La pàgina dreta és de tots!

Takatuka publica dels portuguesos Carvalho i Minhós un àlbum amb frontera

Llits extravagants per a viatjar

El «Libro de las camas» de Sylvia Plath il·lustrat per Quentin Blake

Kamishibais, narracions orals arreu

Milers d'anys d'oralitat en una tradició japonesa

Per Gràcia amb Rocío Bonilla

La il•lustradora conversa amb Ignasi Blanch

Dotar d'ànima... les coses!

Un grapat d'històries que giren al voltant de coses humanitzades

El jardí de les meravelles

Ekaré publica un àlbum de Thé Tjong-Khing inspirat en El Bosco

Un instant de glòria per a... Joke van Leeuwen

En el món literari i editorial, gairebé tots els llibres tenen a l’abast dels dits un moment de glòria comú: el de la novetat, el de l'estrena. Si un llibre no és notícia en ser generat, ho tindrà més complicat per viure aquest petit o gran instant de joia.

Fa certa angúnia que un llibre passi desapercebut en el seu inici, quan observes que aquest conté elements de qualitat i ingredients remarcables. És per aquest motiu que avui m’he decidit a trencar una llança en favor d'una novel·la per a infants publicada l’estiu de 2013:


Leeuwen, Jokevan. Quan el meu pare era un arbust. Trad. Gustau Raluy i Caroline de Jong. Barcelona: Cruïlla, 2013. (El Vaixell de vapor. Sèrie taronja; 188)

La història que narra té com a marc una guerra, que tot i que no s’anomena, té números per ser la Segona Guerra Mundial. Fins aquí cap novetat. N’hi ha moltes que l’hi tenen, perquè va tocar el moll de l’os de la vella i més culta Europa i ha generat bells, íntims i punyents exemplars literaris, la majoria provinents dels països afectats.

Ela, la protagonista, ha de fugir a la recerca de la seva mare que viu al país veí. I ho ha de fer sola ja que el seu pare és enviat a la guerra i la seva àvia es queda a preservar les pertinences.

Durant el seu periple, la protagonista viu diversos moments d’espera, en els quals li encanta fer llistes. Seguint el seu exemple he decidit elaborar una llista del perquè de la tria d’aquesta obra desvalguda, que es va perdre en la immensa mar blava de les novetats literàries del moment:


1.                  L’he vist passar de mà en mà entre els integrants d’un club de lectura sobre literatura infantil.
2.                  He observat de resquitllada com aquests xiuxiuejaven les seves virtuts a cau d’orella.
3.                  En acabar la lectura, he etiquetat l’Ela com un nou Petit Príncep que va trobant adults diversos –vell general, àvies de substitució, administratius...- i queda bocabadada, estranyada i encuriosida per les seves actituds, a vegades absurdes.

4.                  M’ha captivat la poesia i les metàfores de certes situacions: “Jo tenia l’estòmac ple d’enyorança. No m’hi cabia ni un mos més.”.             
5.         M’han cridat l’atenció els sentiments d’inseguretat, d’indefensió, d’incredulitat davant del món i de la guerra.
6.           M’ha interessat la capacitat de l’autora –que, en les seves obres, ho és tant del text com de les il·lustracions- per gairebé fer una novel·la gràfica sense tenir-ne una pretensió aparent.
7.                  M’ha semblat creïble el narrador en primera persona, i el punt de vista directe i deductiu d’un infant.
8.            Així com la innocència del personatge, que el porta a confiar en tot de personatges de simpatia i actitud sospitosa.
9.              En aquest món literari, sovint sento simpatia per l’autoria d’origen holandes. I Joke van Leeuwen (L’Haia, 1952) ho és. No sé el perquè, però Holanda és un món que sempre m’ha desvetllat l'interès. Deu ser potser pels holandesos de can Barça de la meva infantesa, o bé, per aquells que he conegut aquí –com ara el marit de la bibliotecària!- i al mateix país, per la seva manera de fer i de viure, per la seva manera d’interpretar el voltant, per la seva murrieria tan diferent a la nostra, pels seus lectors i les seves biblioteques envejables...

10.             D’aquesta autora, ja em va captar l’atenció la seva primera obra que ens arribava en català, Ip! (Cruïlla, 2004), original en el tema, en els personatges i en el tractament. Ara, he descobert que el 2010 es va estrenar una pel·lícula sobre aquest llibre, que aquí va ser adaptada amb l’enginyós i espectacular títol de Pío pío
11.                  Ja ho veieu, i ho repeteixo, m’ha encuriosit l’afecció de la protagonista per les llistes.
12.                  M’han sorprès els asos trets de la màniga per l’autora en moments claus. Com quan l’Ela arriba a la ciutat on viu sa mare, i se n’adona que abans ha utilitzat i llençat el paper on duia l’adreça anotada. I per tant, ha perdut l’únic nord que la guiava.
...

Diuen que totes les guerres tenen la mateixa cara i les mateixes entranyes. Totes elles han generat i generen multitud de testimonis literaris que arriben a les nostres mans de manera constant.

Lemaître, Pierre. Ens veurem allà dalt. Trad. Albert Pejó. Alzira: Bromera, 2014. (L’Eclèctica; 238)


És el cas d’Ens veurem allà dalt que, darrerament, ha tingut la sort de cara, ja que d’entrada ha captat l’interés dels lectors.
Es tracta d’una novel·la per a adults que narra el final de la primera Gran Guerra a França, focalitzada en l’experiència de dos soldats i un comandant. I en la manera com cadascú inicia la postguerra, portant a sobre les seqüeles de la batalla i abordant una lluita ferotge per la supervivència, amb un argument que treu a relluir allò més grotesc, absurd i crucial en les situacions generades per les guerres.
Gira al voltant dels honors als soldats caiguts en batalla, i us asseguro que és un monument literari de visita gairebé obligatòria.
 

Witterick, J. L. El secret de la mare. Trad. Marc Rubió. Barcelona: Fanbooks, 2014 

És el cas també d’El secret de la mare, inspirada en un fet real i que s’estructura en diverses parts, cadascuna de les quals conté el testimoni directe d’uns personatges d'origen jueu a qui, durant la guerra, la Franciszka va amagar i protegir en diversos racons de casa seva, sense que ells coneguessin la presència dels altres.

Una història ben narrada, similar a moltes de les obres que ens han colpit i ens han arribat sobre la 2a Guerra Mundial i que jo anoto en dues altres llistes. Una per als àlbums i llibres il·lustrats i una altra per a les novel·les:

                                          
             ÀLBUMS I LLIBRES IL·LUSTRATS:


-                     Brami, Élisabeth. Salva’t Elies! Kalandraka, 2006
-                     Guareschi, Giovanni. Conte de Nadal. L’Arca, 1994
-                     Hausfater-Douïeb, Rachel. El nen estel. Baula, 2003
-                     Innocenti, Roberto. Rosa blanca. Lóguez, 2002



            NOVEL·LES:
-                     Boyne, John. El noi del pijama de ratlles. Empúries, 2007
-                    Grobéty, Anne-Lise. El temps de les paraules en veu baixa. Barcanova, 2005
-                     Hartling, Peter. En Crosses. La Magrana, 1992
-                     Kerr, Judith. Quan Hitler va robar el conill rosa. Bromera, 2010
-                     Lowry, Lois. Pots comptar els estels? La Magrana, 1998
-                     Orlev, Uri. L’illa del carrer dels Ocells. Alfaguara, 2004
-                     Pacheco, Miguel Ángel. El último gigante. Siruela, 2003
-                     Palumbo, Daniela. Les maletes d’Auschwitz. Estrella Polar, 2012
-                     Uhlman, Fred. L’amic retrobat.  Columna, 1995
 


Des del 1r 2a, us convido a anotar-ne més en l’apartat de Comentaris, i a explicar breument allò que d’elles us va colpir i us va captivar... siguin per a infants, joves, o bé, adults. I així dotar-los d’un petit moment de glòria, lluny del camp de batalla de la novetat literària. 

La lluna, la Bruna i l'avi de la bava

Dijous 22 va ser presentat a la llibreria La Impossible de Barcelona el poemari per a nens i nenes “La Lluna, la Bruna”, de Josep Maria Aloy il•lustrat per Valentí Gubianas. L’ha publicat Fil d’Aram, i un dels seus editors, Xavier Blanch, després de donar la benvinguda, va passar la paraula a la presentadora de luxe d’aquest bateig, la Marta Luna, que va confessar haver estat la primera sorpresa en rebre, de mans del crític, amic i assagista Josep Maria Aloy, el poemari que ha escrit per a la seva néta Bruna. La Marta va recordar el dèficit que té la LIJ catalana de poemes per a infants, i va parlar de la important tasca (per emocional i educadora) que fan els poemes en l’imaginari lector infantil i com són recordats amb el pas dels anys pel lector adult.


“En Josep Maria és un avi a qui li cau la bava”, va assegurar, i no s’ha resistit aquest cop a deixar testimoni de la màgia que viu al costat de la seva néta a través d’aquests rodolins. I sí, efectivament, en Josep Maria és l’avi de la bava. Va expressar com se sent meravellat davant d’una personeta tan petita com la Bruna, que li aporta una nova visió de les coses senzilles (un fideu que s’ha escapat del plat, però que ha de ser devorat com sigui; unes pedretes que recull com un tresor i que tenen amo...) i que va agrair tant a l’editor com a l’il•lustrador que s’avinguessin a col•laborar amb ell perquè els poemes arribessin a tothom.



Valentí Gubianas sorprendrà també als que el coneixeu la seva feina: és el primer llibre en el qual fa servir una tècnica nova a base de collage que és una delícia. Us deixem un tast d’aquesta relació avi/néta:





 Tres pedretes té la Bruna,
jo n’hi demano una
i em diu que no pot ser,
que les ha trobat al carrer
i en vol regalar una al pare
i una altra a la mare.
-Però, -li dic –encara en queda una!
I em diu: aquesta és per la Brrruna!

Llapis màgics per a canviar el món

La literatura infantil ha fantasiejat moltes vegades amb la possibilitat de tenir un llapis màgic. Un llapis que ens permeti dibuixar allò que la vida no ens ofereix, un llapis com a porta a l'èxit, a l'aventura o a la descoberta de noves realitats. 
Aprofitant l'edició per part de Corimbo i de l'editorial sevillana Kokoro de dos llibres que juguen amb aquesta idea, ens ha semblat un bon moment per a recordar alguns dels llapis màgics més emblemàtics de la literatura infantil.

El primer llapis és obra i creació de Pep Albanell
Sennell, Joles. El llapis fantàstic. Il·lustr. Montse Ginesta. La Magrana, 1985 (El Petit Esparver; 1) 
L'inventor N'Absaló Sensecorda havia fracassat en l'intent de crear un llapis fantàstic que escrivís històries tot sol. Al morir va deixar tres saques ben plenes de llapis que no acabaven de funcionar: només escrivien fragments, però mai contes sencers. 
Finalment els llapis es van fer servir per a promocionar una nova revista: els 7.534 primers suscriptors en van rebre un de regal!

Per la seva banda, el tàndem Alcántara i Gusti van imaginar un llapis màgic però amb usos més aviat terapèutics.
Alcántara, Ricardo. Tomàs i el llapis màgic. Il·lustr. Gusti. Baula, 1988 (Ala delta. Sèrie roja; 3)
Tomàs, un nen solitari i tímid que viu avorrit dins una capsa, troba un llapis màgic que l'ajuda a vèncer la seva por a conèixer coses noves.
Els autors, de fet, van imaginar un estoig màgic, perquè han seguit creant noves històries d'en Tomàs, que si ara troba una goma, que si ara unes tisores... Noves històries que ens ajuden a conèixer-nos una mica més.


El tercer llapis màgic que us vull presentar apareix en un còmic sense paraules de la col·lecció Mamut.
Berrio, Juan. El zoo d'en Tonet. Bang, 2011 (Mamut; 7) 
Igual que el llapis anterior, el llapis d'en Tonet té la capacitat de donar vida a les imatges. A partir del dibuix d'una marieta l'habitació del protagonista es converteix en un veritable zoològic.
En aquest cas, sembla que l'autor ha volgut destacar el poder creatiu sense límits d'un infant amb un llapis a la mà.

Escrita originàriament l'any 1955, aquesta primera aventura de Harold i el seu llapis màgic ha estat un referent per a diverses generacions d'autors i de lectors. Als Estats Units l'obra ha inspirat videojocs, pel·lícules d'animació i projectes d'educació artística.
Johnson, Crockett. Harold y el lápiz morado. Jaguar, cop. 2012
La diferència entre en Harold i els anteriors personatges és que aquest nen de quatre anys amb el llapis màgic crea tot allò que necessita sobre un espai blanc, buit i solitari. Ja no es tracta de dibuixar objectes o elements per a fer el nostre món més divertit, més agradable o proper. Harold no interactua amb un món real, sinó que és un petit déu creador de totes les coses.

I arribem a les novetats que anunciàvem al principi:
Guirao-Jullien, Magdalena. La Lluna i l'habitació blava. Il·lustr. Christine Davenier. Corimbo, 2014
La Lluna espera la visita setmanal a casa la seva àvia. Allà, dins l'habitació blava, troba l'espai i la calma per a deixar volar la seva imaginació. I com ho fa? Doncs amb un llapis vermell màgic, és clar!
Les lectures que es poden fer d'aquest àlbum són múltiples, però en tots els casos, el llapis esdevé una porta d'entrada al món interior dels infants, un espai que els adults no sempre sabem respectar. 

I acabem amb un llapis ideal per a combatre l'avorriment i com a motor de grans aventures.
Becker, Aaron. Imagina. Kokoro, 2014. (El gato y la luna)
Destacada amb una medalla d'honor als prestigiosos Premis Caldecott, aquesta primera obra per a infants d'Aaron Becker està despertant passions arreu del món. Ens trobem davant una aventura il·lustrada sense paraules que té una mica del Harold de Crockett Johnson, però que també podria haver firmat David Wiesner. Hi trobareu reminiscències orientals, tant narrativament com visual, però també elements arquitectònics que us faran pensar amb les edificacions impossibles de M.C.Escher o amb les imatges arquitectòniques dels llibres de David Macaulay
Un llibre que us convidem a descobrir (abans que ens arribi una segona part que ja prepara l'autor) i a deixar-nos els vostres comentaris.

 
The Making of "Journey" from Aaron Becker on Vimeo.

*[Mentre redactàvem aquest escrit ens van arribar les esfereïdores notícies de l'atemptat a França al setmanari d'humor Charlie Hebdo. Ens va semblar que aquesta entrada cobrava més sentit perquè realment el poder del llapis és immens]. 

La revolta dels pingüins


Al sur de la Alameda. Diario de una toma. Text: Lola Larra. Il•lustracions: Vicente Reinamontes. Ekaré, Barcelona-Caracas-Santiago de Xile, 2014.


L’any 2006, va tenir lloc a Xile una revolta estudiantil que es va anomenar “La revolución de los pingüinos”. Milers d’estudiants es van fer forts en instituts de tot el país, especialment a Santiago, la capital, per protestar contra la Ley de la Enseñanza, la desigualtat i contra l’educació concebuda com un negoci i no com un dret. Aquell moviment va comportar la ocupació de molts centres, l’aturada obligatòria de les classes, grans manifestacions i, també, la intervenció dels cossos policials. La revolució dels pingüins seguia el model de les revolucions dels estudiants xilens dels anys 80 contra la dictadura, tot i que les conseqüències no van ser tan devastadores com en l’època fosca de Pinochet (violacions dels drets humans, empresonaments il•legals, tortures i desaparicions). Tot això que us explico és el context en el qual s’emmarca la novel•la gràfica que els amics d’Ekaré han fet arribar al replà i que, des d’aquí, comentem i celebrem a través d’aquesta entrada.

Els autors de la novel•la són la mig xilena mig veneçolana Lola Larra i l’il•lustrador xilè Vicente Reinamontes. Han optat, com diem, per una novel•la gràfica: hi ha fragments de la trama, doncs, que s’expliquen amb imatges. I deixant clar d’entrada que el text és bo, amb un ritme narratiu molt àgil; que la trama és interessant per a totes les edats, gens pueril, amb diferents nivells de lectura (cadascú és lliure de fer la lectura que vol o pot), amb sorpreses, amb acció i reflexió... deixant de banda totes aquestes particularitats tan positives, des del 3r 2a volem centrar els comentaris en les imatges i la seva relació amb el text.

No és ara lloc aquest per iniciar l’eterna discussió sobre la necessitat o no de fer gràfica una novel•la. El que sí que direm, d’entrada, és que n’hi ha que tenen sentit i n’hi ha que no. I la opció sempre és de l’autor o els autors. Són capaços, els creadors de “l’artefacte literari/visual” d’oferir alguna lectura nova o alternativa amb la barreja de les dues formes narratives? Enriqueixen el conjunt, l’alternança de text i imatge? Obren alguna via en la lectura? Tots els que teniu l’hàbit de llegir, de tant en tant, novel•la gràfica estareu d’acord amb nosaltres quan diem que les preguntes anteriors a vegades es contesten amb tres “sí” i d’altres, malauradament, amb tres rotunds “no”.

Diario de una toma (a nosaltres, personalment, ens agrada molt més el subtítol que no pas el títol de l’obra) és de les que es contesten amb tres “sí”.

Comencem per la figura del narrador (o narradors). El text és el diari que escriu un dels estudiants reclosos, en Nicolás, la mare del qual, vint anys abans, havia participat activament en les revoltes. Nicolàs, en primera persona, com correspon a un dietari, ens explica el dia a dia de la ocupació del seu centre escolar: l’espai, els companys, les assemblees, els líders, els enfrontaments, les pors. Hi ha, però, un altre narrador, que només “parla” en les il•lustracions i vinyetes. Aquest segon narrador té alguna cosa de narrador omniscient (està molt ben ideat el perquè d’aquesta omnisciència) i “parla” més amb les imatges que amb text dins de les imatges. En Nicolàs, permeteu-me expressar-ho així, és el narrador “blau” (el diari està escrit en fulls de color blau; el blau és pràcticament l’únic color, a part del blanc i el negre, que apareix en les imatges que remeten a Nicolàs (el seu punt de vista, l’espai de l’institut, etc). L’altre narrador (no direm qui és per no desvetllar res als possibles lectors que sereu vosaltres) és el “vermell”. Quan “parla” aquest segon narrador que, com hem dit, ho fa exclusivament a la part gràfica, el color vermell, juntament amb el blanc i el negre, és el que domina les imatges. Cap al final de la història, això sí, en una escena, els dos colors es troben, perquè també ho fan els narradors. És, no fa falta que ho diem, una idea molt bona que dóna molt de joc a les lectures del text ja des de la mateixa portada.


La part gràfica, d’altra banda, avança la informació que més endavant donarà el text: sabem què llegeix la Paula, rebem informació dels protagonistes de la revolució de 1985 o intuïm la doble personalitat del nouvingut al centre ocupat, l’Enei, en dues imatges seguides tan efectives com aclaridores. Els dibuixos de Reinamontes, de línia neta i un acabat que recorda a vegades la impressió d’un linòleum, parteixen de la imatge fotogràfica, una aposta que tant sovinteja darrerament entre els il•lustradors d’avui. Tenen també una dimensió cinematogràfica, gairebé d’storyboard, que allunya i apropa les accions, els personatges i els objectes, i els confereix moviment i intencionalitat. L’espai, sempre molt present, amb molta taca negra i representat des d’incomptables perspectives, acaba sent un protagonista més de la història. El dibuixant fa unes el•lipsis temporals delicioses, entre les que destaca, a parer nostre, la de l’encontre amorós entre en Nicolàs i la Paula que acaba, prou significativament, amb un paquet de preservatius obert.

Passen moltes coses a la novel•la. I si ja el context històric és prou interessant (no heu de tenir por de perdre-us en uns fets que ens queden molt lluny geogràficament, perquè els autors s’encarreguen prou de donar-los a conèixer de manera atractiva i àgil), els diferents episodis d'aquesta “toma” no deixen mai de sorprendre el lector. La política, la condició humana (l’amor, l’enveja, la gelosia, el fer-se gran, el poder, la soledat), el pes del passat, la narcolèpsia o el futbol són alguns dels subtemes que reforcen la trama argumental. Si alguna cosa li hem de retreure a l’obra, qui això ressenya va trobar a faltar (perquè se l’esperava) una connexió més estreta amb les accions dels anys vuitanta a que tan sovint es fa referència. El clímax final, la resolució dels conflictes generats, per dir-ho així, potser sí que està més lligada a les vivències dels protagonistes joves de la novel•la: aquest sprint final, pensem, és la part més “juvenil” de tota l’obra.


Al final del text, un cant a l’esperança, i després d’una breu informació sobre el resultat de les revoltes i sobre una altra posterior (el 2011), s’inclou un breu glosari de termes de l’espanyol parlat a Xile que els lectors d’aquí desconeixem (“tiras” per policia de civil; “Guanaco” per furgó que llança aigua contra els manifestants...). Com passa sempre que llegim bones històries, els fets i els personatges, per molt lluny que es trobin en el temps o en l’espai, ens arriben a tocar de ben a la vora i ens ajuden a comprendre el nostre propi món. La màgia de la literatura.

Nous inquilins!

Benvolguts tots i totes!

Enguany tenim novetats! I és que des del primer dia de 2015 la nostra inquilina Miss Dewey ha decidit anar a córrer món i abandonar el lloger del pis. Però abans de marxar ens ha aconsellat acollir un nou inquilí al 3r 1a: en Koko, un goril·la de San Francisco, i el seu gatet All Ball. I reunida la comunitat en pes, hem decidit que siguin molt benvinguts els nous veïns!!!

En Koko ja ha estat informat de quins són els seus deures i les seves obligacions: no deixar pells de plàtan a l'escala, tancar la porta amb clau els caps de setmana i convidar-nos a conèixer més i millor la LIJ amb una mirada molt animal. 

(Ep, i si voleu conèixer qui hi ha darrera d'en Koko i l'All Ball, només cal que passeu per l'apartat Qui som? i ho descobrireu! De ben segur que molts la coneixeu.) 

Confesso que a voltes no ho entenc tot...


Perdoneu-me la gosadia però seria bo que al llarg d'aquesta entrada us acompanyés la músicia de Qualsevol nit pot sortir el sol, d'en Jaume Sisa. Aquest cantant galàctic forma part del meu planetari personal, d'aquells autors que m'acompanyen, que son una reserva índia de les meves emocions a la qual puc recórrer quan no em funciona la impresora, se m'ha cremat l'arròs o algun ser estimat a fet el pas cap a qui sap on. Però a més és la porta d'entrada a les reflexions que vull desenfilar a continuació. 

Ja teniu la música a punt? Sí...?, doncs comencem: 

Al llarg del nostre camí lector trobem autors que ens soprenen, ja sigui per la seva gosadia, per la seva singularitat o atreviment davant de tot allò que els envolta, per l'enfocament diferent que proposen sobre un personatge, per treure a la llum un tema que semblava intocable, etc. Són autors que sobrepassen l'artesà que porten a dins, que superen la frontera i fan de la literatura art. I això mateix també ho podem trobar en la figura de ballarins, pintors, directors de cinema, escriptors o escultors. Són persones que d'una manera o altra han marcat el seu propi camí independentment d'allò que puguin opinar els crítics o els productors que hi posen el kapital. Són artistes que regalen una mirada diferent.

De ben segur que cada un de nosaltres faria la llista d'aquells artistes que li han deixat petja. De ben segur que cada blogaire seria capaç d'afegir i treure noms a la llista d'artistes que potser no els acabem d'entendre del tot, potser ens superen pel seu món interior ple d'incerteses i canvis de rumb, però ens els estimem perquè ens conviden a obrir noves portes, a investigar deixant-nos suggerents interrogants. 
En Dídac i jo, a més del citat Sisa, en tenim d'altres:  


Rotko
Pollock 


















Albert Serra i els seus Reis o l'Honor de Cavalleria 

I cantants com l'Albert Pla i el seu Papa, jo vull ser torero, o la dansa contemporània de Sol Picó

I confesso que a voltes no ho entenc tot...

Però no per això ho rebutjo, ho aparto i no m'hi enfronto. Ans al contrari, el repte encara és més gran quan tot allò que hom donava per suposat, per immutable, de sobte canvia i un artitsa et regala un nou pany del qual n'hem de trobar la clau. És aleshores quan en Dídac i jo ens enfrontem al repte amb les ganes renovades d'intentar endinsar-nos en el món interior d'aquell cervell tocat per una vareta màgica que l'ha dotat d'una visió estereoscòpica sobre cinema, pintura o fins i tot futbol. I, nosaltres, innocents, ens entestem a reconèixer-ne els seus topants.

I al Dídac i a mi també ens passa amb la literatura, per suposat. I en aquesta llista hi ha espai per a literats de referència. En primer lloc, potser perquè em va deixar un bon rastre durant les meves lectures adolescents, hi poso l'Italo Calvino i el seu famós Baró Rampant. Però tampoc m'agradaria deixar d'incloure autors nostrats com en Miquel Obiols i la seva Filomena o en Pep Albanell i el seu Barcelonauta. Però la llista no s'acaba aquí ja que també podem citar Borges, la poesia de J.V.Foix o els èpics jocs de paraules de L'illa del tresor d'en Joan Ollé i en Joan Barril, autèntica poesia visual. Tots ells, ho confesso, m'han encès l'enveja però, un cop controlada aquesta, m'han ensenyat tant que me'n sento deutora. 

DURAN, Miquel. Més o menys jo. Barcelona: La Galera, 2015
No sé si formarà part o no de la nòmina dels autors de la meva història lectora, però confesso que Més o menys jo (La Galera, 2014), obra primerenca del bioinformàtic Miquel Duran (Pujarnol, 1985) va deixar-me de bones a primeres sobtada, amb l'angoixa aquella que suposa haver de posar més voluntat de la necessària per a llegir-la. 

Aquest Més o menys jo va resultar finalista al premi Joaquim Ruyra, per darrera del No preguntis qui sóc de Care Santos, del qual ja en vam parlar en aquest blog

L'obra de Duran també hagués estat una justa guanyadora del premi, però peca d'un element que els jurats no sempre s'atreveixen a afrontar: la gosadia, l'experimentació literària. I és que Duran aporta nous elements a la literatura com, a tall d'exemple, el tractament diferent dels diàlegs, gairebé insertats en les mateixes descripcions i només assenyalats per un guió que pot donar pas o no a una majúscula. També la suposició de l'existència del que batejaríem com a AUTORIA COMPARTIDA AMB ELS LECTORS.

Aviam si sóc capaç d'explicar-ho. I és que Duran descriu escenes, moments, diàlegs..., és a dir, elements propis d'una novel·la, però utilitzant lèxic propi d'altres rams que no pas del que els literats usarien en aquests casos, a mig aire de la poesia narrativa o de la narrativa poètica, per entendre'ns. A tall d'exemple, els fragments següents de l'obra ens il·lustren el que vull dir: és normal que a Pujarnol les estacions cavniïn de manera molt didàctica (p. 59); A poc a poc ha florit gebre a l'asfalt (p. 60); si no el viatge es fa etern o molt profund (p. 60). Però, per què AUTORIA COMPARTIDA? Doncs perquè el lector ha de ser capaç d'entendre allò que l'autor ens vol dir amb altres paraules, de completar el món oníric d'en Duran sense la necessitat que el text li expliqui fil per randa tot allò que s'esdevé a l'obra. I això, encara que no ho sembli, és molt difícil ja que la tradició literària pesa, i molt. 

Miquel Duran ens ofereix un text diferent, apte per a grans gourmets de la literatura que no abandonin davant d'una trama de poc relleu. I és que, de fet, el menys important de la present novel·la és el que hi passa, ja que el lector ha de ser capaç de gaudir de les imatges, de les referències literària d'autors com Millás o Márquez, de les paraules manllevades per enfonsar-se a Més o menys jo. Però si al capdavall arribeu a la conclusió que a voltes no ho entenc tot, no defalliu, persevereu i potser, al final, aconseguireu gaudir d'aquesta novel·la sense la necessitat d'entendre-la. I és que la bellesa inclosa en un Pollock, Rotko, Albert Serra o Miquel Duran rau en allò que desperta en el nostre interior. 

Finalment, felicitar l'editorial per publicar un títol que, potser, esdevindrà només obra d'estudi i de magatzem, però calia fer-ho, només així creix la nostra cultura.