La pàgina dreta és de tots!

Takatuka publica dels portuguesos Carvalho i Minhós un àlbum amb frontera

Llits extravagants per a viatjar

El «Libro de las camas» de Sylvia Plath il·lustrat per Quentin Blake

Kamishibais, narracions orals arreu

Milers d'anys d'oralitat en una tradició japonesa

Per Gràcia amb Rocío Bonilla

La il•lustradora conversa amb Ignasi Blanch

Dotar d'ànima... les coses!

Un grapat d'històries que giren al voltant de coses humanitzades

El jardí de les meravelles

Ekaré publica un àlbum de Thé Tjong-Khing inspirat en El Bosco

Com fer un documental interessant d'un tema que no t'interessa

Fa poc dies, a les notícies, entrevistaven el director d'un festival de cinema documental. Malauradament no en recordo el nom, ni el seu ni el del festival. 


El presentador li preguntava:
- Quina és la gran fita del creador de documentals?
I ell responia:
- Fer una pel·lícula tan bona i ben feta que fins i tot pugui agradar a les persones a qui el tema no els interessa.

Em va cridar l'atenció la resposta perquè era la mateixa reflexió que m'estava  fent del llibre que tenia entre mans:
Banda Sonora, de la francesa Claudine Desmarteau (Fanbooks, 2014), una novel·la juvenil sobre el grup de música Led Zeppelin. 

La meva primera reacció davant la novel·la va ser deixar-la passar. No tenia un interès especial per endinsar-me en la vida musical d'un dels grups més importants del rock dur de la dècada dels setanta. 

Però Banda sonora ha resultat ser molt més que una biografia: ha estat un diàleg fresc i corrosiu amb una adolescent per qui la música és més important que l'aire que respira.

"No puc viure sense música. Sense música, m'arrossego com una moto sense benzina. 
Si em robessin l'ipod em sembla que em convertiria en un rottweiler."

La jove protagonista, estudiant de quart curs de secundària en un institut parisenc, fa un repàs de la trajectòria del grup, explicant curiositats com ara l'origen del nom, però també descobrint-nos els episodis més foscos de la carrera de Led Zep: la relació amb el satanisme o les habitacions d'hotel destrossades a base de sexe, droga i rock&roll.


Banda Sonora és també el retrat d'una adolescent amb neguits, dubtes, pors, inseguretats, que es baralla amb sa mare pel volum de la música; que pateix quan el seu pare es queda a l'atur, i que tria a consciència la roba interior que vol portar a la seva primera cita. 

I alhora és  una reflexió sobre la música des del punt de vista més social. Quin paper juga la música en les nostres vides, especialment a l'adolescència? Com ens afecta emocionalment? Quin poder alliberador té escoltar a tot drap una cançó en anglès que ni tan sols entenem? I sobretot, com ens fa relacionar amb les persones?

Claudine Desmarteau, de qui coneixíem un petit àlbum molt divertit titulat  Mamá fué pequeña antes de ser mayor (Kókinos, 2001) teixeix un discurs, a través del text i sobretot de les il·lustracions, desenfadat, creïble i autèntic.


Potser sí que la mitificació dels ídols del rock d'abans, respecte als músics actuals, és més pròpia dels adults.
Potser sí que la comparació de com es consumia la música als setanta (respectant els cd's com un tot, amb un ordre concret de les cançons) i com es consumeix ara (fent playlist, barrejant grups, saltant cançons...) també té alguna cosa de nostàlgica.


En tot cas, Banda Sonora és un petit homenatge a la música, al rock, i a l'adolescència, que és capaç de viure les coses amb tota la intensitat que es mereixen. 

 

Els gèneres de l'àlbum


MENJA-T’HO TOT. Text: Mar Benegas. Il•lustracions: Mariona Cabassa. Traducció: Txell Freixenet. Editorial Takatuka/Virus. Barcelona 2014.

TAL COM ETS, ETS EL MILLOR! Text i il•lustracions: Nadia Budde. Traducció: Anna Soler Horta. Editorial Takatuka/Virus, Barcelona 2014.

Parlarem avui de dues novetats que presenta l’editorial Takatuka que ens han cridat l’atenció. Ambdues pertanyen al que, des del tercer segona d’aquest replà, anomenem “gèneres de l’àlbum il•lustrat”. Aquesta definició sui generis es refereix a aquells àlbums que, segons la temàtica, s’emmarquen en una tipologia genèrica recurrent i habitual.

Mariona Cabassa
En el cas de “Menja-t’ho tot”, parlaríem de “lapsus d’espai i temps de fantasia enmig d’una acció quotidiana” (menjar, dormir, caminar, estimar, tenir por, etc) de la qual, Max i els monstres de Sendak (els inquilins del 3r 2a) en seria un exemple. En el cas de l’àlbum de Benegas/Cabassa, un nen que és menjador complicat, s’imagina, entre cullerada i cullerada, que s’ho menja tot. Tot literalment: no només allò que conté el plat, sinó la taula, els coberts, la casa, el carrer, el mar i l’univers.




Nadia Budde
L’àlbum de Nadia Budde pertany al gènere de “totes les possibilitats de ser” (qualitats, maneres, personalitats, físics, actituds, etc) a manera de mostrari. Budde ens presenta un personatge que no s’agrada massa, i repassa, a partir d’ell, com tots tenim manies (que no defectes) i que alguns ens trobem massa alts, altres massa vells, altres massa lletjos i altres massa grassos. En el fons, és clar, cadascú és com és i en la diferència està la gràcia.










Els “àlbums de gènere” (insistim: és una definició personal) no només és bo que existeixin, sinó que són molt valorats pels lectors. Especialment pels més petits de casa. En els casos que ens ocupen avui, què hi ha més divertit i codificable per a un nano que la desbordant fantasia, d’una banda, i la repetició, de l’altra?. El perill dels gèneres, però, com passa en literatura i art, és que els àlbums s’assemblin massa els uns als altres, que tinguin massa punts en comú, massa obvietats “genèriques” o similituds amb els antecessors. Innovar, singularitzar o excel•lir, són, doncs, trets distintius i reclamables.


En els dos casos que avui comentem, la imatge (la part gràfica o la il•lustració) és la que els fa destacar. La Mariona Cabassa, amb les seves figures i espais plans, de color també net, tot i que sovint enriquit per difuminats i traces de fregats, pinzellades i taques, harmonitza “Menja-t’ho tot” mitjançant el recurs del caos. Des del moment que el dibuix entra en la fantasia golafre i imparable del nen que no menja, sinó que devora com un posseït, els objectes es desordenen, els espais se superposen, les proporcions desapareixen i la visió realista es volatilitza. Tot es precipita en la imatge com en un collage dadaista de Kurt Schwitters, i la il•lustradora és atrevida en l’ús d’una paleta amplíssima i unes composicions embolicades que es van redreçant a mesura que l’espai exterior guanya pes, i ja tot és blau i més harmoniós quan el nano es menja el gel del pol nord i del pol sud, i sobretot quan, en una pàgina sorprenent per la seva lluminositat desbordant, el nano es vol menjar el sol.

Kurt Schwitters
Kurt Schwitters

 Al final torna la calma i l’ordre. I se’n va la fantasia i torna la realitat de la taula parada i el nen que no menja. I tornen les proporcions i els espais. I una darrera imatge preciosa d’un pla detall de la cara del nen amb la boca oberta i la cullerada de llenties que hi entra, composada a base d’òvals, ens retorna, per un moment, a la visió fantasiosa de l’espai i el temps que acabem de viure.




A “Tal com ets, ets el millor”, sobre uns fons plans de color, hi van apareixent personatges que tenen molta gràcia perquè no tots són ben bé persones (tot i que tots tenen estructura humana) i tampoc són ben bé animals definits (sí que podem endevinar una granota, una tortuga, un gos o un cavall) i tampoc acaben de ser monstres o aliens (tot i que alguns sí!). Són, això sí, molt expressius. Dins de la senzillesa, la Nadia Budde aconsegueix conferir-los personalitat, cadascú és diferent i únic, i d’alguna manera formen una colla, i n’hi ha que apareixen més d’un cop i els reconeixem (i ens agrada reconèixer-los!), i riure amb ells, i entendre com són i per què ens fan riure. Aquesta combinació d’extravagància, irreverència, expressivitat, varietat de formes i complicitat emocional amb el lector, connecta molt i de manera molt eficient amb l’espectador i amb allò que se li vol explicar.

I és que és així. Tots som diferents, tots ens podem sentir estranys, però tots ens necessitem els uns als altres per tirar endavant. Que avorrit seria un món de clons i comportaments iguals!

Valentí Gubianas, 20 anys






Aquest dissabte, 15 de novembre, s’ha inaugurat a Manresa, l’exposició Valentí Gubianas, 20 anys, amb alguns parlaments, un munt de visitants i amb la narració musicada d’un dels darrers contes que l’artista de Navàs (Bages) ha il·lustrat: La nena que només es va poden endur una cosa d’Eulàlia Canal (Ed. Animallibres). 

A l’exposició, el visitant es troba amb il·lustracions de cadascun dels més de seixanta llibres il·lustrats per Gubianas, que mostren la seva trajectòria professional des que va començar fa 20 anys fins a l’actualitat, i que il·luminen les quatre parets de la gran sala quadrada del Centre Cultural el Casino.

Al mig de la sala, dues grans sorpreses: la reproducció de l’estudi de l’artista, situat a El Mojal, amb la finestra per on veu el paisatge i per on sent el món quan treballa; i un bosc fantàstic on prenen vida alguns dels personatges habituals dels seus dibuixos. I moltes petites sorpreses que donen a conèixer tant les diverses facetes de l’artista com  les diferents tècniques utilitzades...


Tot l’univers de Valentí Gubianas, creat al llarg de vint anys, es podrà visitar al Centre Cultural el Casino de Manresa, de dimarts a diumenge, de 18 a 21h, fins el dia de reis, el 6 de gener de 2015. 
No val a deixar-se-la perdre! 




Ser un assassí de 13 anys


Imagineu-vos la situació: en Dídac i jo arrepapats al sofà deixant passar l’estona..., de sobte, com aquell qui no vol la cosa, vam començar a practicar un dels nostres esports preferits: treure un tema de conversa i dedicar-nos a discutir en va. És així com aquell capvespres vam començar a furgar en  la nostra infantesa. 
Ens agrada, quan no tenim res a fer, enfilar algun record que ens porta de pedreta en pedreta, com el petit Polzet, fins a la casa de la nostra infància. Ambdós tenim imatges més o menys nítides d’aquella època: cançons de bressol a la falda de la mare, alguna que altra rebequeria a l’hora d’anar a escola, algun menjar que ens era especialment desagradós.... Però ambdós també coincidim que els darrers esdeveniments ens han fet créixer de cop, a la bursada, deixant endarrere els anys dels jocs i els contes. 
I va ser així com, com dos imbècils, ens barallàvem pel tros de pastís de les desgràcies i desil·lusions que ens va tocar viure quan érem petits, aviam qui se’n menjava un tros més gros.

Però això no era més que un joc, una nimiesa. I ho vam saber quan va caure a les nostres mans Kalimán en Jericó (Àngel Burgas. Barcelona: Bambú, 2014). 

Recordo perfectament el dia: una matinada plujosa, ennuvolada per una capa grisa que confonia els colors, una fredorada sobtada de tardor ens portà fins a una antiga biblioteca on ens abastíem, a pleret, de literatura de tot tipus. Ja en coneixíem cada raconada, fins i tot la zona infantil i els seus coixins de colors vius. Però encara no havíem gosat acostar-nos al magatzem. La seva foscor ens imposava. Va ser així com envalentonats per l’edat i la necessitat innata de descoberta vam començar a passejar pels seus passadissos a la recerca d’algun tresor amagat.

I allí va aparèixer. 


Coberta completa del dibuix de David de las Heras
Aquella bellíssima coberta de l’il·lustrador David de las Heras, era ni més ni menys que en Dídac..., i em mirava amb insistència. Més blanc, això sí, però la seva cara innocent i les suaus plomes que l’envoltaven com un Peter Pan modern, em captivà des del primer moment. És així com, tan bon punt ens vam trobar, perquè no ho puc dir d’una altra manera, Kalimán de Jericó i jo vam iniciar una llarga amistat. 


Totes les fotos han estat cedides per l'Àngel Burgas
És així també com amb en Dídac ens vam adonar que la nostra infantesa havia estat molt millor que la de qualsevol dels protagonistes que omplen d’horror, però també de tendresa, cada una de les pàgines d'aquest llibre. 

I és que als protagonistes d'aquesta novel·la, simples "pelaos" que havien sobreviscut al carrer, envoltats de condicions duríssimes i sotmesos per les bandes i les drogues, els hi havien robat la infantesa tot just encetar-la. I, encara sense pair el que els hi havia passat, sense tenir temps d'entendre el perquè de tot plegat, la societat els hi demanava responsabilitats. 

Però a voltes, com l'àngel de la coberta i l'Àngel Burgas (Figueres, 1965), algú cau del cel i els ofereix a aquella canalla una segona oportunitat. 

Àngel Burgas dibuixa una obra meravellosa, una novel·la que ens explica com d’afortunats podem arribar a ser i com d'orbs ens convertim quan només aspirem a posseir una Wii o discutim amb els pares per decidir on anirem de vacances aquest estiu. I és que massa voltes, centrats en el dia a dia, no ens adonem que la vida de debò passa al nostre voltant. 

Kalimán és el nom amb el que els nanos de Faro bategen el narrador. I Faro és un petit oasi, un centre on s’acullen nens que han sobreviscut sols i abandonats pels carrers de l’entorn de Medellín. 

Kalimán ens mostra els mil i uns colors de la vida, cristalls de tons grisos, vermells i negres com els d’en Nahum, l’Hernán Darío o en Jonathan, passant pel Víctor Manuel o en Rubén Darío. Cristalls que en aquest petit centre perden intensitats fosques i s’omplen a poc a poc de claror. Una llum que il·lumina aquests noiets i que els ha de permetre reconstruir-se després d’haver comès violacions, assassinats, robatoris o altres atrocitat que mai haguéssim suposat possibles de perpetrar per nens d'aquestes edats. Infants que a la nostra rica Europa encara juguen a futbol al pati o van a piano sortint d’escola. 

Kalimán, alter ego de l’Àngel Burgas, és capaç de construir una història en la que hom no pot jutjar els fets, els narra a partir de la confessió de cada una de les tessel·les de mosaic que construeix aquest paradís que és Faro.


Els nois, perquè molts són nois malgrat viure en un cos de nen, no són obligats a quedar-se a la casa, són lliures de marxar si la crida del carrer els sedueix com els cants de les sirenes. Saben, però, que si tornen al carrer és probable que mai més la vida els hi ofereixi una altra oportunitat. I d'això a poc a poc també n'és conscient el narrador, ho posa damunt la taula, i ho retrata amb el millor objectiu possible, però mai ho jutja. 

És el lector, aquell que ha viscut entre cotó fluix, només pendent que no hi hagi bledes per sopar, qui ha de col·locar en la justa mesura la seva vida. I la mesura no és cap altra que la pròpia, la vara amb la que hom es mesura i que, massa vegada, a falta de mirall on emmirallar-se o vara amb la que amidar-se, ens veiem distorsionats o delerosos de mesurar diferent per detalls sense importància. 

Però si ens endinsem en les històries de Kalimán en Jericó de ben segur que tots plegats podem considerar-nos per sempre més afortunats. Perquè a nosaltres, la vida, ens ofereix una segona, una tercera o és igual quantes oportunitats per rectificar. Perquè als nens de Faro, només tenen una oportunitat. Són conscients que aquell tren només s'atura una vegada a la vida i que el millor potser és pujar-hi. 

Perquè, us imagineu què pot suposar viure sabent-se un assassí als tretze anys?, o ser un violador d'una nena de vuit?, o fugir d'una banda dominada per un piscòpata que saps del cert que si et troba et tallarà a bocins? I malgrat tot aquests nois somriuen. Això sí, a voltes els hi és necessari marxar del grup per intentar vèncer els seus fantasmes. 

Kalimán és capaç de narrar, a partir d’un fil molt simple –la visita al centre d'acollida de Faro convidat per fer unes xerrades sobre literatura-, la vida a les clavegueres de la nostra societat. Amb els ulls d’en Douglas o d’en Julio ens retrata una infantesa selvàtica en mig d’una ciutat inhumana. I, gran savi dels ritmes interns de les novel·les, Burgas ens acaba la narració amb la punyent però esperançadora vida d’en Fabio. Un final que en Dídac i a mi ens atrapà per pensar que malgrat el Segon origen que ens ha tocat viurenosaltres vam tenir una mare que ens explicava contes i ens curava les ferides dels genolls si anàvem per terra.

Com diu la mateixa solapa: Un libro valiente y necesario. Pena que els lectors catalans no el poguéssim llegir en la nostra llengua..., però n'entenem la dificultat de traducció de l'argot expressat. 

Les mil cares de John Silver el Llarg

Qui més qui menys sap que jo, Pippi Langstrump, visc sola i tinc un pare pirata que navega sens parar per mars i oceans.
Qui més qui menys sap que, a vegades, se’m fa dur viure sola en aquest replà. 

Tot i que faig el que em passa per les trenes,
sovint la sang pirata em bull febril a les venes,
i les ganes de navegar són grans com balenes.

Aquest desig immens, que m’ha fet escriure en forma de rodolí, però, se m’ha esborrat avui quan la cartera ha fet un esgarip des del carrer –el timbre fa setmanes que no funciona!- i he baixat a recollir-li un paquet. Em portava una edició especial, en castellà, de L’illa del tresor de R. L. Stevenson, el meu llibre de capçalera i el de molts pirates, lectors i amics. 


Un regal!
STEVENSON, Robert L. La isla del tesoro. Trad. María Durante. Il·lustr. Jordi Vila Delclòs. Madrid: Anaya, 2014

Aquesta vegada, està il·lustrat pel Jordi Vila Delclòs (Barcelona, 1966) que fins ara, com qui no vol la cosa, s’hi havia anat apropant, amb els seus horitzons amplis de cels i de mars i amb la il·lustració de tot d’obres de navegants, pirates i aventurers. 
El regal, possiblement del meu pare, m’ha fet una il·lusió bàrbara!
A primera instància, m’han meravellat ja alguns elements de la il·lustració: els paisatges nets i immensos, i també els paisatges ombrívols d’interior, tots ells claus en aquesta història; l’immens esforç de documentació que fa l’il·lustrador i que subtilment plasma en tots els detalls dels seus treballs; i sobretot l’extraordinari ús i el domini de la llum...


Abans d’esmerçar-me a fons en l’observació dels detalls, he pujat corrent cap a les golfes on guardo tot d’edicions d’aquesta obra de culte. 

He tornat a llegir alguns fragments que hi tinc gairebé emmarcats, a reviure alguna de les seves virtuts que algun dia difondré als quatre vents i he tornat a mirar, com faig sovint, les interpretacions que alguns dels millors il·lustradors de la història ens han ofert del llibre i concretament de John Silver el Llarg, el meu personatge preferit i el més sublim dels pirates. Ell ha fet solcar, pels papers en blanc, la tinta i els pinzells de molts professionals per intentar plasmar els trets d’un caràcter tan camaleònic, complexa i ambigu com el seu, capaç de canviar les cartes del destí al darrer moment. 



Una història, mil cares
Us citaré uns quants d’aquests il·lustradors i allò que m’atrau de cadascun d’ells:

 De N. C. Wyeth (1882-1945), m’agrada la contraposició que fa dels dos protagonistes i del seu caràcter en diverses escenes de la història. En el fons, l’estira-i-arronsa d’ambdós, tan ben definit per Wyeth, és el que marca el curs de la novel·la.

   Ell és un dels il·lustradors més coneguts de la història de l’art, dominador del clarobscur i especialment popular per la il·lustració de clàssics d’aventures i pel seus murals: per ex. a la Biblioteca Pública de Boston. L’illa del tresor, que va il·lustrar el 1911, va ser el seu primer llibre.




-        De Joan G. Junceda (1881-1948), m’agrada el dinamisme i la fortalesa que transmet el seu John Silver, del qual fins i tot ens fa oblidar que li manca una cama.    
   
     Amb una obra amplíssima, ell és de ben segur l'Il·lustrador més popular i referent de la nostra història. Il·lustrà la major part d’obres de Josep Maria Folch i Torres. La il·lustració de L’illa del tresor (1942) és una de les que més ha transcendit. Per aconseguir la representació tan versemblant dels personatges, va recórrer bastament el port i els suburbis de Barcelona.





-   De Mervyn Peake (1911-1968) m’agrada com capta la transformació del personatge. Ell és un veritable artista: il·lustrador, poeta i autor de novel·les com ara Gormenghast. Va començar a il·lustrar el 1940, després de ser cridat a files. Els  llibres que va il·lustrar i que més el van donar a conèixer són Alicia en Terra de meravelles i L’illa del tresor, publicat el 1949.
     Els seus dibuixos, que recorden les litografies dels autors en els quals s’inspira (Blake, Goya, Durer...), ens mostren, en un primer moment, un Silver amb un rostre sense edat, prim, àgil i destre en l’ús de la crossa. En la segona part, el mostra amb una cara amb trets gairebé animals, monstruosos.





-    D’Hugo Pratt (1927-1995), m’agrada l’amor pel mar i l’aventura que destil·len les seves vinyetes.
    “No recordo si la darrera vegada que vaig veure el pare li vaig prometre que buscaria aquella illa, però tinc la impressió que ha esta ella qui m’ha buscat a mi” afirmava el 1965, quan va il·lustrar L’illa del tresor. Possiblement no assoleix el nivell de les històries del Corto Maltés, que arribarien dos anys després, però ja s’hi reconeix l’estil i la seva fascinació pels pirates, els vaixells, les illes...


Hi ha molts altres artistes, alguns de més propers en el temps, que també han batallat amb els personatges de l’illa i que mereixerien les meves lloances, però els citaré breument per no allargar el discurs: Robert Ingpen (1936), l’edició que va il·lustrar és del 2005 i hi podem intuir la seva acurada mirada realista, encara que distant en la transmissió del sentir i actuar dels protagonistes; François Place (1957), conegut aquí per Els últims gegants (Blume, 1999). L’edició de L’illa del tresor data de 1994, i barreja documentació i ficció, una composició barroca que no ofereix a l’artista espai per al lluïment; François Roca (1971), del qual m’agrada la majestuositat del seu John Silver. Roca, apassionat per les històries de viatges i descobertes, acostuma a elaborar novel·les d’aventures sintetitzades i il·lustrades: Jesus Betz, El secret dels núvols... o La isla del tesoro, (1999); o bé, Mariona Cabassa, Leonard Beard...

L’illa de Jordi Vila Delclòs
   



    
     A La isla del tesoro de Jordi Vila Delclòs, trobem un John Silver present en diverses escenes il·lustrades. És un pirata estàtic, a estones, proper, a estones, distant. Val a dir que en aquelles escenes on hi apareix d'esquitllada, o fins i tot, no hi apareix, s'hi intueix la seva presència. El seu rostre és poc comunicador, tot i que es mostra enigmàtic, dur i ambigu, i transmet les seqüeles que mil batalles i aventures li han deixat.
   Conscient de la seva importància, l’il·lustrador ens el mostra d’esquena i enfront un paisatge ampli a les guardes del llibre, i ens el regala de cara, amb tots els ets i uts, just en tombar la portada, tot oferint-nos-el per acompanyar als lectors a l’interior de la novel·la. Es troba en penombra, i una lleu llenca de claror mostra el seu rostre ferri i la seva mirada penetrant, carregada d’història.
      No us en refieu del tot, però. Mai saps per on et sortirà.

    Les enormes virtuts de la feina de Jordi Vila Delcós estan condensades en aquesta imatge de John Silver el Llarg.


      
      Davant d’ell, em trec el tricorn de corsari que també em va regalar mon pare!
     I tot seguit, contacto amb l’il·lustrador, en Jordi Vila Delclòs. Preguntat pel que representa abordar la il·lustració d’un clàssic de tan pes i recorregut com L’illa del tresor, em respon:

     “Per a mi, il·lustrar L'Illa del tresor, era un desig esperat des de feia molts anys.
   Una gran responsabilitat, també. És un text que admiro i respecto molt ja que el considero una de les bases de la literatura universal. 
    També perquè sempre he pensat que llegida a l'edat adequada, pot ajudar a crear lectors fidelíssims. A mi em va passar! 
     La lectura de la versió de L'Illa del tresor, il·lustrada per Joan G. Junceda (Seix i Barral, 1942), em va marcar molt. L’admiració que des d’aquell moment vaig sentir per Junceda, provoca que el més complicat de la meva il·lustració de la novel·la hagi estat 
     -en va!- intentar apartar-me de la seva influència.”

    Si l’objectiu de la seva tasca, en aquesta ocasió, ha estat en va o ha estat un èxit, si aquesta colpeix o deixa indiferent, serà el lector qui dictarà sentència.
     Pel que fa a mi, pirata i lectora, li faig un lloc de privilegi entre les més grans edicions de L’illa del tresor.