Eva a Lisboa


Hi ha ciutats que quan les descobreixes et preguntes per què no hi havies anat abans. Vaig tenir aquesta sensació la primera vegada que vaig trepitjar Venècia, i aquest estiu s’ha repetit a Lisboa.

Són les ciutats descobertes en els viatges les que poc a poc van teixint els paisatges de la nostra memòria. Això em passa amb Berlín, amb Saarbrücken, amb París i també amb d’altres més properes com València, Alcanyís o Càceres per exemple.

Aquest estiu he estat a Lisboa i m’hagués agradat quedar-m’hi molt més temps, potser viure-hi uns quants mesos. La ciutat m’ha seduït: els carrers plens de llibreries, de pastisseries, de botigues que semblen renegar del disseny modern i globalitzat. M’ha sorprès el tracte tan amable de la gent i passejar per racons especials al barri d’Alfama o de Chiado.

Però sobretot vaig tenir la possibilitat d’un retrobament amb la il·lustradora, ex alumna i amiga Eva Sánchez, guanyadora del premi d’àlbum il·lustrat Edelvives 2015.

Abans de l’estiu, vaig entrevistar-la en aquest mateix bloc, parlant del premi, del seu treball i de la manera com ella viu aquesta professió. Avui tinc ganes d’explicar la nostra trobada a Lisboa, on l’Eva hi viu des de fa uns mesos, i algunes coses més d’aquesta jove il·lustradora que no para de sorprendre’m en cada nou treball. L’Eva té una capacitat innata pel dibuix, cosa que la converteix en una de les joves il·lustradores més interessants del nostre país, i amb un treball de qualitat, ple de contingut, narrativament excel·lent, lluny de modes i fora de cap tendència imposada pel mercat editorial actual.


A Lisboa vam quedar a la plaça Camoes. L’ Eva va arribar amb bicicleta i semblava que feia anys que vivia a la ciutat. Em va emocionar poder retrobar-la en aquesta ciutat plena de poesia i de bellesa a cada racó. Vam passejar fins la plaça del Rossio per sopar al restaurant Casa Alentejo. Me’l va recomanar la farmacèutica del carrer on visc a Barcelona, que em va passar una llista de restaurants i llocs que no m’havia de perdre.

El restaurant és realment molt especial. Sembla un petit palau, amb una escala de fusta que mena als menjadors decorats amb rajoles de dibuixos de color blau. Encuriosit, li vaig proposar a la Eva fer una volta per les diverses sales, algunes amb aparença de petits teatres amb escenari per als músics inclòs, i d’altres empaperades amb reproduccions de dibuixos costumistes de molts colors, representant imatges de la vida a la ciutat potser d’un segle abans.

Ja asseguts ens van portar la carta i, lògicament, vaig demanar bacallà, com gairebé cada dia que vaig ser a la ciutat. L’Eva va demanar sardines a la brasa.
Fou un plaer compartir aquell sopar amb l’Eva. Primer vam parlar de la seva arribada a la ciutat , de com es va interessar per aprendre el portuguès. Em vaig sorprendre de la fluïdesa amb la que es comunicava amb el cambrer. Vam brindar amb vi blanc, contents de poder compartir aquella vetllada i parlar amb la confiança de sempre.

Il·lustració de Beatrix Potter
Li vaig preguntar per la seva infantesa, pels records de quan era petita, per les imatges que li arribaven i les primeres il·lustracions que li van cridar l’atenció. L’Eva recordava una sèrie de televisió protagonitzada per animals, amb dibuixos de la Beatrix Potter. Li agradava molt pel treball de detalls amb aquarel·la; la representació de boscos, camps, granges, i la delicadesa amb la qual Beatrix Potter tractava als personatges.
També va comentar-me que recordava les il·lustracions del Francesc Rovira als llibres de text i alguns de lectura de l’escola, quan era molt petita. Va dir que se les mirava i remirava per no perdre cap detall. Més tard, tot llegint Princep de la Boira de Carlos Ruíz Zafón, va descobrir Tino Gatacán i les seves il·lustracions fetes a llapis.

Jo li vaig parlar dels records de la infantesa, de com ens marquen per sempre, i de la importància que tenen per a la nostra feina d’il·lustradors. Li vaig demanar si recordava a què jugava de petita, si recordava alguna joguina en concret, alguna roba d’un vestit, un espai... Em va explicar que jugava sovint a inventar històries, sola o amb els seus amics.

Il·lustració de l'Eva Sánchez
“De vegades, va dir, partíem d’alguna pel·lícula que havíem vist o d’alguna història que coneixíem i seguíem el fil interpretant diferents personatges”. També deia que recordava moltes estones en les que jugava sola i les joguines feien d’ actors. Els podia construïa una casa. Una tauleta, cadira o sofà de casa seva, servia d’escenari.
Per a L’Eva els records d’infància també tenen un pes important quan il·lustra. Hi ha detalls de les seves il·lustracions (l’estampat d’un sofà o d’una catifa on jugava de petita, unes sabates velles de la seva mare, els arbres i camins on sortia a jugar...) que poden fer que la il·lustració sigui més creïble i també més emocionant.

Mentrestant ens servien el bacallà i les sardines. El cambrer ens va fer esperar una bona estona però veient el segon plat tots dos vam pensar que l’espera havia valgut la pena.
Just iniciant aquest segon plat li vaig demanar si els seus personatges se li assemblen. “Jo crec que sí, que a molts il·lustradors ens passa”, em va dir l’Eva. M’explicava que es representa a ella mateixa quan dibuixa, i a gent que coneix.
“Potser de manera inconscient o involuntària, dibuixem allò o aquelles persones que coneixem millor o que tenim més a prop”. Tots dos acudim a les persones del nostre entorn i sovint apareixen en el nostres treballs.

Il·lustració de l'Eva Sánchez
També va sortir els tema dels viatges. Tots dos viatgem sovint i estem d’acord que viatjar ajuda a ser més creatiu, o si més no ajuda a conèixer una diversitat de realitats que faciliten el pensament creatiu. L’Eva va comentar que en els darrers dos anys havia tingut l’oportunitat de visitar llocs increïbles: recórrer amb cotxe Costa Rica, estar en un petit campament de biòlegs al mig de la selva amazònica o admirar les aurores boreals a Tromso (Noruega).
Descobrir aquests llocs tan diferents i allunyats del que coneix, la fa estar més desperta i atenta. “En tornar de nou a casa, amb noves experiències i referents visuals nous, s’amplia el ventall d’elements amb els que pots jugar a l’hora de dibuixar o de pensar una il·lustració”.
I van arribar les postres. Tots dos som llépols i ens encanta la xocolata, així que vam demanar alguna cosa de xocolata, però malauradament no va poder ser. Vam prendre arròs amb llet i canella. Una delícia que també ens agrada molt a tots dos!


En acabar de sopar vam passejar una estona fins on l’Eva tenia la bicicleta aparcada i ens vam acomiadar amb la proposta de tornar a quedar l’endemà. Li vaig demanar la possibilitat de conèixer el lloc on viu i on feineja. També tenia ganes de veure alguns dels seus darrers originals i, sobretot, la seva taula de treball. Així que l’endemà vam quedar al seu barri.


Hi vaig arribar en metro a la zona anomenada Entrecampos (entre Campo Grande i Alvalade). L’Eva ja m’esperava a la sortida de l’estació i vam caminar fins al seu estudi, quatre carrers més amunt. Des de l’interior d’un bar es podia sentir la veu de la cantant portuguesa Amália Rodrigues.
L’Eva té un estudi petit, però amb una gran finestra que dóna a una galeria plena de plantes i un minúscul hortet.
Ve a ser el menjador-cuina de casa seva i té una taula ordenadíssima i molta llum. Em va recordar la manera de treballar de l’Elena Odriozola. Una espai petit, però molt acollidor, lluminós, amb una caixa d’aquarel·les, pinzells de diferents mides i molt d’ordre.
A l’estudi vam parlar de les seves aficions. A l’Eva, tot i haver nascut en un poble de muntanya, li atreu molt el mar. De fet, fa poc va fer un curs de busseig i va aconseguir la llicència per poder bussejar. Em va comentar que li agrada el cinema. Quan era petita, el seu avi treballava al cinema del poble i això facilitava que tota la família poguessin veure més d’un cop moltes pel·lícules. També dedica part del temps lliure a la lectura i a passejar per la ciutat.
Li vaig demanar que m’ensenyés alguns esbossos del seu nou llibre “DIP”, guanyador del premi internacional d’àlbum il·lustrat Edelvives.
“La idea de“Dip” va sorgir a partir d’una llegenda que mantenen viva encara al poble de Pratdip a Tarragona.
Il·lustració de l'Eva Sánchez
Els Dips són una mena de llops vampir que xuclen la sang del bestiar i atemoreixen la comarca. Curiosament aquesta llegenda és anterior a Dràcula”. Eva m’explicava que la va fer servir com a context per parlar de la por, l’autèntica protagonista del llibre.
En aquest projecte ha volgut donar protagonisme al traç i mantenir al màxim l’expressivitat dels esbossos, així que s’ha permès una mica més de llibertat en les formes i un traç molt més solt i ple de força. La gamma de colors és reduïda i ha utilitzat el vermell com un altre element narratiu, ple de significat, en dos moments concrets del llibre. El color vermell s’insinua com un senyal d’alerta fins a imposar-se, de cop, en el moment de màxima tensió del llibre.
Il·lustració de l'Eva Sánchez
“Tot el procés ha estat un repte molt gratificant”, em va explicar, “i l’ haver pogut fer per primera vegada el text i l’ il·lustració m’ha permès entendre millor com es poden complementar un i l’ altre”.
Mentre mirava les il·lustracions, em va mostrar l’edició en català del llibre “L’espera”,editat per Thule, que acaba de sortir. Eva parla d’aquesta creació amb molta estima. Al llibre de “l’Espera” el protagonista espera a algú a qui estima (podria ser qualsevol, un familiar, una parella,...). I espera tant, que acaba per trobar plaer en aquest sentiment, es recrea en la il·lusió del possible retorn i viu en aquest estat fins a tal punt que acaba per perdre la seva pròpia identitat. Sense voler caure en la desesperació, és un llibre que descriu l’ impacte que pot tenir en nosaltres la pèrdua d’ algú estimat.

Les il·lustracions, en aquest cas, van servir de punt de partida per al text. Es tractava d’una sèrie que l’Eva havia pensat per a una exposició. A partir d’elles, la Mercè Hernández va generar un text. “El protagonista”, diu l’Eva, “es deixa emportar per aquesta sensació fins a tal punt que oblida qui és i a qui espera”.


Vam passar un parell d’hores a l’estudi mirant les seves il·lustracions i amb la seguretat que ens retrobarem molt aviat en alguna altra ciutat, ja sigui Barcelona, Manchester o Sao Pablo.
Al carrer, ja sense l’Eva, des del mateix bar on abans se sentia una cançó de l’Amália Rodrigues, arribava la veu de la jove cantant Gisela Joao cantant “Vieste do fim do mondo”.

0 comentarios :

Publica un comentari a l'entrada