La pàgina dreta és de tots!

Takatuka publica dels portuguesos Carvalho i Minhós un àlbum amb frontera

Llits extravagants per a viatjar

El «Libro de las camas» de Sylvia Plath il·lustrat per Quentin Blake

Kamishibais, narracions orals arreu

Milers d'anys d'oralitat en una tradició japonesa

Per Gràcia amb Rocío Bonilla

La il•lustradora conversa amb Ignasi Blanch

Dotar d'ànima... les coses!

Un grapat d'històries que giren al voltant de coses humanitzades

El jardí de les meravelles

Ekaré publica un àlbum de Thé Tjong-Khing inspirat en El Bosco

TRES ANYS ESMORZANT AMB EL ROGER OLMOS



El títol d’aquesta entrada pot ser motiu d’enveja per part de molts joves il·lustradors, admiradors del treball de l’il·lustrador Roger Olmos.

Exactament fa tres anys que tinc l’oportunitat d’esmorzar amb en Roger dos cops per setmana i durant el primer trimestre del curs escolar, d’octubre a desembre.
Roger demana un tallat amb llet de soja i jo un cafè americà.

No tots els il·lustradors són bons comunicadors, ni tots poden dedicar-se a la difícil però engrescadora tasca de l’ensenyament. El Roger és un il·lustrador amb un treball artístic impecable i també un comunicador sincer que imparteix classes d’il·lustració amb compromís i generositat.

Els alumnes d’il·lustració de l’Escola de la Dona, descobreixen un món ple de matisos i de molt color, gràcies a l’aportació del Roger.


Ja fa més de 6 anys que ens vam conèixer. Era per Sant Jordi, i a Rambla Catalunya un noi molt jove presentava un llibre il·lustrat ple de color i amb imatges tractades de manera pictòrica. Era sobre contes populars de Catalunya i l’havia editat Baula. “Em dic Roger”, em va dir, “i sóc instal·lador d’aire condicionat i soldador, i també m’agrada la pintura i la il·lustració”. Que li agradava l’art no ho vaig dubtar, però mai em vaig creure del tot la seva tasca com mecànic i manipulador d’aparells domèstics.

El temps m’ha donat la raó.


Durant els esmorzars hem tingut temps per recordar la seva dèria pels llibres d’art, dels quals en podia gaudir a l’estudi de disseny del seu pare. Va conèixer l’obra de Brad Holland, Caza o Brian Froud, per exemple. Quan il·lustra els recorda i, en certa manera, hi ha alguna·cosa que els fa presents en les seves il·lustracions actuals.

Sempre ens toca beure el tallat i l’americà amb menys de mitja hora, el temps que la pausa de la classe d’il·lustració ens permet. Però, més d’una vegada, m’ha recordat que va treballar a la Clínica Dexeus de Barcelona on va dibuixar òrgans diversos per fer més entenedores algunes malalties d’ossos, també algunes cirurgies…i facilitar la tasca als metges necessitats de suports gràfics. Ara, però, ja fa molt temps de tot aquell univers clínic i avui m’ensenya el seu recent llibre publicat per Lumen, “Pequeño Catálogo de Instantes de Felicidad”. Un llibre que segueix a l’anterior “Besos que fueron y no fueron” , també editat per Lumen . Un tipus de llibre que no existia en la nostra producció nacional (podríem dir-ne “llibre de regal”) hereu de “Princesas”de la il·lustradora belga Rebeca Dautremer.


Possiblement parlar de la recerca de la felicitat és una constant en el seu treball artístic.

Quan era petit era un nen introvertit i dibuixava i pintava tot el dia. Ara em comenta que és una persona oberta, inquieta i que se sent com un director de cinema, que tria als protagonistes de la pel·lícula, els espais, ho il·lumina i ho enregistra. Una afirmació que ens recorda a l’il·lustrador italià Roberto Innocenti.

Roger estima la natura i l’autenticitat de les coses senzilles. Sempre busca les muntanyes i estar a la vora del camp. Les seves il·lustracions són molt orgàniques, potser tenen alguna cosa a veure amb l’etapa a la Dexeus, i recordo el llibre “El rompecabezas” editat per OQO al 2012 on Roger presenta un personatge fosc i repugnant i es recrea amb un seguit d’estris clínics, conductes, tubs... Sovint, en les seves il·lustracions hi apareixen personatges actius, però moltes vegades absents, com si també un paradís dintre del seu cap els permetés sobreviure a la crua realitat, plena d’entrebancs, injustícies i d’algun monstre.

Entre esmorzar i esmorzar m’ha explicat la seva estima per la muntanya, per fer escalada. És com estar més a la vora del cel i més lluny del món real i convencional, penso.

En les il·lustracions del Roger noto una fugida cap a un món més lliure, més proper a un ideal. Dibuixa arbres que parlen com a “El príncipe de los Enredos”, (Premi Lazarillo 2008); camins cap a l’infinit; nens i nenes amb la boca oberta, com volent-se menjar tot allò que la vida els posa al davant; cases amb xemeneies en forma de llengua…


Al llibre que acaba de publicar “Pequeño Catálogo de Instantes de Felicidad”, un conill rosat ens va traslladant a paradisos on podem estar més a la vora de la felicitat. Hi trobem gent amb una mirada esperançadora, laberints, vaques que volen, una mostra d’amulets diversos i, sobretot, la riquesa de l’univers pictòric del Roger creat amb la tècnica molt ben acurada de l’oli. Per a crear les atmosferes dels seus llibres, també recorre al cinema de terror. Li agrada originar uns espais amb un rerefons obscur, inquietant i fugir de la realitat. També revisa alguns llibres de fantasia.


I sempre demana un tallat amb llet de soja. Amb la seva dona, la Noe, donen suport a campanyes contra el maltracte animal. Per això la llet de soja. No dibuixaria mai cap escena on es fes apologia del sofriment d’un animal o menyspreu. Tots dos són activistes per la causa i molt sovint publiquen alguna notícia per denunciar el maltracte animal a algun país proper o a un escorxador del costat de casa. Tots dos són vegans.

Li pregunto quins il·lustradors actuals li agraden, i en té molts de preferits, com Dave Mackean, ShaunTan, Marc Ryden, Matotti, Brian Froud, Brad Holland, Santiago Carusso, Pacheco, Ana Juan o Pablo Auladell, entre molts d’altres.

Recordo ara l'il·lustrador anglès i professor John Vernon Lord, que va estar a Barcelona l’any 1997 en els darrers premis Catalònia d’il·lustració. El professor comentava que molts il·lustradors recorrem a les experiències i als records de la infantes,que és quan es formen les idees pròpies. El Roger també recorda aquell nen que va ser i que pintava a tothora a l’estudi del seu pare, i les seves il·lustracions tenen alguna cosa de nostàlgia per aquest passat ja del tot perdut.

I abans de continuar amb la classe d’il•lustració, fem el darrer glop de cafè i el Roger m’explica que ha de fer molts viatges. Ha d’anar a Bilbao, a Valladolid, i per a l’any vinent l’han convidat a Colòmbia i també a la Xina per impartir cursos d’il·lustració. Aquest cap de setmana tornarà a la natura on li agrada estar sempre i farà escalada, com fa sovint, per a sentir-se més a la vora del cel i trobar un dels seus moments de felicitat.


Arròs de cementiri... amb principis!


Fa alguns dies, Ana Díaz-Plaja –professora de la Facultat de Formació del Professorat de la UB- afirmava que el dia de Sant Esteve, la seva tia, l’Aurora Díaz-Plaja -bibliotecària i escriptora que enguany hauria fet cent anys i que al llarg de la seva vida no es va cansar mai de proclamar el Llegir per fer llegir--, convidava a dinar a la família i els posava a taula un misteriós plat anomenat arròs de cementiri.
Ella va assegurar que anava de veres, que se’n podia trobar la referència a l’enciclopèdia, i que no era fruit de les fantasies d’una tieta estrafolària ni d’un efecte tardà del dia de Tots Sants. Un arròs de cementiri és, en realitat, un plat elaborat amb sobres diverses, amb ingredients que hom té a mà a l’hora de cuinar.
Partint d’aquesta suggeridora idea i d’una galipàndria gegantina que m’ha tingut set dies sense poder sortir al carrer, avui he decidit cuinar-vos un arròs literari de cementiri, elaborat amb uns quants i diversos principis d’obres literàries, amb diferents entrants picotejats d’aquí i d’allà de les prestatgeries del meu atrotinat 1r 2a.

Diuen que l’inici d’una obra és cabdal per captar l’atenció del lector, per ficar-se’l a la butxaca i perquè continuï endavant. Ho era en la narració oral –i d’aquí el munt de formules existents per a iniciar els contes, que van molt més enllà del Hi havia una vegada...- i, també en els primers llibres manuscrits, on les caplletres il•luminades et captivaven primer i et submergien després en la lectura. I ho segueix sent ara, en qualsevol obra de ficció.

Jo, per exemple, tinc la mania, quan passejo per una llibreria o biblioteca, de llegir-me les primeres frases dels llibres, a més a més, és clar, d’estudiar-me amb atenció la coberta i la contracoberta. És un dels aspectes més determinants per escollir una lectura.

Entre d’altres, l’inici d’una obra és clau per:

1. Situar-te en el lloc i en el temps de la novel•la,

En els confins d’una petita ciutat sueca hi havia un hort exuberant, i al bell mig una casa de camp. En aquesta caseta, hi vivia Pippi Calcesllargues, una nena de nou anys que estava completament sola al món...
- LINDGREN, Astrid. Pippi Calcesllargues

2. Presentar-te els protagonistes i/o els adversaris,

En Bradley Chalkers seia al seu pupitre al fons de la classe: l’últim seient de l’última fila. Ni al pupitre del costat ni al de davant seu no hi havia ningú. Era en una illa...”
- SACHAR, Louis. Hi ha un nen al lavabo de les nenes

L’Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna, tornava de l’hort de casa seva amb un cistellet de figues negres...”
- PEDROLO, Manuel de. Mecanoscrit del segon origen

3. Saber des d’on, i de quina manera, el narrador et vol explicar la història,

Si de debò voleu que us en parli, segurament la primera cosa que voldreu saber serà on vaig nèixer, i com va ser la meva fastigosa infantesa, i què feien els meus pares abans de tenir-me, i tota aquesta porqueria estil David Copperfield...”
- SALINGER, J. D. El vigilant en el camp de sègol

4. Introduir-te en l’atmosfera que embolcalla la trama...:

A veces sueño que regreso a la mansión Dax, al lugar donde todo comenzó, donde cambió mi vida y me transformé en lo que ahora soy. Por desgracia, no se trata de un sueño agradable, sino de una pesadilla.”
- MALLORQUÍ, César. La Mansión Dax

Una mestra en l’art d’elaborar contes assegurava que una de les regles d’or de l’escriptura és: Situar el QUI, l’ON i el QUAN a les primeres de canvi.

Una vegada hi havia quatre criatures que es deien: Peter, Susan, Edmund i Lucy. Aquesta història tracta del que els va passar quan els enviaren lluny de Londres, durant la guerra, a causa dels bombardeigs...”
- LEWIS, C. S. El lleó, la bruixa i l’armari


A mi, els principis que més m’agraden són aquells que, amb ben poques paraules, et treuen la son de les orelles, t’esbatanen els ulls i els sentits, i et conviden a avançar amb les expectatives a dalt de tot:

El gos.
Amb ell va començar tot.
Si no hagués vist aquell gos solitari potser no hauria passat res.”
- MANKELL, Henning. El gos que corria cap a un estel

Va entrar a la meva vida el febrer de 1932 i no la va deixar mai més.”
- UHLMAN, Fred. L’amic retrobat


“Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable.”
- CABRÉ, Jaume. Jo confesso

I un dels que més em fascina és el següent:

“Tots els infants creixen. Tots menys un.”
- BARRIE, J. M. Peter Pan

Amb dues frases breus, l’autor defineix l’essència de la novel•la, del mite i del personatge, allò que el fa diferent de la resta de mortals.


I fins aquí, els deu principis que he trobat per poder elaborar el plat.
Quan us hagin fet prou xup-xup i estiguin sofregits al punt, hi podrem tirar l’arròs. El deixarem patir una mica i després hi abocarem el brou.
Més tard, mentre l’arròs vagi absorbint lentament el brou, tindrem una estoneta per continuar llegint les obres tot just encetades, sense oblidar que l’hem de remenar de tant en tant per tal que no se’ns enganxi al cul de la cassola.
Bon profit! que ve ser el mateix que Bona lectura!

PD: Per cert, si algú té a mà un bon inici de llibre per afegir a l’arròs de cementiri, ens el pot fer arribar a través dels comentaris d’aquesta entrada.

V Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana

Pels qui hi heu estat de ben segur que reconeixeu aquesta imatge, pels qui us ho heu perdut, dir-vos que el V Congrés de LIJ catalana s'ha tancat amb un bon nivell, algunes ponències i taules rodones que passaran a la història i un marc incomparable. Només podem fer que felicitar els organitzadors, especialment la "comissària", la Marta Luna, per la feina i l'encert en l'elecció dels participants, així com convidar a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana a repetir aitals bones obres. Esperem amb ganes el proper per retrobar-nos amb tanta gent coneguda i saludada -com deia aquell- i tornar a gaudir de la saviesa de molts de vosaltres. 
A la foto, un veí de l'escala en un moment de la seva ponència sobre il·lustració històrica. El reconeixeu? 

Més enllà de l'elefant de patchwork

L’editorial Libros del Zorro Rojo recupera en castellà un llibre de David Mckee escrit l’any 1972, Seis hombres.

Es tracta d’una història antibel·licista que mostra com l’home més normal del món, sense saber com, pot acabar convertit en un tirà i provocar una guerra.
Mckee es serveix d’unes il•lustracions en plomí fi, d’un aire infantil, per explicar-nos la vida d’aquests sis homes que voltaven pel món buscant un lloc on viure i treballar en pau.
Què es podria tòrcer?
Semblaria que res, però un cop troben la terra que anhelen, comencen a cultivar i a construir. I es fan rics i amb la riquesa comencen els maldecaps.  Una història circular que mostra com la por, les inseguretats, l’enveja, el poder... acaben arrossegant els protagonistes cap a una guerra absurda que provoca una pila de morts inútils.

En una ressenya comparaven algunes de les escenes bèl•liques del llibre amb “el tapís de Bayeux”, el gran brodat del segle XI  que reprodueix en diferents vinyetes i amb gran narrativitat, pla a pla, l'enfrontament de la societat normanda i anglesa a l'edat mitjana.
A mi, en un primer moment, m’han vingut al cap els gravats expressionistes de l’estil de George Grosz.

I és que Mckee deixa de banda els colors brillants i les figures geomètriques elmerianes per jugar amb la senzillesa del traç negre sobre blanc. Juga amb la simetria i les composicions a doble pàgina, seguint les lleis de perspectiva dels infants. Figures esquemàtiques de soldats que semblen sanefes al costat d'homes anònims i inexpressius.
Escenes dramàtiques, línies rectes de cascs i fletxes al costat d'un núvol de caos.

Seis hombres també m’ha recordat molt l’obra de l’autor alemany Reiner Zimnik (1930) i en especial Els timbalers. Un llibre imprescindible a qualsevol casa.
Tant la història, com el traç d’ambdos tenen molt en comú, encara que Zimnik va publicar Els timbalers molts anys abans que Mckee, l’any 1958.
[La darrera edició en català és de Vicens Vives, 2000 (Cucanya; 10)]

Tot i tenir quaranta anys, Seis hombres és una obra que es manté vigent i que per la seva senzillesa aparent pot ser una eina molt útil per a parlar amb els infants sobre la guerra, però també sobre l'ambició humana i l'afany de poder. 
Unes imatges amb força dramàtica i gran bellesa que parlen de la guerra però sense mostrar ni una sola gota de sang. Una història que complementa la que el mateix Mckee va editar l'any 2004, Los conquistadores (Kókinos).


 
Es fa difícil parlar de David Mckee (Denver, 1934)  i no pensar amb el patchwork i els elefants. 
Però la bibliografia d’aquest autor britànic és extensa, rica i variada, més enllà de l’encert i el merescut èxit, de crear un personatge com l’Elmer, l'elefant de quadres inspirat en Paul Klee.

De fet, el primer Elmer, no deixa de ser una llibre sobre la tolerància, un tema recorrent, com veiem, en les obres de Mckee.                      
Potser, si algú vol fer-se una idea de la globalitat de la seva obra, hauria de recuperar alguns dels seus títols més emblemàtics, editats a Altea i Austral infantil: com Ahora no, Fernando! o Dos monstruos. o La trista història de la Verònica, editada a Timun Mas. Títols descatalogats que ara mateix només es poden trobar en edicions bilingües editades per Anaya a la seva col·lecció We read.


Jo tinc predilecció per un títol que mai he acabat d'entendre. Les il·lustracions de No quiero el osito. (Espasa Calpe, 1986) li van valdre a David Mckee la placa d'honor del malaguanyat Premi Catalònia d'il·lustració en la seva primera edició l'any 1984 (que va guanyar Carme Solé i Vendrell).  Aquest llibre, que té un punt surrealista que et desconcerta, funciona com una mena de llibre "promenade" al voltant de dos infants que passegen amb els seus óssos de peluix.
El fet curiós és que Mckee fa tot un homenatge subtil a Barcelona i al poble català.

I si no em creieu, mireu atentament aquesta imatge:


No dirieu que el disc de vinil que hi ha per terra és aquest?: 


Llapis i... acció! Roser Capdevila dibuixa

En el marc del Palau Robert de Barcelona s'ha inaugurat l'exposició Llapis i... acció! Roser Capdevila dibuixa, una exposició que se centra en la figura d'aquesta nostrada il·lustradora. 
L'exposició ocupa tota la planta baixa del Robert i permet descobrir la Roser Capdevila i Valls (1939) des del seu àmbit més públic i famós -la girafa Palmira, Les Tres bessones...- fins a aspectes molt més íntims i desconeguts com els seus exvots o fins i tot un retaule dedicat a Sant Gil gloriós, patró de Pinyana, passant per les "cuinetes" o els seus bellíssims quderns d'apunts. Una exposició que va més enllà de la figura pública de Roser Capdevila i que, amb un humor sempre present -i si no mireu el medallero-, ens permet endinsar-nos a aquesta il·lustradora d'una imaginació desbordant. I és que després de l'exposició hom surt amb la sensació d'admiració i enveja per no haver pogut participar en algunes de les mogudes que la Roser ha compartit amb els seus, el seu barri d'Horta o en els diferents pobles on la Roser ha fet estada. No us la perdeu! S'acaba el 27 d'abril. Podeu veure'n el reportatge a http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4702771

L’AVUI DES DE L’AHIR O VICEVERSA.

1714. Text: Jordi Sierra i Fabra. Il•lustracions: Ignasi Blanch. La Galera. Barcelona 2013. ISBN: 978-84-246-4825-1. PVP: 19’95 euros. Pàg: 40.

Jordi Sierra i Fabra, l’autor d’aquest poema èpic sobre la Barcelona de 1714, insisteix en aclarir que l’aparició d’aquest àlbum no s’ha d’entendre com una estratègia comercial: ell el va escriure lluny d’aquí, a Medellín, i abans de la manifestació pro-estat propi de la diada de 2012. En tot cas, l’evolució de les coses ha anat com ha anat, i ara, en aquest any de celebració dels 50 anys de l’editorial, la qüestió és que tot ha quadrat de manera perfecta: un tema de rabiosa actualitat i una aposta atractiva per part de l’editorial durant el seu aniversari booktrailer.
Com hem comentat, el text d’aquest llibre és un poema llarg que conté un pròleg, tres parts (“La guerra”, “Barcelona”, “La repressió”) i un epíleg. Som conscients de la dificultat de fer entenedors uns fets històrics (els antecedents, les motivacions, les gestes...) a través de versos, i és per això que potser resulten sobreres referències locals i de personatges. De tota manera, trobem interessant la combinació de voluntat referencialista del text amb la universalitzadora de les imatges: en les il•lustracions de Blanch, llevat de la documentació sobre les vestimentes, hi descobrim poques concrecions, sobretot espaials: una panoràmica de la Barcelona derruïda de l’època i una imatge de Santa Maria del Mar. La resta és generalització, és anonimat, és aplicable a qualsevol societat que ha patit els estralls d’una guerra.
Els versos de Sierra i Fabra són quartetes senzilles i rimades, alguns amb esperit de rodolí. S’hi repeteix una tornada, cada cop més incisiva, punyent i significativa, que conté un vers de Els segadors, “Bon cop de falç defensors de la terra”. I quin efecte tan contundent té llegir una i una altra vegada aquesta frase en els temps que vivim! Que diferent hauria resultat la seva lectura fa cinc o sis anys! L’ambició de lligar la història amb el present, l’ahir amb l’avui, és, a parer nostre, un dels eixos destacables del llibre. En el pròleg, tant el text com el dibuix (un jove abanderat de principis del XVIII) remeten al passat, a la literatura oral, al relat èpic improvisat i vocalitzat al mig de la plaça del poble i al voltant d’un munt d’oients. “Veniu tots, petits i grans/ nois i noies presteu atenció”. S’utilitza el present com a temps verbal i el lector esdevé oient d’una rondalla. A l’epíleg, al final de tot, tornem a trobar el portador de la senyera, però confós ara entre un grup nombrós de ciutadans d’avui, gent diversa, joves i grans, d’aquí i de fora, que porten senyeres i estelades i que representen la gran manifestació de la diada de 2012 o de la Via Catalana de 2013. El present continu del text s’ha acostat al nostre avui, “Cantem tots, units, fent força/ Els segadors cridant ben fort” o “Som i serem gent catalana” o “Que no se esvaeixi la nostra memòria,/que sempre sigui el nostre crit”, i el narrador ja no és un rapsoda aliè, sinó que és un de nosaltres. El “Veniu tots” es transforma en “Cantem tots”. El vosaltres passa a ser el nosaltres, i ens inclou en l’esdevenidor de la gesta rememorada.
L’adequació del text amb les imatges també queda palès en l’estil dinàmic de Blanch, el seu traç expressionista, i en la tipografia escollida (cos de text i encapçalaments, que s’ha encarregat a un dissenyador). L’espai del poema és envaït amb decisió per la imatge: s’hi acosta invariablement un personatge, una flama, una glopada de fum o una canonada. Hi ha, evidentment, una voluntat d’apropar-los i fer-los avançar junts.
Volem destacar una particularitat cromàtica que també resulta significativa i que és mèrit d’Ignasi Blanch. En les primeres imatges ens presenta la paleta que farà servir, que es basa en l’ús (amb variacions dins de les gammes) dels colors primaris, el blanc i el negre. Durant “La Guerra”, aquesta paleta queda confirmada, però de mica en mica es va esvaint i es redueix durant “La Repressió”. I com es redueix? Doncs fa que els grocs tendeixin a l’ocre; fa que els vermells i blaus desapareguin i que augmentin les combinacions de grisos. Paulatinament, però, va recuperant la paleta inicial (imatge de Santa Maria del Mar) i finalment la recupera del tot en el bany de persones abanderades: el vermell i el blau perduts són ara els colors de l’estelada.
Una cosa semblant passa amb les expressions dels rostres dels personatges. Si en un principi, en la part “La Guerra”, mostren fúria, ràbia, dolor o determinació, progressivament es transformen en abatiment, inexpressivitat o resignació, fins que al final esclaten en alegria, convenciment i esperança. Dins de la trajectòria d’Ignasi Blanch, 1714 ens recorda una mica “Fill de rojo” (text d’un altre replanero, Joan Portell, i publicat per Tantàgora) tant pel tema (guerra i repressió) com per les evolucions dels personatges. Blanch resulta molt efectista quan fa moure molts personatges alhora; quan els fa evolucionar en una mena de coreografia de silenci o quan els composa al voltant del brogit eixordador de trets i canonades. Ens costa poc identificar-nos amb el seu dolor o la seva ràbia (la voluntat “globalitzadora” dels seus models un altre cop) i els converteix en elements poètics, com versos vius escapats de les quartetes que els acompanyen en aquest àlbum. Un llibre que és un mirall de com som i d’on venim i què volem ser, i que, amb valentia i orgull, ens regalen autors i editorial a través de les seves pàgines.

Deu anys de clubs de lectura lij a Tarragona

El dijous 3 d'octubre va tenir lloc a la Biblioteca Pública de Tarragona la Primera matinal de Clubs de lectura infantils i juvenils. La trobada volia reunir totes les Biblioteques i professionals de la zona per a compartir idees i reflexionar sobre tota la feina feta al llarg d'aquests anys.
 

Sentint a parlar a totes aquelles bibliotecàries, de Cambrils, Torredembarra, Torreforta, Vila-seca, Reus, El Vendrell, Tarragona... vaig tenir la certesa que sí, que els clubs de lectura són de les millors i més directes activitats de promoció lectora que existeixen. Estan fent una feina exemplar, organitzant clubs per a infants i joves de tot tipus, adaptant-se a les necessitats del territori i a les demandes del seu públic. Des de la bibliotecària que s'emporta els joves a la llibreria per a que l'assessorin de quines juvenils comprar, fins a propostes de clubs de lectura que barregen joves i adults per a llegir un clàssic...

La matinal celebrava els 10 anys de clubs de lectura infantils i juvenils de la Biblioteca Pública de Tarragona. Els qui heu portat clubs de lectura us podeu fer una idea del valor de la feina d'una persona com la Imma Pujol, que des de fa deu anys organitza i coordina set clubs. Sí, sí, set clubs de lectura per a infants i joves des dels 6 fins als 17 anys, a qui  acompanya al llarg d'un recorregut vital i literari.

Un cop acabada la trobada, la Imma em comentava la feinada que això representa i que a vegades suposa tenir la sala infantil de la biblioteca una mica desendreçada i descontrolada. Doncs què voleu que us digui, per molts anys tinguem sales infantils desendreçades a canvi de moltes bibliotecàries com la Imma.

Més informació sobre els itineraris de clubs de lectura de la Biblioteca Pública de Tarragona.

LA GALERA 50. CADA DIA MÉS GRANS. CADA DIA MÉS JOVES.




En un dels actes de celebració dels cinquanta anys de l’editorial La Galera, s’ha inaugurat a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona (Plaça Lesseps 20-22) l’exposició “50 anys i tan joves. La Galera 1963-2013” que es podrà visitar fins el proper 7 de gener de 2014, i al voltant de la qual hi ha programades una sèrie d’activitats que podeu consultar a través d’aquest link programa. La inauguració de l’exposició comptà amb la presència del tinent d’alcalde de cultura de la ciutat, Jaume Ciurana, així com de la directora de la Galera, Iolanda Batallé, el president de la Fundació Enciclopèdia catalana, Jordi Porta, i el comissari de l’exposició, Joaquim Noguero. Il•lustradors de la casa, des dels més antics fins els joves encara inèdits, hi exposen originals que s’han reproduït en llibres de l’editorial. Les vitrines contenen una panoràmica dels 50 anys de vida, i les acompanyen pantalles on es projectes des de booktrailers de les darreres novetats fins a entrevistes amb personalitats del món de la LIJ i de la cultura en general que comenten diversos temes relacionats amb els inicis de l’empresa i el sector cultural infantil i juvenil del país (aquí us en deixem una mostra). Un munt de cares conegudes van saludar-se i brindar durant la inauguració; des de clàssics com Joaquim Carbó, Jaume Cela, Teresa Duran, Fina Rifà, Carme Solé Vendrell, Pilarín Bayés, Picanyol o Maria Rius, fins a autors i il•lustradors en actiu que treballen per la casa (Jordi Folk, Rocío Carmona, Francesc Miralles, Jaume Copons, Pedro Rodríguez, i més d’un i de dos “replaneros”); antics editors com Romà Dòria, Xavier Blanch o Lara Toro, i molta gent del sector com els editors Josep Lluch o Francesc Boada, l’agent Carlota Torrents, i un munt de treballadors i directius de la casa. A l’espai Tallers de la secció infantil de la biblioteca hi ha penjat un mural “in progress” que conté dibuixoa fets en viu de molts dels il•lustradors esmentats i que serà completat (i renovat de tant en tant!) amb els dibuixos que els lectors més joves hi vulguin deixar.


Llarga vida a l’editorial veterana (però jovenívola!) de la LIJ catalana, i a seguir enfortint les “cadenes d’il•lusions” com defineix la seva editora actual, Iolanda Batallé (flamant guanyadora del Prudenci Bartrana d’enguany), l’estreta i còmplice relació entre tots els que hi treballen.



Ja hi pots comptar...

Quan em va arribar notícia de la conferència inaugural de la sisena edició del Màster oficial interuniversitari (UAB-UB) de Biblioteca escolar i promoció de la lectura, titulada "Fins el top ten i més enllà! Xifres i càlculs en el llibre infantil", a càrrec de la Teresa Duran, no sabia ben bé, parlant clar i català, de què aniria tot plegat. "Top ten" em sonava a best seller, a llista de llibres més venuts, a cànon de la literatura infantil... i la part de "xifres i càlculs" a economia pura i dura. Estadístiques? Vendes? ROI?

Amb aquestes expectatives, per què hi vaig anar, no ho sé, perquè cap d'aquests temes, sincerament, m'interessa gaire... Potser el fet que era una activitat relacionada amb la literatura infantil i juvenil una tarda de dilluns que no havia d'anar a treballar: una confluència de factors que és tan difícil que succeeixi com que els dos protagonistes de Desencuentros, de Jimmy Liao, es trobin. Això, i que la companyia era molt grata i el Nestea pre-xerrada em venia molt de gust.

Però, per la meva grata sorpresa, tot era molt més senzill i evident del que jo imaginava. La Teresa Duran ens venia a parlar de números. Sí. De números als llibres infantils. Literalment. Xifres i números com aquests:



I és que, no contenta amb l'exposició sobre abecedaris que es va fer a la mateixa Facultat de Biblioteconomia i Documentació ara fa dos anys, la Teresa Duran, junt amb altres professores del Departament de Didàctica de l'Educació Visual i Plàstica de la UB, han saltat de les lletres a les xifres, organitzant una exposició sobre el que podríem anomenar "numeraris" i altres llibres infantils on el número, la xifra, i la matemàtica en totes les seves branques (sobretot l'aritmètica) són els protagonistes.

L'exposició es pot visitar fins el 15 de desembre, i trobareu en pdf tant el magnífic cartell de l'exposició com la bibliografia complerta de llibres als quals la Teresa va fer un repàs, acompanyat d'imatges, durant la xerrada. Això em va permetre rememorar llibres amb els quals estem molt familiaritzats a les biblioteques (com les 10 granotes de Quentin Blake, Uno, cinco, muchos de Kveta Pacovská, o El pequeño 1 de Ann i Paul Rand), i també descobrir-ne d'altres que, malauradament, només podrem conèixer si els importem de l'estranger (com el meravellós City by numbers, de Stephen T. Johnson, al qual pertanyen les següents imatges):















[no, no es tracta de fotografies...]

Com que crec que no hi havia gaires editors entre els assistents a la xerrada (ells, precisament, tan posats com estan amb els temes numeraris!), aprofito l'avinentesa per fer d'altaveu d'una de les reivindicacions de la sessió: on està, la rima, el llenguatge popular, les dites i els refranys més nostrats, als llibres sobre números de casa nostra? Es perdran, els quinze són quinze, quinze quinze quinze, o els setze jutges mengen fetge d'un penjat? D'acord, potser encara no ha nascut l'editor/a que s'atreveixi amb els jutges, però sense ànimes agosarades, disposades a deixar el públic amb un pam de nas, ens espera un futur molt negre...

I aprofito també l'avinentesa per dir que, personalment, no comparteixo la fal·lera classificatòria de la Teresa Duran, perquè sempre penso... i què passarà quan aparegui un llibre que no encaixa en cap de les categories que he creat (la xifra, el nombre, el nombre erroni, numeraris inversos, jocs quantitatius, relats quantitatius...)? O un llibre que encaixi en més d'una? Crec que aquesta última casuística podria explicar l'absència d'un, per mi, magnífic llibre sobre números: En Faiquè, amb text de Ruth Vilar i il·lustracions d'Arnal Ballester, guanyador del Premi de conte infantil Hospital Sant Joan de Déu 2009 i editat per La Galera.


En Faiquè és un llibre sobre nombres (treballa el concepte de quantitat), però també un numerari invers (quan arriba la segona meitat del llibre). Hi surten nombres erronis (un any amb tretze mesos, per exemple), i el joc de buscar en les il·lustracions de l'Arnal el que va enumerant la Vilar al text és inevitable. A més, es tracta sens dubte d'un relat quantitatiu, ja que ens proposa una història que "flueix com un conte literari qualsevol". De les vuit categories proposades per la Teresa Duran en la seva ponència (que trobareu a la bibliografia esmentada més amunt), En Faiquè es podria encabir, com a mínim, en cinc.


I és que crec que els llibres poden parlar de xifres i números, però no es poden tractar de la mateixa manera. Els llibres són com les persones: n'hi haurà qui cregui que només n'hi ha de dos tipus, però la realitat és que cadascun és del seu pare i la seva mare i, un cop "parits", hi haurà tantes opinions sobre ells com persones s'acostin a fer-los companyia.

Es nota que jo sóc més aviat de lletres, oi?

Dues dames de la literatura Infantil

Una exposició, elaborada per la Facultat de Formació del Professorat i el CRAI Biblioteca del Campus de Mundet, homenatja conjuntament Aurora Díaz Plaja i Joana Raspall en el centenari del naixement de les dues autores. 
Inclou materials procedents de les mostres «Aurora Díaz Plaja: llegir per fer llegir» i «Escaleta de versos, Joana Raspall, graó a graó», organitzades amb anterioritat per la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la UB i el Consell Català del Llibre per a Infants i Joves, respectivament, i es completa amb altres documents del fons del Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI-UB) i de col·leccions privades.
L'exposició es pot visitar al CRAI de la Facultat del 23 de setembre al 5 d'octubre. 
Per altra banda, el dia 1 d'octubre es va celebrar una Jornada de treball, amb passejades literàries, visites guiades i taules rodones que van recordar, incidir i posar de nou en valor  les intenses trajectòries de dues bibliotecàries i escriptores que han deixat una empremta inesborrable en els sectors vinculats a la lectura i la literatura, i també en la societat del nostre país.