M'he enamorat d'en Jon Klassen!


Aquesta és la foto d’en Jon Klassen.


En Jon és un il·lustrador canadenc, nascut a Winnipeg el 1981, que va començar treballant en el món de l’animació, tot participant en pel·lícules com Coraline o Kung-Fu Panda 2. Després, ha alternat aquest món amb el de la il·lustració de llibres per a infants, primer amb textos de diversos escriptors i després, amb textos propis.
La foto l’he enganxat a l’armari de l’habitació, com qui enganxa la imatge d’una gimnasta o d’un músic. Per què no –m’he dit- penjar el pòster d’un il·lustrador o d'un escriptor, amb cara de simpàtic, al quarto? No se m’hauria de fer estrany. Ells imaginen i dibuixen móns que sovint poblen els nostres somnis. Els admirem i els hi agraïm, com admirava la meva mare i agraïa les piruetes a les barres asimètriques de la Nadia Comaneci, per posar tan sols un exemple.

D’en Jon Klassen, jo me n’he enamorat.

Bé, d’ell concretament, no. Dels seus llibres.

Això de l’amor, però, és una cosa estranya. D’un dia per l’altre, passes a fixar-te amb aquella persona que fins el moment et semblava gris i mediocre, que gairebé no intuïes perquè era una de tantes. De sobte, se t’il·lumina i li comences a descobrir les gràcies, li investigues la trajectòria, te la mires del dret i del revés...
El mateix que passa amb les persones, també passa amb les coses.

El meu enamorament pels llibres de Jon Klassen va ser a segona, o bé, a tercera vista.
Els havia entrellucat als aparadors i a les lleixes de les llibreries i tot i que n’havia sentit bonances, em passaven desapercebuts i no afegien res de nou i de diferent al que jo ja sabia.
Els hi trobava un aspecte gris, tirant a malaltís, sense cap detall destacable. Més que trobar-hi, la qüestió és que no els veia, entre tants d’altres de similars. I per tant no em convidaven a entrar-hi.
Va ser el dia que em va caure a les mans el conte de Llana a dojo, escrit per Mac Barnett, que els vaig descobrir i que m’hi vaig fixar:

BARNETT, Mac. Llana a dojo. Il·lustr. Jon Klassen. Barcelona: Joventut, 2013


Diu la gent que l’amor no entén de raons, però aquestes són cinc de les raons per les quals em va captivar Llana a dojo:

1.     La història que explica: la d’una nena que troba una capsa amb unes agulles de fer mitja i una mica de llana. A mida que fa peces de roba per als seus veïns, el lector observa desconcertat com la llana no se li acaba mai, tot arribant a transformar la vida gris del seu poble i de la seva gent.

2.      La paleta de colors que utilitza l’il·lustrador (colors sobris, encara que, en aquest cas, hi ha més alegria que en els seus llibres anteriors) i la tonalitat suau dels mateixos.
3.      El punt d’ironia i d’intel·ligència que s’observa, especialment en la resposta que la protagonista dona als comentaris i actituds de cadascun dels personatges que troba en el seu periple.
4.      Algun dels missatges que es desprenen del relat. Entre d’altres, la contraposició entre generositat i egoisme.

5.      La narració oral que la història permet, aspecte complicat de trobar, encara que no és necessari en un llibre per a infants de ficció i de qualitat.


Pel que he buscat i llegit, sé que Mac Barnett i Jon Klassen han continuat col·laborant en altres projectes posteriors.



La lectura i observació de Llana a dojo em va fer gratar en la trajectòria de l’il·lustrador i cercar les obres que d’ell s’havien editat anteriorment en català. 

Dos llibres, escrits i il·lustrats per ell, que em vaig mirar del dret i del revés:

- KLASSEN, Jon. On és el meu barret? Santander: Milrazones, 2011

La història d’un ós que ha perdut el seu barret i va preguntant als animals del bosc si l’han vist en algun racó.

De moment, en podeu gaudir en aquest vídeo, on la història és animada i el desenvolupament tranquil.


- KLASSEN, Jon. Aquest barret no és meu. Santander: Milrazones, 2013

La història d’un peix petit que roba el barret a un peix enorme.
Aquesta obra fou guardonada amb la prestigiosa medalla Caldecott que es dona al millor àlbum il·lustrat de cada any a Estats Units, i que ha premiat autors de la talla de Maurice Sendak, Chris van Allsburg, Arnold Lobel, o Brian Selznick.

De moment, en podeu gaudir en aquest tràiler promocional, de ritme ràpid i d’expectativa alta.



Diu la gent que l’amor s’entén més amb la passió que no pas amb la raó, però aquestes són vuit raons per les quals m’han agradat també aquest parell de llibres, i que es poden afegir a les cinc que havia anotat anteriorment:

6.  El fet de no donar una història simple i mastegada al lector, sinó que hi ha detalls que no apareixen en el text i si en la il·lustració, el·lipsis que ens fan observar amb atenció cada element i tornar enrere per descobrir allò que ens hem deixat i que era crucial pel desenllaç de la història. És molt clar en On és el meu barret, encara que també apareix en l’altre.


7.      La relació excel·lent entre text i il·lustració. A Aquest barret no és meu, el text narra en primera persona les suposicions del peix petit en fugir, i el dibuix narra el que realment fa el peix gran i que és contrari a les suposicions del petit. El dibuix contradiu volgudament el text. És una obra que recorda El meu gat és el més bèstia de Gilles Bachelet (La Magrana, 07), encara que en aquesta darrera es busca l’exageració per fer riure al lector, i en l’obra de Klassen, la contraposició és subtil, molt menys evident. El lector necessita tenir els sentits ben atents. El resultat rialler, però, acaba essent el mateix.   
8.      Els colors que, aquí, són sobris del tot, amb tons de grisos, marrons i beix. Aposta original en un llibre per a infants.
9.     L’ús i la disposició d’uns detalls mínims i indispensables, d’un atrezzo summament bàsic, del qual l’autor treu molt de profit.
10.      Els diversos nivells de lectura que ofereixen ambdues històries.
11.      Les mirades dels personatges, claus en uns cossos tan estàtics, i en algun cas, pesants.


12.      La ironia utilitzada i el to, que arriba a esdevenir un pèl desvergonyit i poca-solta.
13.      La presència de dos personatges no gaire presents en la literatura infantil, i per tant, frescos i originals. Per una banda, el mentider que nega uns fets evidents –figura diàriament present en la realitat del nostre món!-, i per l’altra, la de l’espieta, del delator, que t’assegura que et protegeix i que t’acaba apunyalant per l’espina dorsal.

  
Diuen els del meu poble que l’amor és “cegu”, però jo, per sort, tot i estar enamorada de les obres d’en Jon Klassen, segueixo veient molts llibres dels quals enamorar-me cada dia.


Paraula de Pippi, la calcesllargues


5 comentarios :

Molt interessant! S'entén aquest amor!

jo també n'estic enamorada Pippi, dels llibres i també d'ell! Au, ja ho he dit.
1r 1a mama mumin

Jo l'he descobert recentment, a través del pobre i ingenu peixet del barret (que ja he regalat un parell de cops, per cert), i allò que passa: de sobte et trobes al senyor Klassen fins i tot a la sopa. Tinc ganes que el Joanic creixi una mica i li pugui explicar sense que se'l cruspeixi. Gràcies per la ressenya.

Publica un comentari a l'entrada