De recuperar les ganes de jugar

La Galera publica dos nous àlbums il·lustrats

Quan el tigre toca a la porta

L’inquietant àlbum il·lustrat de Judith Kerr s’ha convertit en un clàssic

Una nova trilogia catalana

Raimon Portell inicia, amb Camins de nit, la trilogia La llum d’Artús

Dos dies a la Fira de Bolonya

Experiències a la Fira més internacional de la LIJ

Sant Jordi al replà!

Pel dia del llibre, el replà us recomana un grapat de llibres i alguna rosa!

Els petits canvis són poderosos

Tres àlbums en els quals un petit gest canvia el contingut i el continent del llibre

Fear and love


Sempre t’estimaré. Text: Robert Munsch. Il•lustracions: Noemí Villamuza. Traducció: Nàdia Revenga García. Andana editorial. Algemesí (València) 2013. 32 pàgines.

El llibre Valent. Text i imatges: Moni Port. Traducció: Anna Soler Horta. Takatuka. Barcelona 2013. 112 pàgines.

Com una cançó de Morcheeba, “Fear and Love”, del cd “Big calm”, avui parlarem de dos àlbums que tenen com a tema principal dues de les qüestions fonamentals que a nosaltres, els éssers humans, ens sotraguegen sense que podem fer-hi res: la por i l’amor. Aquests dos llibres temàtics, publicats per TakatukaAndana respectivament, presenten unes característiques formals que ens han cridat l’atenció i, tot i versar sobre aspectes recurrents dins del món de l’àlbum il•lustrat, podem considerar-los singulars i, sobretot, complementaris (com diu la tornada del tema de Morcheeba, “love can stop your fear”).
D’entrada són molt diferents quant a concepte. I si el de Munsch/Villamuza es basa en la seqüenciació i la repetició, tant d’una estructura textual com d’una gràfica, el de Moni Port, en canvi, parteix de la diversificació, la disparitat i la multipilicitat. Si el primer és tancat en ell mateix i inclusiu, el segon és obert i polièdric; si “Sempre t'estimaré” evoluciona al voltant d’una experiència (l’amor, la tendresa) viscuda dins d’una mateixa família, “El llibre valent” ho fa expandint la sensació (la por) a una multitudinària col•lecció de personatges i situacions. L’àlbum de Port beu de les mateixes fonts que els llibres de recent aparició l’estructura dels quals es basa en l’acumulació de texts de diferent caire i tipologia (“Besos que fueron y no fueron” del tàndem Olmos/Aceituno publicat a Lumen, o “L’herbari de les fades” de Lacombe/Pérez, a Baula, per posar-ne dos exemples), mentre el de Munsch remet als texts clàssics d’orientació poètica. Un és introspectiu i implosiona; l’altre és expansiu i explosiona.


“Sempre t’estimaré” comença amb una mare que bressola el seu fill i li canta una cançó de bressol plena d’amor. El nen creix i la mare envelleix, però la necessitat de cantar-li tot protegint-lo no canvia. Quan la mare es fa molt gran, és el fill qui la bressola i li canta, i així ho continuarà fent als seus fills quan la mare haurà desaparegut. El text sempre es presenta a la banda de l’esquerra, sobre un full blanc o monocrom, i és d’una extensió similar a cada pàgina. Les il•lustracions sempre van a la dreta. Aquesta disposició regular provoca també un determinat ritme de lectura. Villamuza embelleix els personatges amb efectes que podríem dir “naturals”: el vestit verd de la mare esdevé una capçada d’arbre plena de fulles; el llençol del llitet és un mar farcit d’onades; la faldilla de la mare vella es perd en el que seria una ràfega de vent. Les flors i les fulles són presents a totes les il•lustracions, i els colors que utilitza Villamuza també remeten a la natura, al cel i als canvis d’estació. En composicions dominades per grans horitzontals o diagonals, el seu característic traç de grafit modela els rostres de les figures que, tot i ser unes de comptades en evolució temporal (la mateixa mare que es fa gran; el mateix fill que va creixent), tenen quelcom d’icones o d’estereotip (l’adolescent grenyut, la velleta plàcida) efecte que permet una identificació generalista per part del lector. Són dibuixos de silenci, de carícia, de lentitud i recolliment. Text i imatges van sempre cap endavant, amb variacions mínimes, i el final és un tornar a començar.


La por (i després la valentia) de la que parla l’àlbum de Moni Port és enfocada des de totes les variants possibles i no està centrada en cap personatge concret. Amb una molt bona traducció d’Anna Soler Horta, el text comença amb un enunciat indiscutible (“Tothom té por de vegades”) i avança primer amb els subjectes que tenen por (els nens, els grans, els animals), passant després a les situacions i coses que fan por (els fenòmens naturals, els malsons, els monstres, volar en avió o la mort) i arriba més tard a les justificacions d’aquesta por natural que tothom experimenta (l’experiència, allò que desconeixem). L’autora continua el seu discurs-catàleg parlant de la superació de les pors, del que significa ser valent (“Travessar un carrer amb els ulls tancats no és de valents, sinó de RUCS”), i acaba desitjant sort a tots els porucs que s’esforcen per superar les seves pors. La tipologia dels texts és, com dèiem, d’allò més variat. Hi ha informació, espai per què escrigui el lector, testimonis, pentagrames, recomanacions...

Representativament, Port utilitza una quantitat enorme de recursos, no només il•lustracions (que n’hi ha moltes, amb el seu estil sintètic, directe i de colors i formes planes), sinó també fotografies, reproduccions, mapes o segells. Amb una estètica pop (i un punt vintage) l’autora ens trasllada a una mena d’encants de les imatges que, tot i parlar de la por, són fonamentalment coloristes, enginyoses i divertides. Amb uns fons de tinta plana i de colors llampants, tant el text com la imatge o la tipografia encomanen el positivisme, el bon rotllo i l’optimisme.
 


   Els dos àlbums s’obren amb unes guardes vermelles. Segurament una remet a la passió amorosa i l’altre a la valentia. No ens repetirem, però us assegurem que són tan diferents com complementaris. I ambdós celebren aspectes crucials per entendre la condició humana: seríem tan persones sense sentir por (i superar-la) o sense experimentar l’amor? Tornem a Morcheeba: sí, amb l’amor podem superar totes les temences.


Espigolant lectures

En Dídac i jo, un cop superada la tragèdia i conscients que al món no hi ha ningú que ens pugui ajudar a tirar endavant, ens vam proposar omplir el nostre temps amb activitats lúdiques i, molt especialment, amb la lectura. És per això que cada setmana practiquem el que hem batejat com a “safaris de llibres”. Aquesta activitat no és res més que visitar alguna biblioteca pública o alguna casa plena de “tresors” literaris i emportar-nos a casa una pila de llibres –no sense abans haver omplert la fitxa de préstec prescriptiva- . Ei, a més, hem fet un rànquing de les millors biblioteques i les hem fotografiat per tal de deixar testimoni d’allò que el món va perdre per culpa del mal cap dels seus governants.
Biblioteca de Rovaniemi (Finlàndia), d'Alvar Aalto

I aquestes expedicions ens han fet descobrir alguns tresors de valor incalculable, algunes novel·les que no deixaran petja i d’altres que més valdria haver destinat a alimentar la caldera de la calefacció d’alguna biblioteca. Però darrere de cada llibre sabem que hi va haver un escriptor amb ganes d’explicar les seves vivències, a vegades un il·lustrador amb voluntat d’il·luminar el món i un editor que hi va posar tot el seu cor per aconseguir publicar aquella història i que passés a formar part de la posteritat.

Però, tots aquests esforços per a què han servit? 

Durant la darrera expedició llibresca ens vam proposar de fer una selecció d’aquells títols que, malgrat el pas del temps, mereixien la categoria de Referents. I tot va començar quan vam recuperar una magnífica novel·la de Ray Bradbury, Fahrenheit 451 (Proa, 2008).
Allí se’ns explica que en un futur no molt llunyà, que per nosaltres és el present, els llibres estan prohibits. Una colla de gent, amb la voluntat de rebelar-se contra aital bestiesa, no tenen més remei que convertir-se en memòria viva d’aquests títols imprescindibles i memoritzen, fil per randa, llibres com el Quixot. Una tribu perseguida que fins i tot han canviat el seu nom propi pel del títol del llibre. 
I fou així com en Dídac i jo vam decidir, d’això fa pocs dies, començar a elaborar la nostra biblioteca d’imprescindibles. La feina és ingent. Però no defallim i hem començat a llegir desesperadament a fi i efecte d’anar fent piles.
Comento les darreres recerques. I és que aquesta última setmana vam entrar en una casa que vessava llibres per tot arreu. Sembla ser, per la documentació que vam aconseguir trobar, que hi vivia un crític de literatura famós per la seva mala llet i personalitat egòlatra. Tenia un joc de premis, al damunt d'una de les lleixes del menjador, a quin més definitori: Premi Llimona –en la categoria d’acidesa crítica, rebuts de forma ininterrompuda durant els anys 2005 a 2010!-, Premi Iogurt –per la seva crítica ferotge que tallaria la llet de la dida més preuada-, Premi Pedregar –per aconseguir fer passar a tots els editors pel mal camí-, Premi Palsalesrodes –del que no cal explicar el perquè-, etc. 
Però d'entre les piles de llibres que tenia en una habitació rònega, amb olor de romàtic, vam agafar-ne alguns que citaré a continuació. Abans, però, damunt la taula vam deixar una nota amb la llista dels llibres que ens endúiem per si de cas mai tornava. 


En primer lloc remarcar la singular posada en escena de Dents de lleó (Baula, 2013). Les quatre autores –Laura Aldabó, Adriana Bacardit, Arlet Mollà i Mònica Xifré- eren alumnes del col·legi Maristes d’Igualada. Segons sembla un dia, amb la voluntat d’ajuntar esforços, van voler anar més enllà i van traspassar el rol de lectores i convertir-se en escriptores. I eus ací la seva primera novel·la. 
No és una obra que posarem a la pila dels imprescindibles imprescindibles, però sí que ens ha fet saltar la llàgrima perquè afronta la malaltia d’una companya de classe i com tres amigues comparteixen amb ella els darrers dies de la seva existència. Una novel·la que, escrita amb desimboltura i fins i tot incorrecció literària, respon molt a com devien ser les joves d’aquell moment. 
Una novel·la a tenir en compte si s’escriu per a adolescents i es vol conèixer com són i què pensen. 

En segon lloc ressaltarem un conte llarg –o una novel·la curta, segons com es miri-, de l’arxiconeguda Lolita BoschD’ella recordo amb especial estima M (Cruïlla, 2006) amb la que va guanyar el Serra d’Or i el Protagonista Jove l’any següent de la seva edició i de la que ens resta a la memòria especialment l’inici de la història. També vam riure de valent amb La família del meu pare (Empúries, 2008) i Insòlit somni, insòlita veritat (Emprúries, 2007). Aqust El nen que volia matar (La Galera, 2014) ens presenta un tema que no per tapat no és de més actualitat: els nens i nenes que pateixen malalties de comportament i que se senten i els fan sentir diferents, marginats de tota relació amb els seus companys. I és que en Max és un nen que pateix brots psicòtics que li fan venir ganes de matar. Sortosament la conscienciació de la seva malaltia i el recolzament familiar l’ajuden a sobreposar-se i a reconèixer i acceptar la seva situació. Una història curta –només 116 pàgines de text- que, com ens té acostumats la Bosch, afronta el tema de forma directa i sense embuts. Una narració punyent, que ens colpeja directe a la barbeta i que il·lumina a tots aquells que s’atreveixin a llegir-la. 

Però d’entre tots els llibres que en Dídac i jo ens hem emportat, potser ens quedem amb aquest petit tresor La nova vida de Bluebell Gadsby (La Galera, 2014). Amb un doble estil narratiu –de guió de cinema i de diari personal-, la Blue ens explica tot allò que li passa: la marginalitat que viu a l’escola, les relacions amb els seus germans petits i amb la seva germana gran, la inexistència dels pares a casa, l’arribada del primer amor, l’amistat amb el cangur.... Tot plegat pot semblar ple de tòpics i podem dir: això ja ho he llegit, i potser serà veritat. Però sens dubte la novetat rau, a l’estil d’altres autores com la nostra estimada Marie-Aude Murail –recordeu Simple o L’assassí de la corbata? (Empúries)- o Anne-Laure Bondoux –Temps de miracles­ (Baula)- en aconseguir que el drama més dramàtic sigui suavitzat amb petites dosis d’humor, afrontat amb optimisme i –sense arribar a la bonhomia que fa fàstic- donar resposta a problemes de la vida. I és que darrera la vida de la Blue s’hi amaga la frustració de no haver fet res per salvar de morir la seva germana bessona. Un trauma que la persegueix, a ella i a tota la família, els quals no han superat el dol que suposa la pèrdua prematura d’un ésser estimat. Una història per gaudir amb les estrambòtiques relacions d’en Joss, els hàmsters i un cangur que té més d’un cop amagat. No us l’hauríeu d’haver perdut –si encara fóssiu vius-.
El posarem a la pila d'un demà incert.  

El berenar de dilluns amb la il·lustradora Cristina Losantos



No, aquests articles no van d’àpats, ni tampoc de receptes de com fer pastissos o entrepans saludables. Sembla que cada vegada que surto a passejar i intercanviar idees amb els amics il·lustradors, aprofiti l’ocasió per provar un pastís nou, un menú econòmic o un entrepà vegetal amb ingredients innovadors…

No és ben bé així. De fet podria anar a visitar moltes tardes la Cristina Losantos si tingués el temps per fer-ho i no ens caldria berenar plegats. Som veïns al barri de Gràcia, i coincidim molt sovint, anant al mercat, tornant del gimnàs o a la Plaça de la Vil·la.
Aquests mesos, la Cristina està convidada a l’Escola de la Dona per impartir un curs d’il·lustració. Ja fa més de tres anys que comparteix els seus coneixements i experiències amb els alumnes d’il·lustració d’aquesta escola d’adults.
Cada inici de curs, quan la presento als nous alumnes, penso que estan iniciant una experiència que els servirà per a sempre. Estudiar amb la Cristina és molt útil per aprofundir en el món de la il·lustració, per entendre i aprendre la tècnica de l’aquarel·la d’una manera senzilla i pràctica, però, sobretot, per a arribar a estimar els llibres il·lustrats i saber com gaudir-ne i com dedicar-hi la vida.

Per aquest motiu la Cristina i jo berenem tots els dilluns. Just al moment de la pausa de les seves classes, la vaig a buscar i ens apropem a una granja per prendre un cafè i un pastís. Jo sempre el demano de formatge i la Cristina, que no pot ni olorar-lo el formatge, en demana un de pa de pessic que sembla fet a casa. Abans n’hi havia molts, d’aquests establiments, a Barcelona, comentem amb la Cristina, i es deien “granges”, com si tots els productes que t’oferien els portessin directament del camp. Ara ja no s’utilitza ni el nom i tots s’anomenen “bars”, normals i corrents. Aquesta “granja” on berenem els dilluns està enfront d’una botiga de llegums cuits de tota la vida i ben bé al costat de la llibreria Abracadabra, especialitzada en llibres infantils i juvenils il·lustrats de tot el món. Un referent a Barcelona que us recomano visitar sovint per gaudir de les novetats que arriben de diferents països, amb una diversitat d’il·lustradors extraordinària.


I la Cristina hi dedica la vida sencera a la il·lustració. Sempre la presento com la il·lustradora que hauria de tenir cada país! I ho crec així. Em sembla que la va definir d’aquesta manera un dels veïns de la nostra escala…

Va estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona, amb tot el desengany que ofereix una carrera universitària que no té en compte la professió d’il·lustració. Actualment, encara no hi ha cap interès des de la Facultat de Belles Arts per la il·lustració. Incomprensible, pensem tots dos.

Des del 1985 es dedica professionalment a la il·lustració i treballa per a moltes editorials de Catalunya i d’altres països d’Europa. També col·labora periòdicament en diaris i revistes, com El Punt-AVUI, Cavall fort i el Tatano.
L’any 1998 va guanyar el 2n Premi Nacional de Il·lustració atorgat pel Ministeri de Cultura amb el llibre “El flautista d’Hammelin”,de l‘editorial La Galera.
Alguns dels seus llibres més destacats són: “…I ara què ve?” (La Galera), “Els somnis de l’Aurèlia”, (Cruïlla), “L’Aurèlia i el Robaombres” (Cruïlla), “Les Granotes de la Rita” (Cruïlla), “Ton i Guida”, “La platja”i “La neu” (els tres de l’editorial La Galera), i les aventures de la Rita Pinyada al Tatano.

Cristina és considera una il·lustradora narrativa i descriptiva. Li agrada explicar moltes coses i presenta unes il·lustracions plenes de detalls i amb multitud de personatges. Per això, entre els seus il·lustradors de referència, anomena sempre a Junceda, a l’Arthur Rackham, Quentin Blake, Sempé, Lisbeth Zwerger i també a Cesc i Quino.


En les seves il·lustracions retrata o fa referència a la gent que estima. Sobretot a la seva filla Mercè, que gairebé està present en cada projecte nou. Li agrada dibuixar persones amb expressions diferents i amb gestos també diversos. Per exemple, al seu llibre “I ara què ve?”, de Mercè Anguera i publicat per La Galera, fa un repàs de les diferents festes i tradicions de Catalunya, i podem veure un catàleg de personatges molt ampli, amb un dibuix fresc i precís, creant unes atmosferes suggeridores que ens transporten a totes i cadascuna de les festes més tradicionals catalanes.


Aquest treball de la Cristina ens apropa a molts il·lustradors del país de la primera meitat del segle XX: un obra ben feta, acurada en detalls, tècnicament perfecta i autenticitat dels personatges i les tradicions populars representades. Característiques que representen i identifiquen l’anomenada escola catalana d’il·lustració.


Dibuixa molt a llapis i, sobretot, passa a tinta cada traç. Utilitza tinta xinesa de qualitat i li agrada crear trames amb línies de diferents gruixos i amb diversitat de matisos. Per això, en les seves classes fa referència, any rere any, al treball d’alguns il·lustradors catalans clàssics com Apel·les Mestres (1854-1936), Junceda (1881-1948), Opisso (1880-1996) i Lola Anglada (1892-1984), que tenien el dibuix com a eina bàsica per assolir una il·lustració descriptiva plena de riquesa i matisos . Tots ells amb les seves il·lustracions representatives, van deixar testimoni de les costums del moment que els va tocar viure.

Recordem les il·lustracions de multituds i plenes de detalls de l’Opisso, i mirant el llibres “La platja”i “La neu” de la Cristina Losantos, editats per La Galera, de seguida podrem entendre l’ interès tan gran que sent per aquests il·lustradors cabdals de la nostra cultura.


Quan imparteix classes, la Cristina és molt didàctica. S’adapta a cada alumne de manera individual i té una paciència immensa per atendre tota la diversitat de propostes. Els explica la perspectiva d’una manera fàcil i entenedora, i els ajuda a tenir una mirada més personal i a assolir una “veu pròpia”, com diu ella.


Actualment acaba de publicar alguns títols de la nova  col·lecció de llibres de  l'editorial Bambú, creada conjuntament amb la periodista Elisenda Roca. Llibres escrits en vers que tracten temes d'ajuda per als nens, com la por, la gelosia, la vergonya, la higiene...però amb molt d'humor.


Berenant tots els dilluns, la Cristina em parla dels propers projectes, dels avenços dels nostres alumnes d’il·lustració i sobretot, gaudim dels pastissos de formatge i de pa de pessic per sentir-nos vius i confirmar que ens retrobarem el dilluns següent per tornar a berenar plegats i parlar de la felicitat que ens provoca dibuixar.




Una veu nova al vell escenari de la LIJ


Una de les satisfaccions de formar part del jurat d’un premi literari és que l’obra guanyadora aporti algun ingredient nou al panorama, que el jurat cregui en ella i que n’estigui cofoi, sigui aquesta d’un autor consagrat que confirma i rellança la seva trajectòria, o bé, sigui d’un nou valor que és descobert.


He tingut la sort i el privilegi de ser membre d’alguns jurats i de viure resolucions de tota mena. Veure com s’incorporen veus noves a l’escenari de la literatura infantil sempre és una bona i gratificant notícia. Entre d’altres, significa que la literatura està viva i que, d’alguna manera, la feina feta per mestres, llibreters, bibliotecaris, famílies, autors... i per totes les baules de la cadena de la lectura i la literatura dona els seus fruits.
Abans d’obrir la plica de l’obra guanyadora, a l’interior de la qual figura el nom de l’autor, sovint s’acostuma a especular sobre la persona que s’hi amaga, en funció de l’estil de la seva obra. Ningú hagués endevinat que La nena de l’arbre, que ha aconseguit la darrera edició del Premi Josep M. Folch i Torres d’enguany, sorgia de les mans d’un autor novell, i no d’un escriptor expert com així s’intuïa, d’un jove valor que, amb les dues primeres obres que ha escrit, ha aconseguit dos destacats guardons. L’una, L’atac llimac, el Ciutat d’Olot de narrativa juvenil i l’altra, La nena de l’arbre.

A dins del sobre, el nom de l’autor: Rubèn Montañà. Ambdues obres apareixeran publicades en la campanya de Sant Jordi.

Les obres
L’atac llimac (Girona: Llibres del Segle) és una novel•la de ciència ficció, en clau de paròdia. El protagonista té l’obsessió de col•leccionar criatures fastigoses. Se sent identificat amb les bestioles que s'arrosseguen, potser perquè ell sempre s'ha sentit tant rebutjat com elles. La seva vida canvia quan rescata un estrany llimac de morir torturat per uns galifardeus, i amb aquest fet encén la guspira d'una terrible amenaça que l'afectarà a ell i, de retruc, al món sencer.

La nena de l’arbre (Il•lustr. Mercè Lòpez. Barcelona: La Galera) és una novel•la de caire realista, amb un ingredient fantàstic i un altre d’històric. Hi destaca un estil clar i net, d’aparença senzilla, una narrativa àgil i sensible i una història ben trenada i coherent al llarg de l’obra. Explica la història d’una nena que, un dia, s’enfila a un arbre i descobreix que allà s’hi amaga una altra nena. Més que amagar-s’hi, resulta que hi viu. La curiositat farà que, en secret, la visiti sovint, i que intenti amb els mitjans que té a l’abast indagar la seva procedència.

Quan un autor desconegut aconsegueix un guardó, el mateix jurat i qualsevol lector, el primer que fa és preguntar-se qui és, d’on prové i que ha fet fins aquell precís moment, perquè si alguna cosa té clara és que hom no guanya un premi literari de prestigi per casualitat.




L’autor: Qui s’amaga rere el nom de Rubèn Montañà?
Per saber-ho, com a bona Pippi que sóc, em podia haver enfilat a dalt d’un arbre, o bé, em podia haver arrossegat com un llimac per veure si en trobava el rastre, però no ho vaig fer. Vaig dir-me, Pippi, per una vegada a la vida comporta’t com una senyoreta i se’m va ocórrer contactar amb ell, per trobar-nos en un cafè de l’entrada de la ciutat.
Asseguts l’un davant de l’altre, ell va demanar un tallat i jo, el mateix, però descafeïnat. Durant una estona, el vaig convidar a desgranar els seus petits secrets i les fonts d’on s’alimenta per escriure les seves històries.

Em va dir que fa poc més d’un any que s’ha posat a escriure narrativa per a infants i joves, que li ha anat molt millor del que es podia arribar a imaginar i que els premis li serviran per confirmar-li un camí que no sabia si era el correcte. Em va comentar també que té nous projectes iniciats al famós calaix que tenen tots els escriptors.
Fins ara, amb un seu company de feina, el que havia escrit eren els guions i les adaptacions per a teatre per a la companyia Egos Teatre, de la qual forma part. Val a dir que el teatre ha estat i és la seva ocupació professional.
Abans de parlar amb ell, el que si havia fet, per no anar perduda i amb les mans a les butxaques, va ser consultar la web de la companyia que, per les seves obres, ha aconseguit els reconeixements més importants. Allà apareix el currículum acadèmic i professional d’en Rubèn, que resumeixo en alguna més que quatre paraules:

Rubèn Montañá Ros (Badalona, 1983) va estudiar arts gràfiques i disseny (especialitzat en il•lustració) i va iniciar estudis de Belles Arts a la UB, interromputs pel seu ingrés a l’Institut del Teatre de Barcelona, on va obtenir la llicenciatura en Art Dramàtic l’any 2008.

És membre fundador de la companyia EGOS teatre, on participa com a actor i membre de l’equip creatiu de tots els seus espectacles. És co-autor (juntament amb Toni Sans) de les versions teatrals de: El crim de Lord Arthur Savile, La casa sota la sorra (ambdues estrenades a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya) i En Joan sense por.


D’on prové?
Quant al currículum personal, en Rubèn prové de Badalona, on viu, i és el petit de tres germans.
La seva família està vinculada a l’empresa Cafès Montañà, fundada per un germà del seu avi, i en la qual hi havia treballat l’avi i el pare –fins que aquest va agafar un altre camí, citat una mica més avall-. Mentre l’empresa tenia la seu a la seva ciutat, en Rubèn recorda com l’aroma del cafè s’escampava per tot el carrer i que més d’un s’hi aturava a sentir-lo. L’aroma també recorre les pàgines de La nena de l’arbre, ja que hi apareix una botiga al carrer Major de la població on se situa l’acció.

Però la seva família encara està més vinculada amb els llibres que amb el cafè. En Rubèn em va explicar que ha mamat literatura des de ben petit. En aquests moments, la seva és una família d’il•lustradors: el pare, Lluís Montañà, una de les germanes, Marta Montañà i el cunyat, Jordi Fenosa. A casa seva, hi havia llibres a dojo i moltes converses giraven al voltant del món editorial, amb la família i els companys del pare.

Què ha llegit?
Des de ben petit, en Rubèn era un bon lector, i no se li han esborrat els noms dels autors dels llibres que el van captivar. Recorda especialment la sèrie d’El petit vampir d’Angela Sommer-Bodenburg, i noms com els de Roald Dahl o Christine Nostlinger. També els de Sue Townsend, Mira Lobe, Maria Gripe, Gerald Durrell, o bé, Joles Sennell. I en concret, dos llibres d’Anna Vilar: I un dia serà demà (La Galera, 1992) i El saber perdut (La Galera, 1986).

Em va confiar que, des dels deu anys, aproximadament, alternava la lectura de la literatura infantil i juvenil amb la d’adults. Segons quina lectura abordava, a casa seva, s’ho miraven amb cert recel, però li permetien llibertat absoluta en la tria. Destaca els grans clàssics del XIX i principis del XX: Dickens, Tolstoi, Mann, Kafka, Pla, Sagarra... i els grans dramaturgs, William Shakespeare, especialment, i també Bertold Brecht i Friedrich Durrenmatt.

Quin mètode?
En la part literària, i pel que em va anar explicant, jo li vaig comentar que ell em semblava una persona metòdica i ordenada com jo no ho he estat mai a la vida. Em confirmà que era així, però em respongué que, en d’altres camps, era ben bé al contrari. Jo, seguint el model de bona conducta que em vaig imposar, no vaig entrar a indagar els anomenats “altres camps”.

Aquesta actitud metòdica es reflecteix, per exemple, en una activitat de motivació lectora que duia a terme amb les seves germanes grans: feien llistes de tots els llibres que llegien durant l’any, i això els movia a llegir sense aturador per veure qui n’aconseguia més.

A l’actualitat, obre diverses carpetes amb diverses idees per anar desenvolupant en un moment o altre. La temàtica i el gènere són diversos. El que li ve de gust a cada instant.

De moment, la figura d’en Rubèn Montañà s’ha enfilat, amb molta empenta, a l’escenari de la literatura infantil en català. La seva veu s’hi projecta amb força, amb estil, amb frescor... I aviat començarà a arribar als lectors. D’aquí a ben pocs dies.
Jo diria que en sentirem a parlar!

Paraula de Pippi, la calcesllargues.