bé amb les versions de dansa per a escena que s’han fet del conte original.


ALLARD, Alain. El dia d’anar i venir. Il•lustr. Mariona Cabassa. Trad. Josep Maria Jaumà. Barcelona: Fragmenta, 2016. (Petit Fragmenta) 13'90 €


La Mariona Cabassa va conèixer l’anglès Alain Allard com a professor de dansa i moviment. “Des d’aleshores”, diu la mateixa il•lustradora, “la dansa s’ha convertit en una part important de la meva vida. Amb la dansa, com amb el dibuix, exploro paisatges artístics i creatius, jugo, medito, somio...”, i exactament això és el que aconsegueix en aquest àlbum preciosista i dinàmic. La feina no era senzilla: sense trama, només amb personatges, paisatges, moviments i objectes, Cabassa havia de mostrar tot això que per a ella representa la dansa. Que és la vida, que la fa feliç, que repercuteix en tots els seus actes. Les formes i els colors llisquen, s’acompanyen (es coreografien); sense transicions brusques interactuen tots els fenòmens naturals, els quatre elements; es relacionen les persones, els animals i les plantes; fa fred, fa vent, fa calor, plou, neva. El món de la superfície i el món de sota terra; el mar, el cel... Hi ha referències a les arts plàstiques (Chagall) i la literatura (Lewis Carroll)... Tot es combina deliciosament en aquest gran tot que és sentir-se viu i habitar el planeta.


El text? Per a qui això escriu és sobrer (no seria el millor exemple d’àlbum il•lustrat: text i dibuix en perfecta sintaxi), i res especial aporta la guia de lectura que l’autor ha afegit al final (no me’n puc estar de comparar-ho amb les punyents, intel•lectuals i artístiques accions “accions/impressions” de la mai prou valorada Yoko Ono), però, creieu-me, és un plaer irresistible perdre’s en les il•lustracions consecutives d’aquest llibre, i quin millor moment per fer-ho que ara, a punt de començar les festes més entranyables de l’any i abans d’acomiadar-nos de vosaltres, amics del replà, fins després de festes. Bon Nadal!


Infinites gàbies

155. Text i il•lustracions: Agustín Comotto. Nórdica Libros. Madrid 2016.

Una gesta titànica és la que va emprendre l’Agustí Comotto fa sis anys quan va decidir tirar endavant aquest projecte artístic i literari que finalment arriba a les mans dels lectors publicat per Nórdica Libros dins de la col•lecció Nórdica Cómics. Són més de 250 pàgines il•lustrades que narren la vida de l’anarquista Simón Radowitzky, nascut a Stepanice (Ucraïna) l’any 1891 i exiliat a l’Argentina als divuit anys. L’any 1909 va cometre un atemptat amb bomba a causa del qual va morir Ramón Falcón, militar i cap de la policia argentina qui, uns mesos abans, havia comandat la sanguinària repressió contra les manifestacions obreres amb un balanç d’onze morts i més de cent vint ferits.


Detingut i empresonat, Radowitzky va passar-se 21 anys tancat i vexat al penal d’Ushuaia, la població més austral del planeta. Convertit en mite per la resistència obrera, l’any 1930 fou alliberat i expulsat del país. Després d’una estada a l’Uruguai, tornà a Europa i lluità contra els feixistes a Catalunya i l’Aragó durant la guerra civil espanyola. Fugí d’un camp de concentració francès i aconseguí viatjar a Mèxic on va passar els darrers anys de la seva vida. Considerat per molts com a estendard de la lluita obrera i de l’anarquisme internacional, Radowitzky, que defugia la popularitat, va ser un home conseqüent amb els seus ideals i mai no va abandonar les seves idees sobre la justícia social. Per poder ubicar correctament les dotzenes de personatges històrics que hi apareixen, l’autor afegeix al final del llibre les biografies reals d’alguns d’ells, una bibliografia sobre el tema i un escrit personal molt aclaridor que parla de les intencions i el procés de feina. Entre altres coses, el lector descobreix les connexions entre realitat i fantasia que trobem a 155.




En format còmic, Comotto ens explica la vida del pres 155 dividida en tres grans blocs: la seva joventut a Rússia, el període a l’Argentina i el seu exili a una convulsa Espanya en guerra que l’obligarà a tornar a Amèrica. Amb un caràcter voluntàriament cinematogràfic, la narració d’aquesta vida repleta d’acció, dolor i captiveri, no s’explica de manera contínua, sinó amb incomptables salts en el temps i emmarcada, durant les dues primeres parts (representen la major part del llibre) en un present tortuós de manca de llibertat i constant tortura al penal d’Ushuaia. Des d’una cel•la de càstig per on s’escola el fred i volves de neu, després d’una enèsima pallissa i dirigint-se mentalment a algú anomenat Lyudmila, el presoner 155 repassa la seva vida des del dia que, sent un nen, veu com els cossacs del Tsar arrasen el seu poble i maten el seu amic Dimitri i el seu oncle Pinjas.


Des d’allí, amb flash-backs constants, Comotto ens narra la formació vital i política de Simón: la relació amb els pares, amb el germà discapacitat, amb els companys obrers i amb el seu amor de joventut, Lyudmila, a qui perdrà la pista ben aviat, però que serà el motor essencial per continuar viu malgrat totes les adversitats a què s’enfronta. Amb un blanc i negre escrupolós i un treball exquisit de línia i taca en els centenars de vinyetes que li donen forma, l’autor accentua l’expressivitat de les figures alhora que les fa interactuar una vegada i una altra amb els fenòmens ambientals (el vent, la neu, la pluja, la llum, el foc, la nit...) que els afecten. Molt cinematogràfics també són els punts de vista i els enquadraments, especialment quan vol mostrar el dramatisme de les escenes. Ja des de les primeres vinyetes apareix un color extra, el vermell diluït d’aquarel•la, que no només representa la sang, el dolor i la por, sinó que també simbolitza la llibertat en alguns episodis clau.


Agustí Comotto
  Volem destacar alguns aspectes significatius. Primer de tot, la destresa amb la que l’autor aconsegueix apropar-nos al seu protagonista. No veiem l’heroi ni tampoc el màrtir (com el veuen, “des de fora”, els seus contemporanis) sinó l’home compromès, senzill i superat pels esdeveniments, que se sent sol i desvalgut davant de les circumstàncies. Comotto fa que el lector no perdi mai de vista el nen que va ser Simon, i fins i tot inventa un personatge similar, Luiggi, que l’acompanya en una part de la seva trajectòria.


Un segon aspecte a tenir en compte és el que en podem dir “la metàfora de les garjoles”: Simón sempre se sent engarjolat, fins i tot quan torna a ser lliure, perquè, filosòficament, entén el món com una gàbia sense escapatòria. L’autor se’ns mostra brillant en els moments que descriu aquesta visió existencialista. “(...) Me recuerdan que estoy vivo y que busco una jaula más grande y lo suficientemente infinita como para nunca encontrar sus paredes”, diu a la cel•la; “Al otro lado de la puerta, la nueva jaula es gigante, enorme. ¡Cuántas veces pensé en cruzar a tu jaula, Grigori! Llegué a agarrarme de los ladrillos de la pared para no precipitarme en ella”, pensa quan comprova l’estat del seu germà en un hospital per a malalts mentals; “Siempre tuve la sensación de vivir en jaulas, Martín. En realidad he vivido en ellas toda la vida (...) Me voy a escapar, Martín. Estoy harto de jaulas. Si me matan ya te contaré cómo es la jaula del otro lado; pero estoy harto de éstas”, confessa al seu amic en el camp de concentració de Saint Cyprien l’any 1937. A la darrera imatge del llibre, i de manera simbòlica, un Simón envellit i malalt allibera els coloms dels que fins aleshores havia tingut cura al seu colomar del DF a Mèxic. Els ocells s’allunyen volant pel cel tenyit de negre i vermell, igual que feien les gavines a la vinyeta que obre el llibre. 

Buñuel. Simón del desierto











Gavines, coloms... les aus que poden volar i que no han de trepitjar la terra són el somni de llibertat de Simón Radowitzky, a qui en una de les millors escenes del llibre Agustí Comotto situa al costat de Sant Simó l’estilita de Buñuel, que en el somni li diu al presoner: “Mi columna es segura y alta. Nada ni nadie entra y la contamina. Aquí hay paz”. El presoner 155 del penal d’Ushuaia, però, renuncia a quedar-se dalt del pedestal protector perquè el seu lloc és a peu de terra, al costat dels desvalguts i dels que lluiten, amb armes o sense, per fer el món més just i suportable.