Ser un assassí de 13 anys


Imagineu-vos la situació: en Dídac i jo arrepapats al sofà deixant passar l’estona..., de sobte, com aquell qui no vol la cosa, vam començar a practicar un dels nostres esports preferits: treure un tema de conversa i dedicar-nos a discutir en va. És així com aquell capvespres vam començar a furgar en  la nostra infantesa. 
Ens agrada, quan no tenim res a fer, enfilar algun record que ens porta de pedreta en pedreta, com el petit Polzet, fins a la casa de la nostra infància. Ambdós tenim imatges més o menys nítides d’aquella època: cançons de bressol a la falda de la mare, alguna que altra rebequeria a l’hora d’anar a escola, algun menjar que ens era especialment desagradós.... Però ambdós també coincidim que els darrers esdeveniments ens han fet créixer de cop, a la bursada, deixant endarrere els anys dels jocs i els contes. 
I va ser així com, com dos imbècils, ens barallàvem pel tros de pastís de les desgràcies i desil·lusions que ens va tocar viure quan érem petits, aviam qui se’n menjava un tros més gros.

Però això no era més que un joc, una nimiesa. I ho vam saber quan va caure a les nostres mans Kalimán en Jericó (Àngel Burgas. Barcelona: Bambú, 2014). 

Recordo perfectament el dia: una matinada plujosa, ennuvolada per una capa grisa que confonia els colors, una fredorada sobtada de tardor ens portà fins a una antiga biblioteca on ens abastíem, a pleret, de literatura de tot tipus. Ja en coneixíem cada raconada, fins i tot la zona infantil i els seus coixins de colors vius. Però encara no havíem gosat acostar-nos al magatzem. La seva foscor ens imposava. Va ser així com envalentonats per l’edat i la necessitat innata de descoberta vam començar a passejar pels seus passadissos a la recerca d’algun tresor amagat.

I allí va aparèixer. 


Coberta completa del dibuix de David de las Heras
Aquella bellíssima coberta de l’il·lustrador David de las Heras, era ni més ni menys que en Dídac..., i em mirava amb insistència. Més blanc, això sí, però la seva cara innocent i les suaus plomes que l’envoltaven com un Peter Pan modern, em captivà des del primer moment. És així com, tan bon punt ens vam trobar, perquè no ho puc dir d’una altra manera, Kalimán de Jericó i jo vam iniciar una llarga amistat. 


Totes les fotos han estat cedides per l'Àngel Burgas
És així també com amb en Dídac ens vam adonar que la nostra infantesa havia estat molt millor que la de qualsevol dels protagonistes que omplen d’horror, però també de tendresa, cada una de les pàgines d'aquest llibre. 

I és que als protagonistes d'aquesta novel·la, simples "pelaos" que havien sobreviscut al carrer, envoltats de condicions duríssimes i sotmesos per les bandes i les drogues, els hi havien robat la infantesa tot just encetar-la. I, encara sense pair el que els hi havia passat, sense tenir temps d'entendre el perquè de tot plegat, la societat els hi demanava responsabilitats. 

Però a voltes, com l'àngel de la coberta i l'Àngel Burgas (Figueres, 1965), algú cau del cel i els ofereix a aquella canalla una segona oportunitat. 

Àngel Burgas dibuixa una obra meravellosa, una novel·la que ens explica com d’afortunats podem arribar a ser i com d'orbs ens convertim quan només aspirem a posseir una Wii o discutim amb els pares per decidir on anirem de vacances aquest estiu. I és que massa voltes, centrats en el dia a dia, no ens adonem que la vida de debò passa al nostre voltant. 

Kalimán és el nom amb el que els nanos de Faro bategen el narrador. I Faro és un petit oasi, un centre on s’acullen nens que han sobreviscut sols i abandonats pels carrers de l’entorn de Medellín. 

Kalimán ens mostra els mil i uns colors de la vida, cristalls de tons grisos, vermells i negres com els d’en Nahum, l’Hernán Darío o en Jonathan, passant pel Víctor Manuel o en Rubén Darío. Cristalls que en aquest petit centre perden intensitats fosques i s’omplen a poc a poc de claror. Una llum que il·lumina aquests noiets i que els ha de permetre reconstruir-se després d’haver comès violacions, assassinats, robatoris o altres atrocitat que mai haguéssim suposat possibles de perpetrar per nens d'aquestes edats. Infants que a la nostra rica Europa encara juguen a futbol al pati o van a piano sortint d’escola. 

Kalimán, alter ego de l’Àngel Burgas, és capaç de construir una història en la que hom no pot jutjar els fets, els narra a partir de la confessió de cada una de les tessel·les de mosaic que construeix aquest paradís que és Faro.


Els nois, perquè molts són nois malgrat viure en un cos de nen, no són obligats a quedar-se a la casa, són lliures de marxar si la crida del carrer els sedueix com els cants de les sirenes. Saben, però, que si tornen al carrer és probable que mai més la vida els hi ofereixi una altra oportunitat. I d'això a poc a poc també n'és conscient el narrador, ho posa damunt la taula, i ho retrata amb el millor objectiu possible, però mai ho jutja. 

És el lector, aquell que ha viscut entre cotó fluix, només pendent que no hi hagi bledes per sopar, qui ha de col·locar en la justa mesura la seva vida. I la mesura no és cap altra que la pròpia, la vara amb la que hom es mesura i que, massa vegada, a falta de mirall on emmirallar-se o vara amb la que amidar-se, ens veiem distorsionats o delerosos de mesurar diferent per detalls sense importància. 

Però si ens endinsem en les històries de Kalimán en Jericó de ben segur que tots plegats podem considerar-nos per sempre més afortunats. Perquè a nosaltres, la vida, ens ofereix una segona, una tercera o és igual quantes oportunitats per rectificar. Perquè als nens de Faro, només tenen una oportunitat. Són conscients que aquell tren només s'atura una vegada a la vida i que el millor potser és pujar-hi. 

Perquè, us imagineu què pot suposar viure sabent-se un assassí als tretze anys?, o ser un violador d'una nena de vuit?, o fugir d'una banda dominada per un piscòpata que saps del cert que si et troba et tallarà a bocins? I malgrat tot aquests nois somriuen. Això sí, a voltes els hi és necessari marxar del grup per intentar vèncer els seus fantasmes. 

Kalimán és capaç de narrar, a partir d’un fil molt simple –la visita al centre d'acollida de Faro convidat per fer unes xerrades sobre literatura-, la vida a les clavegueres de la nostra societat. Amb els ulls d’en Douglas o d’en Julio ens retrata una infantesa selvàtica en mig d’una ciutat inhumana. I, gran savi dels ritmes interns de les novel·les, Burgas ens acaba la narració amb la punyent però esperançadora vida d’en Fabio. Un final que en Dídac i a mi ens atrapà per pensar que malgrat el Segon origen que ens ha tocat viurenosaltres vam tenir una mare que ens explicava contes i ens curava les ferides dels genolls si anàvem per terra.

Com diu la mateixa solapa: Un libro valiente y necesario. Pena que els lectors catalans no el poguéssim llegir en la nostra llengua..., però n'entenem la dificultat de traducció de l'argot expressat. 

2 comentarios :

Feliç, Joan, després de llegir la teva ressenya. I feliç també en constatar que les particularitats, els raonaments i els sentiments que destaques en el "Kalimán en Jericó" són els mateixos que em van colpir a mi durant l'experiència amb els nanos, mentre escoltava les seves històries tristes i també al final, quan les vaig decidir novel·lar per fer-los un regal, com els vaig prometre que faria. I és que malgrat l'horror, el desconsol i la impotència, rere les històries he volgut que hi reverberi una força, una llum (que té a veure amb la innocència, la virginitat i l'esperança) que és la que els pelaos em van regalar a mi i la que jo he provat de fer palesa als lectors d'aquí. Gràcies, amic Joan, per tot el que dius.

Dur i tendre alhora, un llibre preciós! Abans de llegir-lo jo també vaig pensar: quina llàstima que no sigui en català... Però després de fer-ho penso que l'Àngel l'ha escrit tal com havia de ser, en castellà, tal com parlen els "pelaos". Crec que precisament per això l'he sentit tant, tant proper que gairebé he pogut fer un petó a tots aquells nois i al Fabio.

Publica un comentari a l'entrada