La pàgina dreta és de tots!

Takatuka publica dels portuguesos Carvalho i Minhós un àlbum amb frontera

Llits extravagants per a viatjar

El «Libro de las camas» de Sylvia Plath il·lustrat per Quentin Blake

Kamishibais, narracions orals arreu

Milers d'anys d'oralitat en una tradició japonesa

Per Gràcia amb Rocío Bonilla

La il•lustradora conversa amb Ignasi Blanch

Dotar d'ànima... les coses!

Un grapat d'històries que giren al voltant de coses humanitzades

El jardí de les meravelles

Ekaré publica un àlbum de Thé Tjong-Khing inspirat en El Bosco

Pilarín Bayés, amb barret... o sense

Una de les grans fites de Pilarín Bayés ha estat la de fer arribar la professió d’il·lustrador a la gent, no només a l’àmbit professional que es mou al voltant del llibre infantil, sinó a lectors i no lectors d’aquí i d’arreu, que han conegut el seu ofici a través dels seus dots de relació i comunicació públiques, de la seva enorme capacitat de treball, de les seves opinions i de la seva il·lusió i alegria contagiosa.
Per aquests motius i per d’altres que no anomenarem, cal treure’s el barret davant el seu periple artístic i vital.


Amb barret... o sense (Ed. Norma) és un llibre sensacional, amb embolcall de regal, que ens presenta tota la seva trajectòria, tant humana com professional i artística. Recull tot de declaracions, anècdotes, fotografies familiars i multitud d’il·lustracions que permeten admirar la seva evolució, així com també consultar la seva extensa bibliografia i exposicions. L’elaboració ha anat a càrrec de la historiadora de l’art, M. Àngels Ferrer i de Jaume Vidal.
Una obra indispensable per entendre una de les artistes claus de la nostra cultura contemporània.

Llibres!

Una servidora es considera una “friki”. A la gent normal, quan els hi dius la paraula “friki” de seguida pensen en Star Trek o els videojocs o els còmics japonesos. Però jo defenso que “friki” és tothom que s’apassiona desmesuradament per una cosa, fins i tot podent arribar a un punt malaltís. Així, hi ha frikis de la jardineria i el patchwork, frikis de les BTTs i de la física quàntica, frikis d’Egipte o de la cuina (Ferran Adrià? No em diran que no...). Personalment, em declaro friki dels llibres. M’encanta tot el que té a veure amb els llibres. 

I quan el que tracta dels llibres és un llibre... s’ho poden imaginar? Màxima expectació!

De llibres sobre llibres n’hi ha molts i de tots tipus. Hi ha assajos i còmics i novel•les, i encara dins la categoria de les novel•les, n’hi ha d’epistolars, d’humorístiques, d’històriques o de fantasioses. I, és clar, no podien faltar els llibres infantils (més d'un veí de l’escala fins i tot s’ha atrevit a aportar el seu granet de sorra a aquest calaix...). I des de fa unes setmanes, podem afegir un nou títol a la ja extensa bibliografia de llibres (infantils) sobre llibres.

Llibres!

Així de breu i contundent es titula aquesta petita (exactament, de 13 x 18 centímetres) joia que ens arriba amb 50 anys de retard de la mà de Gustavo Gili.

Efectivament: Books! es va publicar originalment l’any 1963 (això diuen els crèdits del llibre; altres fonts afirmen que va ser el 1962. A aquestes alçades, tampoc ve d’un any...) als Estats Units. Del seu autor, Murray McCain, hi ha relativament poca informació a la xarxa. De fet, ni tan sols a la ressenya que en fan a la web de l’editorial parlen d’ell, sinó que se centren més en la figura de l’il•lustrador, tipògraf i dissenyador gràfic John Alcorn, una figura molt més reconeguda no només al seu país sinó també a la vella Europa, on va col•laborar, per exemple, amb Federico Fellini en el disseny de cartells i títols de crèdit per les seves pel•lícules. S’ha de reconèixer que l’encant d’aquest llibre es troba en el treball gràfic i d’il•lustració d’Alcorn.


I bé... “Què és un llibre?” comença preguntant-nos Llibres! I tot el volum es converteix en una llarga resposta a aquesta primera i transcendent pregunta. “Un llibre és un munt de coses, com a mínim deu mil”, contesta, però tots tots ells tenen coses en comú. Tenen coses en comú per fora (i aquí els autors aprofiten per parlar dels aspectes més formals de l’objecte llibre), i també per dins (amb lletres fem paraules, i amb paraules i signes de puntuació, històries; i com que de paraules n’hi ha de molts tipus – alegres, gracioses, difícils, tristes, per pensar-hi... -, també les històries que surten dels llibres poden ser molt diferents).

La gràcia del llibre recau sobretot, com dèiem, en el treball gràfic i d’il•lustració. Estranys personatges i petits elements (llapis, dits que assenyalen, fletxes, personatges d’aspecte medieval...), tots ells utilitzant un groc i un rosa gairebé fosforescents com a únics colors, acompanyen un text que juga constantment amb la tipografia: lletres grans i petites, en negre i en color, senzilles i recargolades, amb text dins i amb text tot al seu voltant... un autèntic festival de lletres!

I no voldria acabar aquest apunt sense, des d’aquest petit racó d’internet, agrair Gustavo Gili la seva tasca de formigueta editorial en el món dels llibres per infants en català. Es tracta d'una editorial d'una àmplia i reconeguda trajectòria en el món del disseny, l'arquitectura, la fotografia, etc, que amb la seva col·lecció "Los cuentos de la cometa" (una col•lecció de moment petita, amb només un grapat de títols que es poden comptar gairebé amb els dits d’una mà) intenta acostar el món de l’art i el disseny als més petits. Esperem que els resultats siguin prou engrescadors com perquè Gustavo Gili segueixi apostant per publicar els seus títols infantils tant en català com en castellà.

Alguns enllaços d'interès:

[La llibreria Al•lots ens ha facilitat l’exemplar del llibre Llibres! per poder realitzar aquest apunt. Moltes gràcies!]

MCCAIN, Murray. Llibres! Il·lustr. John Alcorn. Barcelona: Gustavo Gili, 2013. 48 p. (Los cuentos de la cometa). ISBN (978-84-252-2698-4). Preu: 10 €

Llibres al Replà de l'Equador II

L'Equador és un país en el que el món de la il·lustració està de sort. Un seguit de nous creadors han sortit amb força, formació i ganes de fer coses noves aportant una visió actual i que tard o d'hora caldrà tenir molt en compte. Durant la recent estada que vam tenir el plaer de compartir amb diversos professionals del ram, vam poder constatar que aquests professionals, derivat en part a les freqüents visites que han realitzat al nostre país, la visió de la il·lustració és plenament actual escurçant un camí que a nosaltres ens ha costat quaranta o cinquanta anys de recórrer. 
A l'Encuentro Internacional es va programar una interessant taula rodona en la que hi van participar, sens dubte, algunes de les plomes (o pinzells) més actuals del moment: Sozapato, Marco Chamorro i Roger Ycaza (d'esquerra a dreta). 
Al llarg de la xerrada es van oferir opinions sobre els límits d'allò que cal il·lustrar, marcat per aquella línia on la il·lustració només reitera allò que diu el text (Roger Ycaza), o la no acceptació de determinats encàrrecs en pro de la llibertat de l'artista (Marco Chamorro). 
Però potser que observem part de l'obra d'aquests autors, tota ella amb caràcter propi i totalment contemporània. 
Il·lustració de Sozapato a l'anuari Caja Negra
editat pels il·lustradors equatorians. 
Interessant il·lustració de Marco Chamorro d'una obra
no publicada que aconsellem de totes totes editar.
Qui així ho vulgui, pot posar-se en contacte amb nosaltres. 
L'obra de Roger Ycaza no us recorda la Pacovska?
Tots els il·lustradors els trobareu reunits en un magnífica catàleg que anualment editen on es presenten més de 130 professionals del ram. La idea sorgeix de reunir una il·lustració de cada professional a qui se li ha preguntat el següent: 


Que el fin del mundo te pille ilustrando
Si supieras que realmente mañana se acaba el mundo, y te pidieran que seleccionaras tu mejor ilustración para enviarla en una cápsula al espacio como memoria de nuestra civilización... ¿cuál ilustración enviarías?

Un cop recollits tots els originals, per part d'un jurat de contrastada professionalitat se'n fa una selecció dels que es consideren millors i es publiquen. Una magnífica carta de presentació i una idea que val la pena tenir en compte.

Daniel Defoe i el capità Carleton


DEFOE, Daniel. El capità Carleton. Barcelona: La Mansarda, 2013. 276 p. (Traducció: Jordi Ainaud) ISBN 978-84-939664-8-5. 22 €

Llegir un llibre de Daniel Defoe (Anglaterra, 1660-1731) és com despertar-me els records de joventut, com entrar en el túnel del temps en el que vaig descobrir un dels llibres que m'han deixat una petja més gran, el mític Robinson Crusoe. És per això que, benvolguts lectors, esteu avisats que aquesta crítica no serà potser del tot objectiva. I més quan, en aquest Segon Origen, en Dídac i jo a vegades ens sentim robinsons moderns.

Bé, comencem:

Hem de celebrar que un nou segell editorial, La Mansarda, nascut fa pocs mesos, edita per primera vegada El capità Carleton, una novel•la on amb més o menys encert s'expliquen les aventures i desventures d'aquest soldat anglès que visqué nombroses escaramusses i participà en diferents guerres al tombant del segle XVII i XVIII. La seva publicació, singular en l'edició al no separar els paràgrafs amb els típics sagnats a la francesa si no fer-ho en format més modern tot col•locant una línia en blanc que contrasta amb la tipografia clàssica emprada, es deu a la descripció del setge de Barcelona del 1707, relatat a partir de la pàgina 119. En aquest setge, segons la visió del britànic Defoe, els anglesos hi van tenir un paper clau i els mitificats i nostrats Miquelets semblaven com cagalló per sèquia, que diuen a terres valencianes.

I per què publicar-lo ara? Doncs amb motiu dels tres segles de la capitulació de Barcelona l'11 de setembre de 1714. Un motiu que de ben segur que servirà d'excusa perquè, trets del fons de l'armari o de factura nova, s'editaran brillants o no tant brillants obres en les que es glossin aquests fets de la nostra història des de diferents punts de vista (i si no és així que caigui un llamp i em parteixi aquí mateix! Ep, no!, que si no el Dídac quedarà més sol que un nàufrag en una illa deserta!).

La novel•la, però, relatada com un diari personal, manté sempre el to de la narrativa de Defoe: poca floritura, molta acció i una prosa entretallada de difícil lectura per joves lectors actuals més acostumats a la novel•la-guió. Aquests arguments pesaran molt en la possible lectura o mediació cap a lectors juvenils. No en canvi, per aquells lectors més adults o avesats a l'autor -i la traducció molt respectuosa de Jordi Ainaud, a imatge i semblança de la traducció que Carner va fer de Robinson Crusoe (reeditat per La Magrana, 1985)- qui, si estan amatents podran descobrir una ironia molt arrelada a la cultura anglesa i que aquí sempre ha estat molt ben acollida.

I per exemple alguns botons.

Daniel Defoe
En un moment de la novel•la, l'autor apareix opinant de la manera següent sobre els fets d'armes en que participa: ...encara que el comú de la gent l'hagi qualificada de batalla, al meu humil parer, seria més adequat anomenar-la confusa escaramussa (p. 41)...; una fina manera de dir que no va passar de baralla de bar el que la història ha estat capaç d'alçar als altars de les confrontacions de renom. O, més endavant, per haver actuat en una escaramussa en diu: ...mai no vaig rebre ni la més ínfima consideració per part dels meus superiors pel que alguns van qualificar d'un servei excessivament escrupolós (p. 70). I és que fa tres segles fer les coses ben fetes ja estava mal vist. O, a tall d'ironia sobre el zel dels seus superiors a l'hora de salvar una noble i bella senyoreta: Jo em vaig quedar enrere mentre el comte acompanyava l'angoixada comtessa al refugi que demanava, i crec que va trigar prop d'una hora en tornar. I ens podem preguntar: i doncs, per què va trigar tant a tornar el comte?

I és que Defoe en aquest títol ens dóna una visió sarcàstica de la vida tot deixant anar bombes de profunditat contra la noblesa, el funcionariat, els jueus, els espanyols, la religió catòlica, la Santa Inquisició..., i tot això amagat darrere de la màscara d'una crònica militar.

Defoe, malgrat començar a escriure quan ja tenia més de seixanta anys, deixant una llista de gairebé 500 títols segons unes fonts o no més de 250 segons unes altres, destil•la una intel•ligència i prosa que sobta per la seva contemporaneïtat. Una novel•la que ens recorda la magnífica La tesis de Nancy, de Sender, qui aconsegueix retratar, a imatge i semblança d'aquest capità Carleton, la societat espanyola -cursa de braus inclosa!- des del punt de vista de l'antropòleg innocent.

Punt i a part són les aventures viscudes per la mateixa novel•la, tant o més interessants que la narració pròpia. I és que durant molts anys es va creure realment que era el diari d'un capità Carleton de carn i ossos. Semblaria que el tal Carleton sí que va existir, però que només va servir d'inspiració a l'autor. El motiu és que cent anys després de la publicació, Sir Walter Scott, figura cabdal del romanticisme anglès i autor de la famosa Ivanhoe, a principis del segle XIX, va recuperar la novel•la i n'escrigué un pròleg que, així mateix, també trobem en aquesta edició. És clar que Scott escriu el pròleg pensant que està davant d'un dietari real, i així es donà per vàlid durant dècades. Però la veritable autoria es descobreix quan uns estudiosos anglesos, analitzant-ne la prosa, pogueren concedir l'autoria al mateix Defoe.

I per acabar res millor que parafrasejar Defoe, i en veu de Carleton, que ningú pugui dir dels vostres actes:

El qui va fugir ple de terror
jeu al llit de sota de l'honor.

Podeu trobar una magnífica entrada de l'autor a la Wikipèdia anglesa: Daniel_Defoe.

Llibres al Replà de l'Equador I

Benvolguts veïns i veïnes,
Al llarg dels propers dies farem un seguit de relats de l'estada del nostre ambaixador a terres equatorianes, i més concretament a la ciutat de Quito. Una experiència molt interessant que es desenvolupà en el marc del Encuentro Internacional La Biblioteca Soñada, Espacio de Lectura para la Infancia
Al llarg de dues jornades experts de Colòmbia, Xile, Equador i altres indrets d'Iberoamèrica, així com de Catalunya, explicaren les seves experiències a l'entorn del llibre i la lectura i les diferents visions que a cada terra té sobre la il·lustració, la biblioteca escolar, les biblioteques públiques, etc. 
El país, portat amb mà de ferro per una colla de sàtrapes que conformaven una elit que manava com volia, ha girat la truita i ha començat a fer polítiques més populistes de la mà d'un controvertit president Correa -acompanyat per importants jaciments de petroli situats a l'Amazònia. L'economia ha fet una salt important durant l'última dècada i això ha revertit positivament en, entre d'altres, l'educació i de retruc la lectura. 
I és amb la voluntat de difondre els beneficis dels llibres que fa vuit anys una colla de gent voluntària, organitzats sota les sigles de Girándula -una espècie de baldufa local-, que vindria a ser el nostre ClijCAT però a l'equatoriana, organitzen el Maratón del cuento i, en paral·lel, una trobada d'experts en lectura i biblioteques. 
En diverses entrades, doncs, anirem desgranant algunes de les realitats enriquidores que el nostre veí va tenir l'oportunitat de viure. Destacar, a tall d'exemple, la participació en un programa de ràdio d'una emissora exclusivament dedicada a la cultura, les interessants converses amb diversos il·lustradors del país o conèixer més a fons com la cultura pot ajudar a pacificar una ciutat com la colombiana Medellín. 
No us ho perdeu! 

Contes que porta el vent

El pastís que ofereixen les editorials de literatura infantil i juvenil és petit, molt minso considerant tot el planter d’il·lustradors que actualment surten de les escoles professionals d’il·lustració de Catalunya.

Sovint els joves il·lustradors han d’esperar una proposta senzilla, poc remunerada però engrescadora, que els asseguri un itinerari, cada vegada  més proper al món professional, i doni visibilitat al seu treball. És important donar-se a conèixer, donar a conèixer les seves il·lustracions i tenir molta paciència, però, sobretot ser perseverants, disciplinats i creuar els dits.

Darrerament ha sorgit la possibilitat d’autoeditar-se el propi treball, gràcies al suport de petites ajudes econòmiques, coordinades des de campanyes de “micromecenatge”.

El micromecenatge es refereix al suport econòmic de diverses persones per fer possible les iniciatives creades per altres individus o grups, la majoria de vegades a través de  la xarxa. Aquest finançament es planteja per fer realitat alguns projectes artístics com el muntatge d’exposicions, gravació de pel·lícules o l’edició de llibres il·lustrats, per exemple.

Ara bé...I què té a veure la dansa del ventre, la il·lustració i la consciència social amb el micromecenatge? Doncs que  totes aquestes iniciatives conflueixen en la persona de l’Alejandra Zúñiga.


L’Alejandra és il·lustradora i va néixer a Mèxic. Des dels 10 anys va viure a Arizona, Estats Units, fins als 24 que va desplaçar-se a Barcelona on resideix actualment. A aquesta ciutat, ha estudiat il·lustració  i, conjuntament amb dues amigues, ofereix petits espectacles de dansa del ventre.
Alejandra dibuixa a partir els silencis, a partir d’una mirada atenta al que succeeix al seu entorn i d’acord a la realitat que envolta la seva generació i el seu cercle d’amics més propers, tots vinguts de diversos
països. El fet de viure a diversos indrets, l’ha fet ser una persona conscient i sensible als estereotips, no sempre positius, que sovint es vinculen a les minories i als immigrants.


Ara mateix acaba de dirigir la iniciativa “CONTES QUE PORTA EL VENT”. Un llibre il·lustrat que recull  12 contes escrits per persones residents a Barcelona,  totes procedents d’altres països. Alejandra s’ha dedicat durant tres mesos a fer un recull de les seves narracions i ha a donar-hi forma, sumant  la participació de 12 joves il·lustradores i il·lustradors, tots companys de l’Escola de la Dona de la Diputació de Barcelona on ella ha acabat recentment els estudis d’il·lustració.
Aquesta disciplina artística, diu, l’ajuda a relacionar  temes que li interessen com els records de la infantesa, la immigració i l’amor a l’art.
Per a dur a bon termini aquesta iniciativa i poder editar el recull de contes il·lustrats, l’Alejandra ha pogut comptar amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona i amb totes les col·laboracions que ha aconseguit mitjançant l’ajuda del micromecenatge.

Ara ens ho explica.

-Alejandra, d’on surt la idea d’editar un llibre sobre la diversitat cultural?

Té a veure amb la meva experiència personal i el tenir la il·lustració com a forma d'expressió.
Quan vaig emigrar als EUA la meva família es va mudar a Arizona, un estat que confina amb el nord de Mèxic. A Arizona la immigració es viu molt directament, està a flor de pell i va de la mà de grans problemàtiques socials i lluites per l’ identitat.

A l’arribar a Barcelona, vaig estar treballant en un hostal en el barri del Raval durant dos anys i mig,  just al costat del carrer on treballaven la majoria de  prostitutes del barri. Les persones que s'allotjaven a les habitacions clandestines del soterrani eren hostes habituals, en la seva majoria immigrants d'Europa de l'est. Vaig veure similituds entre els mexicans que emigren a la recerca d'una vida millor als EUA i aquestes persones que notava com mig perdudes al nou país d'acolliment. Vaig veure el racisme i vaig sentir la por. També compassió, respecte i germanor.  La por al desconegut és una cosa comuna en les persones nouvingudes, però també la curiositat i les ganes de sentir-se acceptades.  
La idea de CONTES QUE PORTA EL VENT em va venir a la ment mentre anava creixent com il·lustradora. La il·lustració infantil és una via més directa de comunicació per arribar als nens. En  la idea de crear aquest llibre vaig trobar la manera de desenvolupar un projecte necessari per a mi,  unificant els temes que més m'interessen i donen sentit a la meva vida i al meu ofici.
També, vaig veure una oportunitat de mostrar el treball de qualitat de molts amics il·lustradors i que es troben de cara a la paret quan es parla d'oportunitats per mostrar el seu treball.

-I tens molts amics de procedències diferents?


Bé, jo diria que tinc suficients amics  i molts coneguts de diferents parts del món. Barcelona és una ciutat que facilita les trobades de diverses cultures. És fàcil trobar-te amb persones de diferents nacionalitats en un sopar, una reunió o escoltar diversos idiomes pel carrer.
Porto 9 anys ja residint en aquesta ciutat, en certa manera em sento catalana també, tinc amics i família d’aquí, he adaptat costums d'aquest país, encara que també porto  “el nopal en la frente” com diríem a Mèxic per descriure a una persona que pels seus trets i la seva manera de desembolicar-se es veu d'on ve. Ser estrangera vivint a Catalunya m'identifica també amb altres persones que com jo, viuen o han viscut l'experiència de ser immigrant.

-Com va ser l’inici del projecte “CONTES QUE PORTA EL VENT”?


Primer vam presentar la idea del llibre a l’Ajuntament de Barcelona.
Aquesta iniciativa va sorgir de manera espontània arran d'una reunió amb un col·lectiu d'artistes amb qui col·laboro puntualment. César Gil, present a la trobada i director de plataforma cultural AMA va comentar que estava oberta la convocatòria de l’Ajuntament de Barcelona per presentar projectes i si teníem alguna idea interessant  estaria disposat a presentar-la en nom de la seva associació.
Jo li vaig explicar la meva idea i a la setmana següent ja havíem presentat el projecte. En anys anteriors, a AMA li havien subvencionat per muntar l'exposició anual "Nòmades del segle XXI" una mostra col·lectiva d'art per artistes de diverses disciplines i procedències. Això va donar més credibilitat i força al meu projecte “CONTES QUE PORTA EL VENT”. L’ajuntament va seleccionar la nostra proposta!

-I  la idea del micromecenatge?


Quan l'Ajuntament ens va concedir la subvenció de 4,000 euros, també havíem de reunir els altres 4,000€ necessaris en un període de temps molt curt. En aquest moment vaig buscar el consell de dos companys que es mouen en l'àmbit cultural i social, Kike Bela i Manuel Bruscas, tots dos em van recomanar que llancés una campanya de crowdfunding o micromecenatge. 
Gràcies a la campanya, molt s amics i persones conegudes van fer una pre-compra del llibre que proposàvem. A canvi rebien un reconeixement en forma de dedicatòria, una il·lustració o un exemplar signat pels il·lustradors. Vendre el llibre, abans que estigués imprès, ens facilitava el poder acabar-lo i cobrir les despeses bàsiques, pagament simbòlic als il·lustradors, impremta, promoció...

-No hi ha prou llibres que tractin la diversitat cultural? O que siguin transmissors de cultures i costums d’altres països?


Sí, n’hi ha bastants. Encara que crec que la majoria d'aquests llibres estan editats per centres que es dediquen sobretot a tractar aquest tema, i són llibres que només es poden buscar sota aquesta classificació.
El meu objectiu amb CONTES QUE PORTA EL VENT era obtenir un llibre més proper a la literatura infantil, un llibre il·lustrat o un llibre sobre interculturalitat amb il·lustracions professionals, però. És a dir, sense que encaixi només com llibre divulgatiu o didàctic.
Com il·lustradora també vaig pensar en un llibre cuidat en el sentit estètic.

-Al llibre hi ha relats de gent de la Xina, Perú, Alemanya, Pakistan, Ucraïna, el Marroc, Argentina, Itàlia...tots residents a Barcelona. Com has pogut reunir un grup de narradors de procedències tan diverses?

Documentar els relats va durar aproximadament 3 mesos. Vaig començar entrant a alguns negocis directament: locutoris, botigues de xinesos, restaurants atesos per immigrants, però de seguida em vaig adonar que aquest no era el camí. Primer, perquè el projecte era llarg d'explicar i no tenia material per mostrar o deixar, i segon perquè per al comerciant jo era una desconeguda demanant-los alguna cosa en el seu espai de treball.
Llavors, juntament amb Cesar, vam obrim una "convocatòria de contes infantils" via web i email, publicant-ho a la pàgina de facebook de l’associació AMA i enviant-ho per mail a tots els nostres contactes. Així vam aconseguir bastants contes però encara ens faltava més varietat. Com volia que cada història fos d'un país diferent, llavors vaig contactar amb associacions de països com Xina i Pakistan, així vaig aconseguir la resta dels contes. Tot el que anava recopilant l'hi passava a José Miguel, l’ editor del llibre i posteriorment vam seleccionar els 12 contes que hem publicat.

-L’escriptor José Miguel Vilar-Bou ha seleccionat i ha transcrit els contes recollits. Ha mantingut l’essència i l’esperit de cada país, creus?


Sí, definitivament, no només ha mantingut l'essència sinó que els ha aportat sensibilitat i un sentit d'harmonia al conjunt. Ell és una persona que ha viatjat i ha residit en diferents parts del món. És un observador, un escriptor que ha estat submergit en cultures diverses i això ho aporta a la seva escriptura. Quan li vaig explicar el projecte i li vaig demanar el seu suport, la seva resposta va ser molt emotiva. Aquesta emoció es nota en tot el que fa.
La correcció de textos és de Maria Jesús Vall Balcells, qui conjuntament amb el treball de José Miguel va afegir més sensibilitat als contes.

-Els il·lustradors, però, heu coincidit tots a la mateixa escola d’il·lustració de Catalunya. Hi ha una manera de treballar semblant, havent passat tots per un mateix projecte didàctic?


Sí, en realitat hi ha una manera de treballar molt semblant. Tots valorem aquesta disciplina artística d’una manera professional i l’entenem com un ofici. Estimem la il·lustració i la vivim com un treball.
Tots tenim un itinerari personal i perspectives diferents. A l’escola hem aprés a ser curiosos i atents a tot el que succeeix dintre de la LIJ (literatura infantil i juvenil). Tenim estils o registres gràfics diferents i això és la marca que ens ha deixat l’escola d’il·lustració, la capacitat de ser rigorosos en el treball, disciplinats i molt personals en les opcions estètiques de cadascú de nosaltres. Vull dir que no hi ha una estètica unificada, hi ha tantes opcions com il·lustradors.
Això si, tots valorem molt el treball seriós i professional.


“CONTES QUE PORTA EL VENT acaba  de sortir editat i aviat es presentarà a Barcelona, el proper dimarts 28 de maig, a les 19h al Espai Avinyó-Llengua i Cultura. Al  carrer d'Avinyó, 52.


CONTES QUE PORTA EL VENT

Traducció, pròleg i edició: José Miguel Vilar-Bou
Correcció de textos: Maria Jesús Vall Balsells
Il·lustració de portada: Alejandra Zúñiga Cárdenas
Tipografia de portada: Cristina Florez
Maquetació: Glòria Langreo


Els dotze il·lustradors són Anna Obon, Marta Lladó, Antònia Bonell, Marta Barbal, Carla Alpañez, Joan Bricollé, Pedropiter, Sílvia Santamarina, Alejandra Zúñiga, Glòria Langreo, Inés Sánchez, Maria Jesús Vall Balsells i Cristina Flórez (tipografia).


Els dotze narradors de les històries seleccionades són Abdelaziz Hadnan (el Marroc), Catalina Rossi (el Perú), Abdoulaye Cisko (el Senegal), Chiara Risso (Itàlia), Monika Klose (Alemanya), María Cristina Lytvynenko (Ucraïna), Aneela Khalid (el Pakistan), Judith Belmonte Rivera (Barcelona), Chi-shin Hou Huang (la Xina), Laura Romero (l’Argentina), Verenida Paulino Maldonado (la Rep. Dominicana) i William Arunategui (Colòmbia).



La literatura infantil catalana perd un gran fotògraf

Dijous 9 de maig va arribar la trista notícia de la mort del fotògraf català Pere Formiguera. La premsa i el món cultural ja s'ha fet ressò de la gran pèrdua que representa la desaparició d'aquest artista, però a Llibres al Replà no volíem deixar passar l'oportunitat de recordar la seva contribució en el món de la literatura infantil. 
En especial, voldríem recordar un llibre que demostrava com la fotografia artística també tenia lloc en els llibres per a infants.

Amb el llibre Es diu cos, vocabulari corporal per a nens i nenes (Barcanova, 1996), Pere Formiguera va guanyar el prestigiós Premi Innovació a la Fira Internacional del Llibre de Bolonya.
Un llibre descatalogat que trobareu en algunes biblioteques.


El número 1 de la desapareguda revista Bloc (consultable en línia) estava dedicat a la fotografia dins el llibre infantil. El primer article, signat per Teresa Duran, parlava justament de la feina de Pere Formiguera
Si no l'heu llegit, ara en teniu l'oportunitat:


A més a més, en aquest enllaç de la seva web trobareu alguns projectes de llibres infantils de Formiguera que malauradament no es van portar a terme...

Algú recorda les aventures de Filalici?

El passat 2 d'abril, justament el dia Internacional del llibre infantil, va arribar la trista notícia de la mort del dibuixant de còmic Frédéric Othon Théodore Aristidès, més conegut com Fred.

Tot i el seu reconeixement internacional és possible que no us soni perquè ha estat molt poc traduït al mercat editorial del nostre país.
Ara bé, aquells qui llegíeu el Cavall Fort de petits, segur que no heu pogut oblidar el personatge de Filalici i les seves aventures a les illes-lletres, de l'oceà Atlàntic.

Les històries protagonitzades per Philemon, que aquí va traduir el gran Albert Jané per Filalici, eren d'un humor i una intel·ligència desbordant, surrealistes i alhora crítiques, impossibles d'oblidar.

Com que en el bloc de Les males herbes l'amic Roger en fa una llarga ressenya -àcida i divertida- que no puc millorar, us l'enllaço perquè la llegiu.

Jo només afegiria dues coses:
Una
Sembla ser que en alguna botiga de còmic, i a les biblioteques és clar, encara es pot trobar Historia del cuervo con bambas. (Grijalbo,  1993)


Dues
Si teniu ocasió de llegir aquesta història editada a França, no us la perdeu: l'argument és insuperable! 

Imagineu-vos que comencen a baixar de forma escandalosa les audiències televisives. Els caps de les grans cadenes no entenen res, es reuneixen, fan comissions d'investigació, s'espien...
Finalment es descobreix la causa d'aquest descens de teleespectadors: cada nit la lluna explica contes i la gent, embadalida, apaga la televisió i treu el cap per la finestra.

Més comentaris a la xarxa dins l'àmbit del còmic en aquest enllaç.

Penja una onada al menjador de casa

Com a tots als pisos moblats i de lloguer, en el meu 1r 2a hi ha un quadre penjat al bell mig de la paret del menjador. 


És el dibuix d’una onada enorme, que sembla la boca d’un monstre a punt de cruspir-se la barca que té al davant. Us recomano que us en pengeu un com aquest al menjador. És com tenir una caragola de mar sempre a prop i sentir l'anar i venir del mar a totes hores. Sempre que l’observo, també em recorda el pare, que es passa gran part dels dies de l’any navegant enmig de l'oceà. 
Avui, tot passejant per la llibreria del barri, he vist un àlbum il•lustrat amb la imatge del quadre del meu menjador a la coberta, amb el títol de La gran ola.

- MASSENOT, Vèronique. La gran ola. Il•lustr. Bruno Pilorget. Barcelona: Juventud, 2013. 24 p. (La puerta del aire) ISBN 978-84-261-3983-2  13,50 € 

No he dubtat gens ni mica a comprar-me’l. Amb la història breu d’un matrimoni al qual una onada els canviarà el destí; amb la darrera doble pàgina on es parla de l’artista que va pintar el quadre i amb la informació que figura a les guardes del darrere, he après més que en tota la meva vida –jo, la Pippi, tinc nou anys acabats d’estrenar!-. 

Ara sé que Hokusai és el nom de l’autor del quadre, un artista japonès del s. XIX que va dibuixar diàriament des de petit fins que es va morir, tot canviant de nom en diverses etapes de la seva vida. Va ser un dels mestres del gravat. La gran onada forma part d’una sèrie d’estampes anomenada Trenta sis vistes del mont Fuji que, el 1831, revolucionà la pintura japonesa. A totes elles, hi apareix el Fuji, la muntanya sagrada del Japó. En el quadre del menjador, el trobem al fons, mentre en un primer pla, l’onada amenaça amb empassar-se vaixells i pescadors. 

L’àlbum que he comprat, escrit per Véronique Massenot i il•lustrat per Bruno Pilorget, és de gran format, i les il•lustracions imiten els dibuixos i els colors dels gravats d’Hokusai, tot retratant alguns dels elements més característics de la cultura japonesa i alguns dels personatges de la seva mitologia (dracs, carpes...). La història que narra, de manera breu i efectiva, és simplement una excusa per convidar-me a mi i a tots els lectors a capbussar-nos en l’estil i l’obra d’Hokusai. 


Hokusai va viure una època artística anomenada Ukiyo-e, en la qual l’artista no roman al seu estudi sinó que surt a recórrer els camins, i la natura esdevé el seu taller, per tal de dibuixar la vida del seu voltant. Per aquest motiu s’explica la devoció dels impressionistes europeus per aquests artistes. Claude Monet era un gran col•leccionista d’estampes japoneses, o el mateix Van Gogh, un gran admirador. Una devoció que també va arribar al nostre país i que podrem conèixer de prop ben aviat al Caixaforum de Barcelona, amb una exposició anomenada “Japonisme: la fascinació per l’art japonès” (del 14 de juny al 15 de setembre de 2013). 

En veure’m interessada, la llibretera del meu barri, que coneix a fons la literatura infantil d’aquí i de part de l’estranger, em va parlar d’una novel•la il•lustrada anomenada Le vieux fou de dessin (Gallimard, 1997), en la qual un nen coneix un home vell anomenat Katsushika Hokusai (el vell boig del dibuix, tal com el mateix artista es va anomenar durant una època).

- PLACE, François. Le vieux fou de dessin. Paris: Gallimard, 2008. 112 p. (Folio junior; 832) ISBN 9782070577637  5,90 € 

Diu la llibretera que, a través dels ulls de l’infant, arribes a conèixer la trajectòria, l’ofici i la saviesa de l’artista més gran del Japó, el mestre del gravat i, també afirmen, que l’inventor del manga. Heus aquí un fragment d’aquesta obra que us tradueixo al català: 

"- Mira que bella que és la tinta. Ara entens perquè necessito l’aigua? 
    L’aigua és la claror del dia i el blanc del paper. El negre és el vellut de la nit i la tinta setinada del pinzell. Si tu saps utilitzar correctament la tinta, tu no tindràs mai por dels malsons.   
    Creu-me, vailet, aquell que sap ensinistrar el blanc del paper i el negre de la nit pot dibuixar tots els seus somnis i tots els seus malsons.” 

Malauradament, diu la llibretera, l’obra només es pot trobar i llegir en francès. Ella l’ha recomanat a algun editor, però, de moment, no ha aconseguit que ningú traduís i edités aquesta novel•la al català. L’obra esta escrita i il•lustrada per François Place (Ézanville, França, 1957), un il•lustrador que descriu, amb text i amb uns dibuixos que semblen miniatures xineses, tant la natura real com l'esplanada fantàstica del nostre món. Ho podem comprovar a Els últims gegants (Blume, 2000), l’únic llibre escrit i il•lustrat per François Place que podem trobar en català.

XXIX Saló del Llibre Infantil i Juvenil 2013

Un any més, i ja en són 29, s'ha celebrat el Saló del Llibre Infantil i Juvenil (un dia d'aquests prometem fer-ne un article llarg que guardarem a les Golfes). Com en les darreres edicions, la fira de Mollerussa ha posat a disposició dels joves lectors una de les seves naus: milers de metres quadrats al servei de contacontes, escriptors, il·lustradors, editors i, molt especialment, lectors joves amb ganes de descobrir llibres. 
Sembla que enguany l'assistència ha superat totes les expectatives i que convida a continuar amb més ganes, si cal. I és que el proper any serà el XXXè Saló!!! 

Us passem l'enllaç d'un interessant reportage sobre diferents actes i visitants il·lustres que s'han succeït en el marc del Saló d'enguany que trobareu a Saló del Llibre 2013

Així mateix adjunem una foto del dia de la visita al Saló de l'il·lustrador Lluís Farré -autor entre d'altres dels pop-ups més nostrats dels darrers temps, editats per Combel-, un dels visitants habituals de l'escala qui en diverses ocasions ha fet passada pels nostres pisos. En la imatge podem comprovar l'interès que va despertar la seva presència entre el nombrós públic infantil. 

Veí premiat!

Doncs sí, Max i els monstres feliciten el seu inquilí. Està content per celebrar el prestigiós Crítica Serra d'Or, està feliç per poder allargar la vida del llibre que li ha procurat el guardó, i també per haver compartit secció de premi LIJ amb la degana (i veterana... centenària, vaja) de les lletres catalanes. Per tot plegat, el pis més feliç del món i els llogaters encantadíssims de pertànyer a la comunitat amb la que conviuen! Llibres al replà i al poder!

Hugo Cabret i George Méliès

Benvolguts veïns i veïnes,
Suposo que tot plegat deu haver estat un somni, però us puc ben assegurar que m'ha semblat talment real. Tot ha començat quan en travessar les portes de la nova exposició George Méliès. La màgia del cinema al Caixafòrum, m'he trobat immers en un món oníric, en un espai escènic que m'ha transportat als orígens del cinema, des dels teatres d'ombres fins a descobrir la figura d'un dels mags del cine, precursor i pare de molts dels trucs que han convertit el setè art en el que és avui: George Méliès.
Però, per què parlar de cinema en el nostre blok? Doncs és que entrar a l'exposició també ha estat com entrar en el suggerent món de Brian Selznick i a la seva novel·la de difícil classificació La invenció de l'Hugo Cabret (Barcelona: Cruïlla, 2007).
I quan, mercès al fons que la Cinémathèque Française, he pogut saber que el seu estudi cinematogràfic estava localitzat a la població de Montreuil, a tocar de París, meca de la LIJ francesa i on molts dels veïns i veïnes de l'escala hi anem en peregrinació anual, aleshores he caigut de cul! Sembla que els astres s'han confabulat per fer-me adonar que el món es pot moure al ritme de les agulles del rellotge de la literatura, i més de la literatura infantil i juvenil.

Reproducció de l'estudi que George Méliès tenia al Montreuil
En paraules dels mateixos organitzadors, "l'Obra Social "la Caixa" presenta un homenatge a qui ha estat anomenat el primer mag del cinema, George Méliès". La mostra fa un repàs a la diversitat de la seva obra i al valor que ha tingut en l'evolució de la història del cinema, un valor que recentment ha tornat a sortir a la llum gràcies al film en 3D de Martin Scorsese Hugo (2011)".
Una exposició que no pot mancar en les nostres agendes i que ha de convertir-se en visita obligada per a tots els interessats en la nostra literatura. I és que poques vegades podrem tenir la sensació d'endinsar-nos físicament en les pàgines d'un llibre, i aquesta n'és una.
Si em permeteu un consell: destineu-hi temps, tot el necessari per visionar totes i cada una de les pel·lícules i experiències visuals que proposa l'exposició, riureu a pleret gaudint de la desbordant imaginació d'aquest geni de la imatge, admirat per directors com George Lucas o Steven Spielberg.
I per acabar, un detall de l'exposició que m'ha fet encendre totes les alarmes emocionals: 
Aquesta foto és de la botiga de joguines on acabà treballant Méliès després d'arruinar-se. La reconeixeu?