Sant Jordi al replà!

Pel dia del llibre, el replà us recomana un grapat de llibres i alguna rosa!

Els petits canvis són poderosos

Tres àlbums en els quals un petit gest canvia el contingut i el continent del llibre

La pàgina dreta és de tots!

Takatuka publica dels portuguesos Carvalho i Minhós un àlbum amb frontera

Llits extravagants per a viatjar

El «Libro de las camas» de Sylvia Plath il·lustrat per Quentin Blake

Kamishibais, narracions orals arreu

Milers d'anys d'oralitat en una tradició japonesa

Per Gràcia amb Rocío Bonilla

La il•lustradora conversa amb Ignasi Blanch

Petita Miss Sunshine a la catalana

Més enllà de l'alta literatura, aquella imprescindible que no ens cansem de reivindicar i de donar a conèixer a infants i adults; aquella que recomanem des de les biblioteques i llibreries; que regalem a amics i coneguts i que llegim a clubs de lectura ... 
Més enllà d’aquestes obres que intuïm que ens canvien la vida, els infants en necessiten d’altres tot terreny que els ajuden a avançar en el seu camí lector. Tan importants com les altres, segurament. 

“No hay que darles cada día helado”, deia Vicente Ferrer de Media Vaca, parlant de la importància de combinar molts tipus de llibres i lectures amb els infants. 
O com el símil que feia Javier Zabala, parlant de la literatura d'alta costura i la prêt-à-porter. Com amb la roba, deia l’il·lustrador, els llibres d'alta costura es venen poc però són molt importants perquè marquen tendències. 

És evident que no cada dia ens podem vestir de passarel·la. 
Com també cal que acceptem, per molt que ens dolgui, que no és el més habitual que a l’hora del pati els nens i nenes de 4t parlin de la darrera il·lustració d'Innocenti o d’una novetat imprescindible de Kalandraka (encara que l’hàgim compartit a casa la nit abans).

Els lectors de 9-10 anys han adquirit certa independència lectora però necessiten encara unes quantes pàgines d'entrenament. És l'època típica de les sèries i col·leccions, que conviden a avançar amb la garantia que no hi haurà grans sorpreses ni entrebancs. 
Si a l’hora del pati es parla de llibres, és justament d’aquests. Personatges amb nom i cognom que esdevenen petits herois als ulls dels preadolescents. 

Com es reflectia en l'Observatori de Biblioteques, llibres i lectura 2014 que ens presentava el veí del 2n 2a, el mercat editorial en va ple de sèries per a la franja de 8-12 anys. Gran part d’aquestes són traduccions (moltes provinents d'Itàlia) que estan tenint molt d’èxit, malgrat en general, no ser res de l’altra món i tenir una estètica espantosa. Molts són productes de màrqueting que triomfen i eclipsen altres obres sovint de més qualitat literària, però que passen desapercebudes. 

Un dia ens entretindrem a recollir aquests llibres per lectors mitjans que queden eclipsats (la veïna del 1r 2a en sap un munt) i fins i tot, un dia podem fer un llistat dels personatges protagonistes de sèries que més ens agraden. 

Però avui, voldria afegir-me a la conversa que tenen els de 4t a l’hora del pati i parlar-vos d’un personatge que aquest estiu ha omplert unes quantes cases de rialles: Bru Artiac i el seu gos Grumoll.


Enric Gomà. Bru Artiac: Operació Gertrudis. Il·lustr. Artur Laperla. Barcelona: Cruïlla, 2014. 213 p.

Bru Artiac té onze anys i una família força corrent: una germana gran adolescent, uns pares amb els problemes i maldecaps propis dels progenitors, una àvia i un gos, en Grumoll. 
Precisament en Grumoll és el narrador de la història i és a través de la mirada d'aquest gos que descobrim com són els membres de la família Artiac i per què estan tan nerviosos el dia abans de marxar cap al Càmping d'Altafulla. L'àvia Gertrudis ha desaparegut i les vacances hauran d'esperar. El què toca ara és agafar la furgoneta i recòrrer tot Catalunya fins a trobar-la.

Com a la divertidíssima pel·lícula Little Miss Sunshine (Jonathan Dayton i Valerie Faris, Estats Units, 2006) Enric Gomà escriu una mena de road movie a la catalana, passejant la furgoneta de la família Artiac per alguns del punt més nostrats de la geografia catalana: Barcelona, Valls, Ripoll, Banyoles, Caldes de Montbui i Altafulla.

Operació Gertrudis veu de la moda dels "diaris de Greg" però com ja va aconseguir la sèrie d'Elvis Riboldi, els apropa a la realitat dels infants de casa nostra. Gomà posa sobre la taula tots els tòpics catalans, s'enriu d'algunes tradicions, i ho fa sense complexos, amb un humor directe, obert, d'acudit que s'explica al pati d'escola i que arriba ràpidament als infants.

I no podem oblidar la feina d'Artur Laperla, l'il·lustrador que dóna forma a tots aquests personatges. L'humor gamberro de Laperla, que ja havíem gaudit amb la superheroïna XXL (Cruïlla, 2012) i sobretot amb en Super patata (Bang, 2012), és sens dubte gran part de l'èxit de la sèrie.
Els seus acudits, un o dos per pàgina, multipliquen l'efecte humorístic de la història i alhora, trenquen visualment la uniformitat del text, ajudant a avançar a aquells lectors que encara necessiten algunes crosses.

Al final del llibre, quan el misteri de l'àvia Gertrudis queda resolt, intuïm que en Grumoll viurà una nova aventura: uns lladrucs d'amor el criden des de Mallorca.
Esperem que això signifiqui que el tàndem Gomà & Laperla ja estan treballant per continuar aquesta nova sèrie.
Llarga vida al Bru Artiac i al Grumoll!
Tarifa plana per a gossos, ja!




Un nou informe.

Vols conèixer què es va coure en el món de la LIJ el 2012 i el 2013? Doncs ara ho pots saber al Panorama del Llibre Infantil i Juvenil (2012-2013).


Panorama del llibre infantil i juvenil a Catalunya (2012-2013)
RACO.CAT

La vida majestuosa dels objectes

Una catàstrofe afortunada. Text: Adela Turin. Il•lustracions: Nella Bosnia. Kalandraka editora. Pontevedra, setembre 2014.

Els amics de Kalandraka han reeditat, també en català, els àlbums d’Adela Turin (1939) il•lustrats per Nella Bosnia (1946) que es van publicar als anys 70 i que van ser tan ben rebuts pel tema que tractaven (que aleshores, quina paradoxa, estava a l’ordre del dia): l’equiparació de gèneres, la diversitat, la paritat, i tots els derivats que els moviments socials reivindicatius d’aquella època posaven en boca de tothom. És socialment diferent, un home d’una dona? Hi ha papers, actituds i responsabilitats exclusivament masculines o femenines? No n’hi ha prou dels antiquats rols dels gèneres?


Podríem pensar que tot plegat, si més no en les societats avançades occidentals, està superat. Però, malauradament, sabem que no és així. La primera cosa que sorprèn en llegir la història d’ “Una catàstrofe afortunada” és comprovar que a un menor d’avui la trama i li ha de fer pensar. Encara, vull dir. A quants nens i nenes en l’actualitat no se’ls fa del tot estrany que el pare no cuini, ni vagi a comprar, ni s’encarregui de les feines de la llar? A quants els sembla habitual que sigui la mare la que fa totes les tasques domèstiques i ho té tot a punt per quan arriba el marit de la feina? Malgrat que la majoria de mares treballen també fora de casa, moltes són les encarregades de continuar treballen quan hi tornen. No, els temes de l’Adela Turin, ja ho hem dit, no estan superats. La família de ratolins que ens presenta en aquest àlbum s’hi mostren els rols que podem trobar (i no pas com un vestigi) en moltes famílies actuals: la mare ratolina, que és qui s’encarrega de la supervivència (organitza, procura, protegeix), perd rellevància de cara als seus fills quan el marit arriba de la feina i els distreu explicant-los batalletes ben escarxofat en un sofà.

La “catàstrofe” de la història és una inundació del cau on viu la família de ratolins. Evidentment, quan passa l’accident el pare no és al cau, i per tant la mare és l’encarregada de buscar una vivenda alternativa, organitzar la intendència, protegir les cries i distreure-les per què no pateixin més del compte. La catàstrofe, però, provoca que el pare perdi el seu estatus i li toqui afeixugar: ja no hi ha temps per escoltar la ràdio ni explicar historietes. Al pare li toca donar un cop de mà i, entre altres activitats, posar-se a cuinar. Aquesta és la lliçó o moralina, i potser l’únic punt del relat que queda extemporani: els ratolins han necessitat d’una excusa major per transformar el pare. No li ha sortit del cor fer-ho, sinó que s’hi ha vist obligat.


Però permeteu-me que canti les excel•lències de l’àlbum gràcies a la tasca de la imatge. Si el text s’aguanta viu (malauradament), les il•lustracions m’atreviria a dir que han guanyat punts des que van ser fetes als 70. Potser pel revival vintage, potser per aquesta línia clara i concisa de l’obra de Nella Bosnia, el cas és que ens meravella l’eficàcia dels dibuixos. I precisaré encara més: l’eficàcia dels dibuixos dels objectes. Si les autores, en cada àlbum que van fer plegades, van encertar-la en l’elecció d’una única espècie d’animal com a protagonistes (els elefants a Rosa caramel; els micos a Història dels bonobos amb ulleres; les tortugues a L’Artur i la Clementina), Nella Bosnia la va encertar encara més en l’elecció dels objectes que acompanyen els ratolins en l’àlbum que ens ocupa.

La va encertar, primer de tot, per la mida. La proporció del ratolí, un animal petit i que no vola, requereix un atrezzo decoratiu de peces enormes al voltant: una escombra i una ampolla de netejador gegants, una maleta immensa, un calaix descomunal. La prioritat de Nella Bosnia és mostrar-nos aquests objectes en primer pla i ocupant la major part de la superfície de la pàgina on apareixen. És per això que els objectes quotidians són visualment tan protagonistes com els ratolins. Aquestes grans formes inanimades els realcen, els donen espai i proporció, els serveixen de medi de transport o de refugi.

Fragment d'una obra de Fischli and Weiss
En segon lloc, i no menys important, aquests objectes estan molt ben representats. Són artificiosament reals. A qui això ressenya li ha fet pensar en les imponents natures mortes contemporànies de Fischli and Weiss, dos artistes que treballen plegats i que són molt coneguts en l’àmbit de l’art contemporani. Fischli and Weiss recreen objectes amuntegats damunt d’una taula, objectes sovint gastats, trencats o fets servir, que, malgrat l’aparença tan real, tan d’objet trouvé, són en realitat recreacions sobre guix, fusta o plàstic. Vull dir que no es tracta d’una llauna de pintura, o d’un ganivet o d’una escombra, sinó d’una escultura amb forma de. La confusió visual és total: no estem davant de la realitat, sinó de la seva simulació. L’objecte casolà, banal i sense cap valor, rep de cop tota la importància quan l’espectador descobreix que és de mentida, que és una artifici. Que Fischli and Weiss han invertit hores de feina en simular aquesta burilla, aquest fregall o aquest tub de pasta de dents. Les il•lustracions de Nella Bosnia en el llibre tenen aquesta característica: esforç i voluntat de fer creïbles i reals objectes quotidians que resten a l’armari de la cuina, al forat de la brossa, o a les golfes de casa. Des d’aquesta perspectiva, Bosnia els engrandeix, gairebé els glorifica, els atorga una importància i un valor desmesurats. N’hi ha molts exemples en el llibre, però destaquem detalls com ara les rajoles de la cuina, els flascons de productes de neteja, els draps i mantes i la sopa que cuina al final el pare. Tots els objectes de l’àlbum, tots els objectes senzills i bàsics amb els quals no ens solem fixar (agulla d’estendre roba, tapa de cassola, encenedor) estan representat com si fossin retrats.

Fragment d'una obra de Fischli and Weiss



Claes Oldenburg

 El tercer aspecte, i que va relacionat amb el dos anteriors, són les múltiples referències a la tradició pop art de les imatges dels objectes que veiem. Els artistes pop art, a l’era dels 50 i 60, van descontextualitzar els objectes (les capses, el menjar, les armes o les eines) per donar-los nova dimensió i nova vida. Tot era l’objecte, que s’havia transformat i s’havia individualitzat. A l’àlbum de Kalandraka trobem sabates que són vaixells; taps de cava que són cassoles; llumins que són fogueres, taules cap per avall que són balses. Tots els objectes duen els seus detalls, duen les seves marques o logotips serigrafiats. Els ratolins viuen enmig dels objectes com nosaltres passem pel costat de les capses de Warhol o les escultures d’Oldenburg.

Claes Oldenburg
Andy Warhol



















La interessant proposta objectual de la il•lustradora aconsegueix increïbles composicions entre ells i els personatges ratolins. Autèntiques filigranes quan l’objecte no és atrezzo, sinó que esdevé decorat i espai. Té cura, també, de detalls com ara les fotografies antigues penjades a les parets, els tancaments metàl•lics de bosses de mà, moneders i capses, i fins i tot els dóna protagonisme visual en les recreacions de les batalletes que el pare explica als fills a l’inici del relat.

Per tot plegat, “Una catàstrofe afortunada” és un àlbum molt físic. L’editorial, amb bon ull, l’ha imprès amb un paper d’un gruix adient, rotund també. Felicitar, doncs, la recuperació d’un clàssic, d’un tema sobre el qual ens cal parlar encara, i d’un imaginari visual que té més de modern avui que no pas fa 40 anys.

Bon Fario


Amb en Santi Baró (Olesa de Montserrat, 1965) m'uneixen diferents passions, però amb algunes diferències que crec que són prou importants.

Potser, tant a ell com a l'Alba i a mi, ens agrada matinar per "empaitar un repte", com diu el mateix autor, per anar a atènyer muntanyes. 
Tant a l’autor com a l'Alba i a mi ens agrada trescar pels corriols dels Pirineus, ascendir a primera hora del matí, quan la boira encara està baixa, pels senders que al llarg dels anys han vist passar aquests conqueridors de l’inútil, aquests excursionistes, alpinistes i escaladors. 
Però cal dir que al Santi Baró li agrada arribar als estanys i, ben equipat, anar a la caça i captura de l’anomenada Salom trutta fario, coneguda popularment com la fario (i d'aquí el títol de la novel·la). I a l'Alba i a mi no.
La fario és una truita esmunyedissa, un peix que sembla jugar amb el pescador posant a prova els seus nervis. Un joc entre l’home i l’animal que pot acabar amb la captura o amb la més rotunda de les derrotes. Però benvolguts lectors, no us espanteu, perquè posteriorment, un cop ben ple l’ego del pescaire, la deixa anar fins a la propera partida. 

En una situació similar, però sense aturar-nos al costat de les tranquil·les aigües dels estanys, als escaladors ens agrada enfrontar-nos a reptes que només alguns hem dibuixat al cap: diedres, plaques, cornises, xemeneies, sostres..., tots ells elements que dibuixen una lluita entre l’esportista i la natura per, un cop arribats al cim i haver emplenat el nostre ego, davallar i retornar al punt d’origen.

Ei!, Baró, també vos sou com l'Alba i jo un conqueridor de l’inútil.

I amb aquesta premissa, donar sentit a una vida inútil, perduda, d’una adolescent rebel sense objectiu a la vida, Fario (BARÓ, Santi. Fario. Barcelona: Cruïlla, 2014 (Gran Angular, 174). Premi Gran Angular 2014) ens introdueix a un món de difícil sortida: el món dels mal anomenats ni-nis i que, d’una o altra manera l’Andrea, la protagonista de l’obra, ens convida a conèixer.

Jo també vaig viure aquests brots revolucionaris, aquesta rebel·lió intrínseca a l’adolescència, però jo vaig trobar una vàlvula d’escapament, una sortida de socors que em portà a enfilar-me, cap de setmana darrera cap de setmana per pinacles de la nostra estimada Montserrat. Al Santi Baró la rebeldia el portà a la pesca d'alçada, a descobrir les aigües cristal·lines dels Pirineus. 

Santi Baró el dia de la presentació del premi Gran
Angular 2014 del que Fario en resultà guanyadora 
I és que l’Andrea, encara que no ho sàpiga, a imatge i semblança del propi autor, va a la recerca del sentit de la vida, de donar resposta a una existència basada en fer la punyeta al més proper per sentir-se viva. Però tot canvia quan de la necessitat se’n fa virtut i l’Andrea no té més remei que fugir de la ciutat i descobrir un entorn nou, un indret que ha d’aprendre a llegir, a entendre, a moure’s amb la mateixa seguretat amb la que es movia per la seva ciutat natal.


Quants pares i mares voldrien tenir un Boldís Sobirà, un poble on l'esperança estigui dipositada en la naturalesa, un paisatge que semblaria que ha de salvar-ho tot. I és en aquest entorn, on per no haver no hi ha ni cobertura de mòbil, on l’Andrea a poc a poc se n’adona del valor de la vida, de la necessitat d'agafar-se a un clau encara que estigui roent. 

Recordo que durant els inicis de la crisi de principis del segle XXI, quan la bombolla immobiliària havia petat, un amic, comerciant de material de muntanya, em comentava que els negocis li anaven prou bé, que cada any venia una mica més que l’anterior. Qüestionat sobre el perquè de tan estrany succés, em va contar que sociològicament s’havia estudiat que en moments en el que tot i tothom és inestable, en el que la inseguretat regna arreu, les persones hem de tornar a allò que ens dóna estabilitat, i res millor que la natura, allò que ens sembla immutable. I és per això que l'Andrea troba, en aquest entorn agrest, el sentit a la seva existència. 

Baró, malgrat que t’entestis a assegurar que les teves novel·les no tenen missatge, de ben segur que tu ens volies transmetre la tensió que es viu, des del moment que es deixa el cotxe fins que s’hi torna, quan hom va a la captura del seu Fario particular. I l’Andrea, encara que sigui inconscientment, també vol aconseguir el seu. 

Però no et preocupis Baró, jo continuaré repassat la teva obra, els teus títols guanyadors dels premis Barcanova (2006 i 2010) i Gran Angular (2011 i 2014) a la recerca del missatge que t'entestes a dir que no hi és. I és que escriure qualsevol text, fins i tot la guia telefònica, conté missatge encara que només sigui en l'elecció de les paraules, el gènere o el verb que utilitzes. Escriure implica sempre una elecció, i en l'elecció hi ha implícita un determinat missatge. I Fario, per molt que ho proclamis al teu bloc dient que aquesta és "una història que fuig de qualsevol missatge, intent de transmetre valors o alliçonament", n'és ple . 

Santi, ara que tinc temps per fer i desfer, que el món s'ha enfonsat i la civilització ha d'afrontar el Segon origen, potser un dia m'arribaré fins als estanys de Romedo per comprovar si, com dius en un dels moments claus de l'obra, la Pica d'Estats es veu des d'aquest indret màgic del Pallars. Ja veieu, per la foto, que la darrera vegada que m'hi vaig arribar la boira no em va deixar veure l'entorn. Per molts farios


Qui critica els crítics?

L'XI Jornada de formació de crítics ja està a punt de solfa. El proper dissabte hi podeu participar. Cliqueu a l'enllaç i podreu veure el programa, els ponents i tota la informació necessària per matricular-vos. Us hi esperem!

El cel blau de l’Andrea Petrlik Huseinovic

Vaig conèixer a l’Andrea Petrlik Huseinovic a Saarbrücken, durant el Saló del llibre d’aquesta petita ciutat alemanya. Andrea estava convidada com a representant del seu país, Croàcia, i portava una àmplia mostra de les seves publicacions i algunes il·lustracions originals.
Aquest any podem gaudir del seu treball a la Fira internacional de Frankfurt (Alemanya) on s’ha fer càrrec de decorar les parets de l’estand del seu país. Andrea és una de les il·lustradores croates més internacionals i comparteix la direcció de l’editorial Kasmir amb el seu marit, el metge i escriptor Kašmir Huseinovic.

Molts dels seus àlbums han estat traduïts i publicats en diversos idiomes (japonès, xinès, coreà, francès, alemany, italià, persa, rus, espanyol i eslovè) .Així ha obtingut importants premis internacionals, però destaco sobretot el Bib d’Or de la Biennal d’Il·lustració de Bratislava l’any 2003, el certificat d’honor IBBY per les il·lustracions del llibre Pinotxo de Collodi a Basilea, Suïssa i el gran premi OBI 04 a la Oita Biennal d’il·lustració de Japó pel seu llibre Ciconia.

Els originals dels seus llibres il·lustrats El cel blau i Alícia al país de les meravelles s'inclouen en la col·lecció internacional del Chihiro Art Museum de Japó.

Des de l’any 2001 em faig càrrec d’un estand a la Fira alemanya i presento les novetats de les principals editorials catalanes i de l’estat espanyol. Això m’ha permès la possibilitat de conèixer d’una manera propera a il·lustradors d’altres països que fan unes propostes artístiques molt diferents, i que tenen, sovint, unes perspectives del món editorial força oposades. Recordo ara l’Ivan Gantschev (que, per cert, ens ha deixat aquest 2014); les nits sopant amb Roberto Innocenti, amb l’ Henriette Sauvant, el Julian Press, el Benjamin Lacombe i l’Andrea Petrlik Huseinovic entre d’altres.

Durant aquests anys he entès que hi ha tantes possibilitats de dibuixar com persones i mirades. És fa molt difícil establir criteris objectius en l’anàlisi de molts d’aquestes propostes tan diverses i totes interessants.
Amb l’Andrea vam parlar dels nostres llibres, del registre gràfic segons la formació rebuda, els records de la infantesa, la mirada pròpia i el país d’origen. Està clar que Zagreb i Barcelona són ciutats molt diferents, i els nostres treballs també ho són.

Al principi, les seves il·lustracions em van confondre. Crec que haurien provocat aquest mateix sentiment a la majoria d’il·lustradors o crítics del nostre país, tan preocupats per allò que anomenem estil i que fa referència només a aspectes formals. Crec que l’Andrea Petrlik dibuixa d’una manera intuïtiva, molt emocional, potser instintiva. En el seu treball recorda la nena que ha estat i no té gaire interès en l’evolució formal, en la tècnica. Els seus personatges tenen una estructura senzilla, gairebé sempre frontals, i amb una gamma de colors molt plana, com trets directament de fàbrica.

Andrea estima la història de l’art i és una bona seguidora de manifestacions artístiques contemporànies. Les seves pinzellades semblen arbitràries i fetes d’una manera improvisada, però tot el conjunt transmet un sentiment d’autenticitat; són testimoni d’una personalitat forta, i ens remeten directament a una mirada molt personal del món, plena de vitalitat, entusiasme i d’un caràcter molt actiu. Una opció sincera per apropar-se, sobretot, a la manera de dibuixar dels més petits, als qui ella dirigeix el seu treball, i allunyar-se dels estereotips de moltes escoles d’il·lustració, potser per a distanciar-se de les crítiques, també estereotipades, de molts dels mitjans i mediadors que fomenten la literatura infantil.
Un dels trets del seu estil és presentar unes composicions molt senzilles, amb l’absència pràcticament de segons plans i d’accions paral·leles.



L’Andrea, interessada en aquest apropament als infants, dibuixa i escriu la majoria dels seus llibres. També ha il·lustrat alguns clàssics que li han donat molt reconeixement internacional i ha estat guardonada per les seves versions d’Alícia al País de les meravelles, El màgic d’Oz o Pinotxo.


Al llibre El cel blau l’Andrea planteja la història d’una nena que anhela l’amor dels seus pares, perduts fa molt de temps. Potser l’autora es representa a ella mateixa quan recorda els seus pares, que també van morir quan era petita. Utilitza només el color blau, amb els neutres blanc i negre, per a proposar un atmosfera intimista i un cert aire melangiós que la pròpia història d’enyor dels progenitors requereix.


A Alícia al país de les Meravelles ens presenta una Alícia observadora. Atent a un paradís completament buit, present només a la imaginació del lector. Les pinzellades gruixudes i els colors vius a les escenes de l’inici ajuden a apropar-se a aquest món ingenu i carregat de sorpreses de la petita Alícia i potser també al món de l’Andrea.

Algunes de les il·lustracions tenen una certa precipitació en els acabats dels objectes representats, com la taula i les cadires a l’escena del barretaire boig.

Dorothy, la protagonista del Màgic d’Oz a la versió il·lustrada per l’Andrea Petrlik Huseinovic sembla ben bé la mateixa Alícia que ha canviat de conte i de pentinat. Amb personatges frontals i molt estereotipats en els rostres, hi ha molta més intenció en el color i l’aplicació als espais per ajudar-nos a passar d’un ambient càlid al principi a un de fosc i més saturat en les escenes oníriques.


Andrea recorda sovint la nena que ha estat, i ho fa en tots i cadascun dels llibres.

Dibuixa el que sent, a partir d’uns records que la commouen. Però sobretot, l’Andrea gaudeix d’aquesta manera d’il·lustrar a partir de la immediatesa i d’una realització pràctica molt solta i lliure. Amb les seves il·lustracions ens transmet un món ple de records, certa ingenuïtat, despreocupació tècnica i, sobretot, molta felicitat.


Possiblement un dia veurem publicada en català l’obra de l’Andrea Petrlik Huseinovic. Alguna editorial del nostre país adoptarà un criteri artísticament més obert per fer-nos arribar la seva obra i gaudirem de tota la honestedat i llibertat de treball que contenen les seves propostes.

Seria tota una novetat per als nostres ulls acostumats a una estètica molt diferent.

La literatura en pantalla

El passat 3 d'octubre, en el marc de la Casa de la Convalescència de l'Hospital de Sant Pau, es celebrà el Simposi sobre Literatura en pantalla que organitzà Gretel. Les conferències, especialment la inaugural per part de Mireia Marnesa i la d'una professora americana de nom Yunki Yokota, van estar senzillament excel·lents. I és que davant de tanta inseguretat val la pena col·locar prestatgeries on situar el coneixement del que anomenem llibres digitals.
Però a més la Neus Real i la Cristina Correo van permetre conèixer, en poc més d'una hora, una pinzellada de cap on va tot plegat i virtuts i defectes de l'anomenada LID (Literatura Infantil Digital). Anem memoritzant aquest concepte perquè en el futur se'n parlarà, i molt. 
Si voleu saber-ne més, podeu tenir una pinzellada en l'XI Jornada de Crítics de Faristol que tindrà lloc el proper dia 18 d'octubre a l'Arts Santa Mônica. Està oberta a tothom!
Per cert, els organitzadors del Simposi han assegurat que aviat, a la web de Gretel, es penjaran totes les conferències. No us les perdeu, de debò, paraula de Replà.