La pàgina dreta és de tots!

Takatuka publica dels portuguesos Carvalho i Minhós un àlbum amb frontera

Llits extravagants per a viatjar

El «Libro de las camas» de Sylvia Plath il·lustrat per Quentin Blake

Kamishibais, narracions orals arreu

Milers d'anys d'oralitat en una tradició japonesa

Per Gràcia amb Rocío Bonilla

La il•lustradora conversa amb Ignasi Blanch

Dotar d'ànima... les coses!

Un grapat d'històries que giren al voltant de coses humanitzades

El jardí de les meravelles

Ekaré publica un àlbum de Thé Tjong-Khing inspirat en El Bosco

Bèsties i bestioles de Pere Quart

PERE QUART
Bestiari
Amb il·lustracions de Xavier Nogués
Labutxaca, Barcelona, 2015
ISBN: 978-84-9930-940-8
74 pàgs. 8,95€
Qui no ha imaginat alguna vegada el banyam d’un cérvol com una branca? «Com un arbre rabent... / arrelat dins el vent», digué Pere Quart —Joan Oliver (Sabadell, 1899-Barcelona, 1986)— i obrí així el Bestiari que publicà en 1937, obra que havia merescut el Premi Joaquim Folguera l’any anterior i que, juntament amb Les decapitacions (1934), trencava —en la línia de Carner i Guerau de Liost— amb el simbolisme predominant i reivindicava una poesia juganera, satírica i mordaç a estones; altres, senzillament suggeridora i visual; «La zebra»: «Pel desert corre la brama / que no et saps treure el pijama»; o «La girafa»: «Tens el cap petit / perquè la distància/ te l’ha empetitit».

Poesia epigramàtica, com diu l’autor mateix, sobretot en textos com «Guineu» —«¿Què en faria —pregunteu— / de la pell de cortesana? / Abrics per a la germana / guineu»— i en la rebel·lia de la «Vaca suïssa» que acaba afirmant: «jo sóc la vaca de la mala llet!». Caricatures de versificadors que o bé tenen l’armari arnós o, com diu el bou: «Ah, si fos poeta! Cada solc ensems / vers esdevindria i cada llaurada / poema bucòlic de tàvecs i fems / i gestes heroiques de gent embanyada...». Tampoc ixen gaire ben retratats els advocats —de pell gruixuda, com els elefants—, els caçadors, «homes de cor mesell», i algunes dones: «Com a l’ombra de seny / que mostren qualques dames, / gran mèrit atorguem / als tres mots que declames» («Papagai»).

Burlescos i de contingut moral, social o polític hi ha realment un grapat de poemes —«Arna» o «Mosques i mosquits» estan entre els millors; el gruix del llibre són textos més bé amables i festius que sorprenen pels jocs d’imatges i mots i per la sonoritat. Així, del camell i el dromedari, la girafa i l’hipopòtam al paó, el pingüí, la tortuga i el rat-penat i també el cap-gros, la granota, el gripau, la lluerna, la marieta i fins i tot el diplodocus desfilen en els versos impactants de Pere Quart. És un encert que la nova edició en butxaca reproduïsca les il·lustracions originals de Xavier Nogués, que afegeixen de vegades una capa més d’ironia, com és el cas de la coccinel·la, representada per un anell en comptes del coleòpter, la lluerna —un home de negre amb un fanalet— o el diminut bacil de forma humana que, insolent, es lleva el barret davant l’ull que l’observa a través de la lent d’augment. Divertit i emocionant poemari en què Pere Quart ens recorda com «La natura / diligent ens procura / una bèstia per a cada molèstia. / Si a les fosques / ja no piquen les mosques, / hi ha els mosquits, / que treballen de nits».



Espigolant ací i allà

Després de dos mesos tancats a casa protegits del fred de l’hivern, en Dídac i jo hem reprès la recerca de títols juvenils on fer parada. Tot furgant ací i allà, espigolant en una o altra biblioteca, al final ens hem endut a casa un munt de títols nous a quin més florit. Són petites meravelles, algunes, o intents fallits, d’altres, que ens han fet passar les darreres fuetades de l’hivern de forma ràpida i plaent a l’espera del bon temps. Novel·les d’autors coneguts, com Àngel Burgas, Care Santos, Flàvia Company o Antoni Dalmases, o desconeguts en la nostra llengua com és l’Alejandro Palomas o en Jaume Valor Montero. Però per no cremar tota la pólvora de cop, a continuació fem una ressenya de dues de les millors històries recents de la LIJ que ens han arribat al fons del cor.

PALOMAS, Alejandro. Un fill. Barcelona: La Galera, 2015
En primer lloc citem el darrer Premi JoaquimRuyra, el del 2014, que va caure a mans de l’Alejandro Palomas i el seu excel·lent Un fill. Palomas ens convida a completar el puzle d’una història a partir de la mirada de diversos dels seus protagonistes. Cada capítol, narrat amb veu pròpia, ens ofereix una part de la vida del petit Guillem, un infant que, malgrat la voluntat d’oblit del seu pare, va descobrint que la realitat no sempre és com li volen donar a conèixer. El nen, acompanyat per la veu de la seva psicòloga, el pare o fins i tot la mestra, va deixant entreveure la seva infantesa mancada d’una mare de viatge al mitjà orient. En paral·lel la història ens deixa pinzellades d’altres històries d’infants que, innocents, esperen que tot se solucionarà recitant les paraules Supercalifragilisticoespiralidós que Mary Poppins recita en la seva famosa pel·lícula.Un mot que tan de bo pogués solucionar tots els mals del món com així passa en la pel·lícula homònima. 

Palomas, autor del qual no en teníem cap referència juvenil en català malgrat tenir una trajectòria prou extensa en el món de la literatura, ens ofereix una historia plena de bones maneres, amb una estructura molt sòlida que, a l’estil d’una bona novel·la policíaca, el lector va endevinant les pistes que el portaran a resoldre el cas del petit Guillem. L’autor, a més, malgrat afrontar alguns dels temes més difícils de la vida de les persones, no cau en la llàgrima fàcil, sinó que seguint un camí prou veraç afronta el tractament dels diversos temes que es plantegen (i que no desvetllaré per mantenir l’interès dels lectors. Seria com dir qui l’assassí és el jardiner just quan hom sospita que és el xofer). 
Una obra molt rodona, ben acabada i amb personatges amb relleu. Sense cap mena de dubte un just guanyador del premi.

BURGAS, Àngel. Kamal i els alfabetistes. Barcelona: Edebé, 2014
A l’altre cantó de la balança, amb un to poc propi d’aquest autor nostrat que ens havia acostumat a temes durs, d’aquells que s’enfonsen en la consciència, com els desarrelats de Kalimán en Jericó, hi trobem el nostre veí Àngel Burgas amb Kamal i els alfabetistes.

Situada al Berlín que l’Àngel va viure com a estudiant a finals de la dècada dels 80’s, l’autor ens dibuixa una història d’embolics, on el lector riurà a pleret acompanyat per la singularitat de tots els seus personatges. I és que en Kamal té l’esbojarrada missió de salvar el món. Aviam si ho sé explicar perquè l'embolic és d'aquells que fan història: en Kamal té un senyal a la pell en forma de lletra, la lletra que manca a un grup de personatges que, amb les seves taques a la pell, podran completar tot l’alfabet. Però com en totes les pel·lícules, aquí també hi ha un dolent: el Gran K, que ho vol impedir. El fet és que en aquesta estira i arronsa hi apareixen els veïns okupes, un excompany de classe convertit en fantasma, en Josef, un curt de gambals obsessionat en perdre la virginitat, un avi nazi, etc. En definitiva, un collage que completa una de les novel·les juvenils més hilarants dels darrers temps.

Burgas ens convida a recórrer els camins de l’humor acompanyats de personatges estrafolaris, de reaccions estranyes i embolics diversos, que ens permeten conèixer una faceta de l’autor que no se’ns havia revelat fins ara. Burgas no només sap escriure realisme de la mà d’en Noel, o novel·lar la vida de la mà d’en Kalimán, també sap fer humor d’alçada, i no ho dic pel Club de la cistella, sinó per la dificultat que suposa fer el salt a l’humor per a lectors preadults o postadolescents.

Però és que són poques les novel·les que han aconseguit fer-me riure. Recordo especialment, i amb nostàlgia, algunes obres d’Eduardo Mendoza, d’Italo Calvino o de Pep Albanell. I dic amb nostàlgia ja que sembla que els darrers anys l’humor ha estat desterrat de les lectures juvenils, a voltes massa preocupades a la recerca de la transcendència o l'espiritualitat i les emocions. Felicitar l’autor i l’editorial per obrir una escletxa i deixar passa un riure que oxigena i és saludable per la LIJ.

Per acabar una curiositat per si algú fos capaç de respondre-la: com és que el llibre de l’Àngel Burgas té gairebé quaranta pàgines menys que el d’en Palomas i, per contra, conté més del doble d’espais, és a dir, de text? I és que el disseny ja ho té això. O és que si un llibre no s’acosta o sobrepassa les 300 pàgines ja no té el dret d’anomenar-se com a tal? Potser al final resultarà que la tradició Harry Potter o les trilogies fantàstiques estan deixant també petja en forma de volums gruixuts que ja no espanten a ningú, ans al contrari? 

Per dies de pluja

Una bona amiga dels veïns i veïnes de l'escala, la Cristina Correro, ens ha aconsellat que en dies de pluja com avui res millor que una dosi d'il·lustració. No us perdeu aquest curt:
https://www.youtube.com/watch?v=9JK9uQNBDxQ

Publico el meu primer llibre il·lustrat

Recordo quan vaig publicar el primer llibre, ja fa més de 20 anys. Era una barreja d’il·lusió i de por al mateix temps.
D’alguna manera em retrobava amb el nen petit que vaig ser i que somiava en fer-se gran per veure publicats els seus dibuixos en publicacions del seu país. Des de la petita llibreria del meu poble, pensava que algun dia seria possible adquirir llibres amb il·lustracions meves.

Els joves il·lustradors actuals tenen moltes altres maneres de publicar el seu treball artístic més enllà del suport llibre. Gràcies a les plataformes digitals, es pot donar a conèixer arreu del món qualsevol idea o qualsevol proposta. Avui he volgut entrevistar a dos il·lustradors que just acaben de publicar el seu primer àlbum il·lustrat amb el segell de dues editorials d’aquí.
Són dos joves que porten mols anys d’estudi i de treball artístic amb hores de pràctica i d’estudi rigorós. Estimen l’ofici i han dedicat molt de temps a oferir una proposta personal, plena d’interès i amb un cert risc en la temàtica que tracten.
Els seus noms són Almudena Suárez i Sergi Portela. Tots dos s’han trobat a l’escola d’il·lustració on porten anys rebent formació.

Almudena Suárez amb una de les seves il·lustracions originals
L’Almudena va néixer a Barcelona i el 1992 es va llicenciar en Geografia i Història, especialitzant-se en Història medieval. Després va estudiar restauració arqueològica, pintura decorativa, iconografia i il·luminació de pergamins. Durant setze anys va dirigir un taller d'iconografia que compaginava amb diferents cursos a França, on va continuar formant-se i participant en exposicions col·lectives i individuals, i en xerrades i col·loquis sobre les icones bizantines. També he preparat tallers per a nens de pintura romànica.
Acaba de publicar el seu primer àlbum il·lustrat El meu avi i jo, amb text de Núria Parera, per a l’editorial Joventut.
El 2008 l’Almudena va arribar a l'Escola De La Dona, on continua formant-se, i on ha conegut a en Sergi Portela.

Sergi Portela amb el seu primer llibre il·lustrat
Sergi  és bibliotecari i també lector. És llicenciat en Història de l’art per la Universitat de Barcelona, en l’especialitat d’art medieval i arts audiovisuals. Va cursar el postgrau en il·lustració per a publicacions infantils i juvenils a l’Escola Eina de Barcelona en col·laboració amb la Universitat Autònoma de Barcelona. Des de l’any 2010 cursa estudis d’il·lustració a l’Escola de la Dona.
Actualment treballa a la biblioteca de Cardedeu on, amb la resta de l’equip, coordina la programació i les activitats de l`àrea infantil i juvenil.
Acaba d’il·lustrar el llibre La por del passadís, amb text d’en Raimon Portell i publicat per Editorial Ànima llibres (català), Algar (castellà i anglès) i Bromera (valencià).

Aquests dies presenten els seus respectius àlbums i ens hem trobat per a gaudir-los conjuntament i també per conèixer com han estat les seves experiències particular en veure editats els seus primers llibres.

-Dibuixar és de les activitats més importants per a tu?

Almudena.
Sí, i cada vegada més. Veig en quin punt estic i on m'agradaria arribar, i això em dóna més ganes de continuar. L'altre dia un amic em va preguntar: No t'avorreixes tot el dia dibuixant? La veritat, no m'he plantejat mai que podria resultar avorrit.
Sergi.
I tant! El fet de dibuixar surt espontani, al tren, a la feina, en qualsevol moment. De vegades aquests dibuixos són la base emocional i/o tècnica per a realitzar bons arts finals i, per què no, esdevenir obres definitives també.
Dibuixar per a mi és una manera d’expressió del dia a dia, com ara parlar o escriure. Hi ha aspectes de la meva vida que només puc expressar a partir del dibuix.

-Explica'ns una mica de què tracta l'àlbum que presentes?
Coberta del primer llibre de l'Almudena Suárez

Almudena.
L'àlbum tracta del joc entre una nena i el seu avi que continuarà quan ell ja no hi sigui. De com els bons records perduren per sempre i dilueixen les absències dels que estimem.
Sergi.
Parla de la por d’una nena. En definitiva, parla de les pors que tots tenim, de com hem de conviure amb elles i, fins i tot, aprofitar-les de manera positiva en la nostra vida.

-Ha estat un llarg camí arribar a publicar el teu primer àlbum il·lustrat?

Almudena.
Sí, molt llarg i amb un recorregut molt intens. En cap moment vam llançar la tovallola. La Núria, l'escriptora, i jo confiàvem molt en el projecte i això ens va animar a continuar. Ha durat dos anys i mig tot el procés, però al final ho hem aconseguit.
Sergi.
Força, o així ho he viscut jo. Recordo tot el procés, plantejament, esbossos, dibuix, art final, connexió amb l’editorial... Fent passos plens d’esperança, por i incertesa. Cada fase del projecte ha estat igual d’important i no l’oblidaré mai.

-Tens altres participacions en projectes diversos, revistes, llibres de col·lecció, premsa?

Almudena.
Sí, l'any passat vaig col·laborar en el llibre “Sarrià i la causa de les llibertats catalanes” que es va publicar amb la col·laboració de l'Ajuntament de Barcelona. Vaig il·lustrar un recull d'articles que parlaven del que va passar a Sarrià Sant Gervasi al 1714. Jo visc al barri des de fa 15 anys i va ser molt maco col·laborar amb l'Ajuntament i els historiadors locals.
Il·lustració del Sergi Portela
Sergi.
Sí. Ho he fet de tant en tant a la revista Cavall Fort, a la secció del concurs.
Publicar il·lustracions en una revista com el Cavall Fort és tot un privilegi i els estic enormement agraït.
Faig ressenyes de literatura infantil i juvenil per al grup de biblioteques que es reuneix un cop al mes a la llibreria Al·lots. I d’aquí a poquet participaré fent ressenyes de literatura infantil i juvenil a la revista Faristol.

-És més emocionant quan reps l'encàrrec per il·lustrar un àlbum o quan surt publicat i el tens a les mans?

Almudena.
Crec que per a mi el moment més emocionant va ser quan vaig rebre el mail de l'editorial dient que la maqueta que els havia deixat els agradava i la volien publicar. Ho recordo perfectament, vaig llegir el mail quatre o cinc vegades perquè no m'ho podia creure.
Sergi.
Bé, l’àlbum del Raimon Portell i meu no va ser un encàrrec de l’editorial, els el vam presentar nosaltres. L’àlbum va néixer del projecte de la classe d’Àlbum il·lustrat a l’Escola de la dona. Un cop el vàrem acabar, es va presentar a l’editorial i aquesta el va voler publicar.
Potser quan el vam veure maquetat per nosaltres mateixos és quan ens vam adonar que l’àlbum tenia força possibilitats. Després, quan vaig tenir l’àlbum a les mans acabat d’arribar de l’editorial, la sensació va ser estranya, poderosa. Tant de temps, tanta feina, tantes il·lusions i sensacions, materialitzades allà, en aquell llibre. És gairebé indescriptible. El fet de ser un projecte a quatre mans fa que aquesta sensació sigui doble, compartida.

-Has tingut una relació propera amb l'autor del text quan has iniciat el projecte? Heu parlat de criteris d'estil abans de començar a dibuixar?

Almudena.
Il·lustració de l'Almudena Suárez
La Núria Parera, l'escriptora i jo ens vam conèixer en un altre projecte. Ella havia de fer un conte sobre Sarrià amb un altre il·lustrador i jo li vaig fer de guia. A l'estudi vam acabar parlant dels meus dibuixos i dels seus projectes i li vaig explicar que tenia moltes ganes de fer un conte sobre un avi i aquest joc d'amagar petons. Al cap d’una setmana tenia el conte damunt de la taula.
La veritat és que ha estat un projecte conjunt de principi a fi. La Núria ha vist tots els esbossos, i hem anat corregint plegades tots els detalls. Quan vaig dibuixar la nena protagonista, ella va ser la primera a conèixer-la i donar la seva opinió. Crec que aquesta proximitat ha generat un àlbum amb molta unitat entre text i imatge.
Sergi.
El Raimon i jo ens vam conèixer a la biblioteca on treballo, a Cardedeu. Ell dirigeix les tertúlies literàries per a adults allà, i jo li vaig demanar si tenia un conte per a fer el projecte de classe. Em va passar dos textos i jo en vaig escollir un, La por del passadís.
Em va donar total llibertat i m’agrada explicar que un dia vaig arribar amb totes, o la majoria, d’il·lustracions fetes. A ell li van agradar molt. En ser una història basada en l’experiència d’una de les seves filles, no li vaig voler preguntar sobre els espais físics reals ni sobre la fisonomia de la nena per tal de no condicionar la meva idea del personatge o dels espais.

-Quan el vas iniciar, vas tenir en compte el possible lector? Has fet algunes concessions d'estil o ets fidel al teu registre gràfic actual?

Almudena.
No perdre de vista el públic a qui va dirigit l'àlbum és important, però també ho és donar a conèixer estils diferents. Jo tinc una manera de treballar amb la que m'identifico totalment, i amb la que em sento molt còmoda per expressar-me. Durant molts anys he seguit el llenguatge i els cànons de la iconografia. Ara necessito tenir la llibertat de poder saltar-me les normes.
il·lustració de Sergi Portela
Sergi.
Sí que vam estar d’acord que l’àlbum estaria adreçat a persones a partir dels cinc o sis anys, aproximadament, i que la línia es podria definir des d’aquesta premissa.
L’estil, la gamma de colors, la composició, han estat generades tenint aquests aspectes en consideració sense deixar, però, que el meu estil fos fictici.




-Abans de començar a treballar parteixes d'uns apunts trets de l'observació del món que t'envolta o d'un període de documentació?

Almudena.
Començo a treballar observant tot el que m'envolta. Hi ha dies que només busco imatges o entorns que m'agradin fins que trobo el fil del que puc anar estirant i desfer l'embolic que tinc al cap. És una etapa en la que gaudeixo molt.
Sergi.
Crec que l’observació constant és imprescindible per a un il·lustrador. M’agrada mirar les relacions entre les formes, els colors, els tipus de roba de la gent, els animals, les emocions i les sensacions que poden transmetre els gestos...
Els apunts de dibuix realitzats cada dia ajuden a generar aquest món propi per després representar les característiques d’un objecte i les seves particularitats.

-Cromàticament creus que tens una gamma definida de colors o depèn del projecte?

Almudena.
El món de les icones és un món ple de colors i amb uns llums increïbles. Aquesta gamma la tinc molt interioritzada. De la mateixa manera que les diferents escoles iconogràfiques han fet servir les seves gammes de colors particulars, jo també ho aprofito i ho adapto a les meves il·lustracions.
Sergi.
Hi ha una gamma de colors que m’agrada utilitzar i té molt a veure amb la il·luminació de manuscrits, de la qual en sóc un enamorat. M’agraden força els colors primaris, plans i forts. Al projecte també hi té pes, perquè sóc de l’opinió que la gamma cromàtica parla, s’expressa. Per tant, has de triar la millor opció dintre dels teus criteris. La sensació que causa el color, però, és subjectiva depenent de la societat a la qual pertanys.

-Hi ha algun cop d'ull als records personals en alguna de les il·lustracions?

Almudena.
Hi han molts records en les meves il·lustracions. He amagat el meu món entre els dibuixos perquè he reviscut la història de la protagonista. Hi ha les ulleres del meu avi, el conillet de drap amb el que dorm la meva filla, la bola de neu amb el far que vam comprar a Bretanya, o la nena, que es pentina com ho feia jo de petita.... No és l'únic projecte on hi apareixen elements del meu món privat.
Sergi.
I tant! Em considero una persona altament introspectiva i silenciosa. De petit ja era així. No té tant a veure amb si xerro molt o poc. M’agrada ser molt reflexiu, deixar molts silencis i escoltar. Crec que tinc un grau de timidesa alt que intento dissimular de vegades...
En les il·lustracions que faig, m’agrada que hi hagi aquest sentiment silenciós, que generi en l’espectador una reflexió pausada. Intento que els personatges que hi apareixen mantinguin aquesta mateixa coherència.

-Creus que ha estat important el teu pas per una escola d'il·lustració i haver estat un temps dedicat a la formació i a l'aprenentatge de la gramàtica de l'àlbum il·lustrat?

Almudena.
Ha estat bàsic. A mi m'agradava dibuixar i coneixia la tècnica però no sabia il·lustrar i tampoc sabia narrar a través de les imatges. Conèixer aquest llenguatge m'ha obert un camí nou ple de possibilitats.
Sergi.
Del que crec que estic segur és que l’àlbum no hauria vist la llum sense haver passat abans per l’escola. Ni la meva concepció de la il·lustració ni el seu potencial narratiu.
El fet de compartir, jugar, reflexionar amb companys que han begut de diferents fonts de l’art dintre d’una classe és d’una riquesa increïble. A més de la coordinació del projecte en la qual es fomenta el diàleg intern amb nosaltres mateixos. Reflexions del tipus: què volem? D’on venim? Quines coses ens commouen? S’adequa el nostre estil a l’emoció de la nostra il·lustració? Són preguntes freqüents a les classes.
A més he tingut la sort que molts il·lustradors de prestigi han obert els seus coneixements a tots els alumnes. M’agrada pensar que hem d’estar en formació constant, ser conscients que mai no en sabrem prou i que, entre els il·lustradors, el diàleg enriqueix.

-Quina cosa t'interessa dels il·lustradors que t'agraden? T'hi voldries assemblar en algun tret particular?

Almudena.
M'agrada la tècnica; em fascinen les il·lustracions molt treballades i les atmosferes que em transporten dintre del llibre. Però m'agraden també els il·lustradors que sintetitzen d'una manera magistral i en poques línies ho diuen tot. M'agrada el treball amb taques o amb materials que a mi em resulten impossibles. Són coses que jo no puc fer i m'interessaria molt aprendre-les.
Però el que de veritat m'agrada és poder arribar a emocionar a través dels meus dibuixos, no d'una manera excessivament tendra o sentimental, no és això. Voldria ser com aquests il·lustradors que em remouen alguna cosa per dintre i que em fan tornar una i una altra vegada al seu treball. Els que em fan tremolar, riure, plorar, sentir ira o sentir por...
Sergi.
El que m’agrada és que tinguin cor, que el dibuix, els colors i la composició siguin fruit de sensacions i mirades personals i originals.
Crec que aquells que aconsegueixen això fan una il·lustració coherent i que el seu estil s’adequa a la seva veritat, essent sincers. Aconseguir un bocí d’aquesta idea és tot un repte.

-Possiblement hi ha algun text que t'agradaria il·lustrar?

Almudena.
Peter Pan o qualsevol llibre clàssic de la literatura infantil. També algun llibre de Jane Austen. I m'encantaria poder il·lustrar un conte inspirat en l'època romana o medieval, per recordar la meva època a la universitat i documentar-me a fons.
Sergi.
Crec que Momo de Michael Ende seria el llibre de la meva vida. Tot i així, m’encantaria il·lustrar un text amb reflexions i escenaris tan evocadors i potents com les del Frankenstein de la Mary Shelley.

- I algun projecte que ja hagis iniciat?

Almudena.
He iniciat dos projectes amb la meva neboda gran. Va estudiar comunicació audiovisual i actualment viu a Londres. Sempre li ha interessat el guió i escriu molt bé, però crec que no s'havia plantejat mai fer un conte per a nens. La vaig convèncer, i després de moltes hores parlant i dibuixat plegades tenim una maqueta acabada i una segona en procés. Amb la Núria Parera tenim també una segona maqueta d'un conte molt divertit que ara estem retocant. I tinc algun projecte en ment d'edicions personals.
Sergi.
Sí. Dos àlbums. He estat realitzant un àlbum que parla de la connexió del joc de quan ets infant amb la construcció de la pròpia personalitat. La idea de conèixer i reconèixer l’infant que vam ser o que portem a dins per tal d’emocionar-nos i créixer en el futur. Aquest té forma d’acordió i es podrà obrir tot veient una llarga il·lustració. L’altre també és una reflexió sobre la infantesa i la pèrdua dels somnis i l’espontaneïtat a mesura que ens fem grans. Què volíem, com érem i què som. D’aquest he conservat i aprofitat el traç primer del llapis per després acolorir amb tècnica digital.

Aquest mes de març ja podrem gaudir dels primers àlbums d’aquests joves il·lustradors plens d’il·lusió i, sobretot, de molta reflexió i treball intents.







Preferiria no fer aquest article


Preferiria no fer-ho, diria jo, si em posés en la pell de Bartleby, l’escrivent.

Deixeu-me en pau!, dispararia jo, si em posés en l’ànima del senyor Sommer i arrencaria a córrer per atrapar el conductor del món i obligar-lo a aturar el motor per poder-ne baixar.

Però, jo sóc Pippi Langstrump i el meu tarannà és de nena alegre, rebel i aventurera, que troba en aquest i en d’altres mons, molts ingredients suggeridors i captivadors. Tinc la sort, per exemple, que em fascinin personatges literaris de tot tipus i de tots colors, també els grisos com en Bartleby i els borrosos com en Sommer, encara que a voltes em torbin i m’incomodin. I és per aquest i altres motius que insisteixo a seguir escrivint articles com aquest, a córrer pel món sense atrapar res i a trobar-me i compartir exemplars literaris on habiten personatges com ells dos.

MELVILLE, Herman. Bartleby, el escribiente. Trad. Arturo Agüero. Il·lustr. Stéphane Poulin. Madrid: Alianza, 2014

Preferiria no fer-ho... és la frase que diu Bartleby, l’escrivent sempre que li demanen quelcom o li encarreguen una feina, i és la frase que ens acompanyarà insistentment als lectors, i a tots els personatges del seu entorn, quan tanquem el llibre.

Bartleby, l’escrivent és un conte llarg de Herman Melville (Nova York 1819-1891), que fa pocs dies s’ha publicat en una edició il·lustrada i de gran format. La força de la seva coberta m’ha portat a elaborar aquest article. La història és narrada per un advocat que contracta a Bartleby com a escrivent  Els seus inicis seran bons, però aviat l’advocat i el lector entrellucaran en ell una estranya actitud que el porta a negar-se a tot el que se li encomana. El seu autor és conegut especialment per un clàssic, Moby Dick (Trad. Miquel Desclot. Edicions 62, 2007), novel·la magna i alhora un tractat de l’art del baleneig.

Deixeu-me en pau! és una de les poques expressions que surt de la boca del senyor Sommer, mentre s’apressa d’una banda a l’altra del paisatge, i és l’expressió que ens acompanyarà insistentment als lectors i al narrador de la història quan tanquem el llibre i seguim veient la seva figura a l’horitzó, malgrat no ser-hi.

Des que vaig conèixer Bartleby, a través de la veu de l’actor Josep Maria Pou, sempre l’he imaginat de bracet amb Sommer, un dels personatges d’un dels meus llibres de capçalera, Història del senyor Sommer, de Patrick Süskind (Ambach, Alemanya, 1949) -conegut especialment per la novel·la El perfum (Labutxaca, 2007)-. Aquesta història està narrada per un noi que es troba a la frontera entre la infantesa i la joventut. En primera persona ens explica moments i preocupacions claus de la seva vida, en els quals sempre hi acaba apareixent la figura del senyor Sommer, com a element del paisatge i com a generador constant de dubtes i preguntes.

SÜSKIND, Patrick. La història del senyor Sommer. Trad. Núria Mirabet. Il·lustr. Jean-Jacques Sempé. Barcelona: Estrella Polar, 2011


Potser aquesta connexió literària –tema del qual parlava, fa uns mesos, la família nòrdica del pis del costat- entre els personatges de dos llibres d’autors diferents, llunyans en el temps i l’espai de creació, només la veig jo, però vet aquí que hi ha semblances ben palpables, i alguna diferència, que passo a detallar:

      -  L’actitud que prenen Bartleby i Sommer davant la vida és semblant, encara que ho apliquen en formats contraris: el primer fuig tot refugiant-se en les seves negatives, la seva passivitat i les seves misèries; el segon fuig constantment, caminant a tort i a dret d’una banda a l’altra.

     - Ambdues obres tenen un narrador que explica el fer i desfer de Bartleby i de Sommer, però que també ens parla d’ell mateix, esdevenint també actor principal. L’actitud dels protagonistes impacta d’una manera tan intensa en l’ànima del narrador que l’incomoden, que li remouen les reflexions i les entranyes i l’obliguen a canviar la seva pròpia manera de ser.

-    El lector sent una empatia total amb el narrador. Aquesta provoca que els narradors li facin confidències íntimes.


-       Ambdues obres, per la seva brevetat i per l’estil amb que estan escrites, conviden a llegir-les i gaudir-les en veu alta. Jo he tingut el plaer de sentir-les en la veu de grans actors. Bartleby, l’escrivent interpretada, davant d’un faristol, per l’indescriptible Josep Maria Pou. I la història del senyor Sommer per l’actor mallorquí Pep Tosar, en tres ocasions al llarg d’un període extens de temps. Tosar ha acabat amollant-se tant al narrador que semblen fets l’un per l’altre, amb una posada en escena simple i austera, però plena de registres i matisos rics i diversos. Estigueu al cas perquè sovint la torna a interpretar.

-          Bartleby no és una lectura per a infants. Sommer pot arribar a ser-ho, pel seu ampli ventall de registres.

-  Ambdues novel·les són generadores d’interpretacions i opinions diverses i, per tant, menja exquisida i potencial per a debats en clubs de lectura.

     -          Les versions il·lustrades de cada obra són antagòniques. L’edició que ha publicat Alianza de Bartleby, l’escrivent, destaca pel gran format, pel realisme un pèl caricaturesc dels personatges, pels espais que embolcallen la història i per la vitalitat dels colors utilitzats, encara que és criticable la desajustada sincronització entre text i il·lustració. Del seu autor, Stéphane Poulin (Montreal, 1961) va arribar no fa massa temps un còmic remarcable: En el país de la memoria blanca de Carl Norac (Ed. Barbara Fiore, 2011). De Bartleby, l’escrivent, Nordica –editorial especialitzada en il·lustrar grans clàssics i en tenir cura del detall- ja ens va oferir, el 2008, una edició amb dibuixos de Javier Zabala. Una il·lustració més sintètica, on l’artista s’esmerçava en descriure la grisor i sordidesa del personatge.



El senyor Sommer ja va néixer en petit i delicat format, com a versió il·lustrada, i no n’existeix cap més visió que la que Sempé li va donar. Sempé és sempre igual de meravellós en qualsevol finestra on el puguem entrellucar. Les seves figures, gairebé en miniatura, són subtils i delicades en el traç i en la comunicació. Fan arribar la realitat amb el to que demana cada fragment, a cada moment: sigui la ironia, la tendresa, o el drama. La seva obra és d’una enorme efectivitat comunicativa. En el cas de Sommer, apropa el personatge encara més del que el text ja el fa arribar.


Topar-me amb una nova interpretació de l’extravagant Bartleby, m’ha portat a recuperar el vell i fugisser senyor Sommer i a fer-vos partícips de dues obres que viatgen de bracet pels meus dominis i que m’és impossible separar en prestatges o estances diferents.


El nou Museu de Cultures del Món

Si teniu l'oportunitat, no deixeu de fer passada pel nou Museu de Cultures del Món a Barcelona. La col·lecció, en part provinent de l'antic Museu Etnològic de la ciutat, no tan sols ens permet descobrir la varietat i diversitat d'arts i dissenys plàstics d'arreu, sinó que posa a disposició del públic una col·lecció única, molt ben exposada i seleccionada, en el marc incomparable de dos palauets del carrer Moncada. Ei, i a l'Espai de Consulta (3a planta) una de les veus més conegudes de la rondallística catalana explica contes de tot el món en un audiovisual animat per ombres. Sabeu de qui parlo? 



(Fins a final de mes l'entrada és gratuïta)

La bona i la mala sort

LAIRLA PÉREZ, Sergio. El libro de la suerte. Il·lustr. Ana G. Lartitegui. Barcelona: A buen paso, 2014. 56 pàg. ISBN 978-84-941579-9-8

El libro de la suerte sorprèn des del seu inici gràcies a un format poc comú que els experts anomenen upside-down o doble coberta invertida.
Dues històries paral·leles que s’entrecreuen constantment d’una forma molt subtil, que ens parlen de l’atzar, la sort i sobre la manera optimista o no d’anar per la vida.
Per una banda trobem la història del senyor Buenaventura i per l’altra, la del senyor Malapata.

Ambdues històries es trobaran en un desplegable a la part central del llibre.


Viuen en el mateix edifici, encara que no es coneixen, i faran un viatge, sense saber-ho, al mateix lloc: a l'illa meravellosa de Sérere.
Al llarg del llibre es trobaran moltes vegades sense ser-ne conscients i les seves accions s’entrellaçaran en un joc de casualitats: a l'aeroport, agafant i deixant un cotxe de lloguer, en una nit plujosa al poble de Masallá...

Només hi ha una diferència clau entre els dos personatges: la seva actitud vital. El senyor Buenaventura viu la vida amb calma, tal com ve, prenent els problemes com oportunitats. El senyor Malapata viu en constant mal humor, mirant a terra, sempre fastiguejat.
Segurament no sabran mai com ha influït la presència d'un i de l'altre en les seves vides: després d'aquest viatge, res tornarà a ser com era. 
El text que explica totes dues històries és objectiu, descriptiu i són les il·lustracions les que porten gran part del pes argumental. La il·lustradora, amb un estil de línia clara, narra la història combinant imatges detallades dels personatges, amb grans descripcions d'espais i ambients, interiors i exteriors, aprofitant tota la disposició de la pàgina, jugant molt amb els punts de vista, els canvis de plans i de ritme. Només trobant els mil-i-un detalls que amaguen les imatges, aconseguirem trobar sentit al llibre. 

L’editorial diu que hi ha 1793 petits detalls visuals a descobrir. No sé si és veritat, però en tot cas el joc és tot un repte per al lector que, ja us avanço, haurà de fer més d'una lectura, anar endavant i enrere, girant el llibre, per a obrir i tancar tots els interrogants que plantegen els autors.
Un exercici molt ric de lectura visual, una proposta  recomanable per a lectors de totes les edats, amants dels reptes literaris, i que busquen estructures juganeres que els facin pensar.
I també, no ho oblidem, una història que ens obre un gran debat sobre el paper de l’atzar en les nostres vides i sobre l’actitud vital de cadascú.
I vosaltres? Senyor Buenaventura o senyor Malapata? A quin dels dos costats poseu el peu?


Sobre els autors:
Sergio Lairla i Ana G. Lartitegui, són, a banda d’escriptor i il·lustradora, els artífexs del projecte Pantalia, una empresa cultural nascuda l’any 2004, especialitzada en formació lectora, promoció de la literatura infantil i juvenil i il·lustració gràfica de llibres.
És gràcies a ells que disposem de dos recursos molt interessants que val la pena destacar:
La revista Fuera de margen, traducció de la revista francesa Hors cadre[s] (L'atelier du poisson soluble, 2007- ), dirigida per Sophie Van der Linden.
La revista, que es presenta com un observatori de les tendències del llibre àlbum i les literatures gràfiques, incorpora en la seva versió en castellà alguns nous articles coordinats per Lartitegui.

I la col·lecció teòrica sobre lij Cuadernos Hexágono, que consta ara mateix de tres monogràfics signats per estudioses de la lij com Arianna Squilloni, la mateixa Ana G. Lartitegui, o Olalla Hernández

És justament l'editora Arianna Squilloni  qui ha publicat El libro de la suerte dins l'editorial, sempre valenta i suggerent, A buen paso.  En aquest cas no hi ha dubte que és una sort que existeixin editores que es mirin el món amb cert optimisme i arrisquin sempre a favor de la bona literatura.
Per a totes elles, molta bona sort!

[gràcies a la Llibreria Al·lots pel préstec del llibre].