Infinites gàbies

155. Text i il•lustracions: Agustín Comotto. Nórdica Libros. Madrid 2016.

Una gesta titànica és la que va emprendre l’Agustí Comotto fa sis anys quan va decidir tirar endavant aquest projecte artístic i literari que finalment arriba a les mans dels lectors publicat per Nórdica Libros dins de la col•lecció Nórdica Cómics. Són més de 250 pàgines il•lustrades que narren la vida de l’anarquista Simón Radowitzky, nascut a Stepanice (Ucraïna) l’any 1891 i exiliat a l’Argentina als divuit anys. L’any 1909 va cometre un atemptat amb bomba a causa del qual va morir Ramón Falcón, militar i cap de la policia argentina qui, uns mesos abans, havia comandat la sanguinària repressió contra les manifestacions obreres amb un balanç d’onze morts i més de cent vint ferits.


Detingut i empresonat, Radowitzky va passar-se 21 anys tancat i vexat al penal d’Ushuaia, la població més austral del planeta. Convertit en mite per la resistència obrera, l’any 1930 fou alliberat i expulsat del país. Després d’una estada a l’Uruguai, tornà a Europa i lluità contra els feixistes a Catalunya i l’Aragó durant la guerra civil espanyola. Fugí d’un camp de concentració francès i aconseguí viatjar a Mèxic on va passar els darrers anys de la seva vida. Considerat per molts com a estendard de la lluita obrera i de l’anarquisme internacional, Radowitzky, que defugia la popularitat, va ser un home conseqüent amb els seus ideals i mai no va abandonar les seves idees sobre la justícia social. Per poder ubicar correctament les dotzenes de personatges històrics que hi apareixen, l’autor afegeix al final del llibre les biografies reals d’alguns d’ells, una bibliografia sobre el tema i un escrit personal molt aclaridor que parla de les intencions i el procés de feina. Entre altres coses, el lector descobreix les connexions entre realitat i fantasia que trobem a 155.




En format còmic, Comotto ens explica la vida del pres 155 dividida en tres grans blocs: la seva joventut a Rússia, el període a l’Argentina i el seu exili a una convulsa Espanya en guerra que l’obligarà a tornar a Amèrica. Amb un caràcter voluntàriament cinematogràfic, la narració d’aquesta vida repleta d’acció, dolor i captiveri, no s’explica de manera contínua, sinó amb incomptables salts en el temps i emmarcada, durant les dues primeres parts (representen la major part del llibre) en un present tortuós de manca de llibertat i constant tortura al penal d’Ushuaia. Des d’una cel•la de càstig per on s’escola el fred i volves de neu, després d’una enèsima pallissa i dirigint-se mentalment a algú anomenat Lyudmila, el presoner 155 repassa la seva vida des del dia que, sent un nen, veu com els cossacs del Tsar arrasen el seu poble i maten el seu amic Dimitri i el seu oncle Pinjas.


Des d’allí, amb flash-backs constants, Comotto ens narra la formació vital i política de Simón: la relació amb els pares, amb el germà discapacitat, amb els companys obrers i amb el seu amor de joventut, Lyudmila, a qui perdrà la pista ben aviat, però que serà el motor essencial per continuar viu malgrat totes les adversitats a què s’enfronta. Amb un blanc i negre escrupolós i un treball exquisit de línia i taca en els centenars de vinyetes que li donen forma, l’autor accentua l’expressivitat de les figures alhora que les fa interactuar una vegada i una altra amb els fenòmens ambientals (el vent, la neu, la pluja, la llum, el foc, la nit...) que els afecten. Molt cinematogràfics també són els punts de vista i els enquadraments, especialment quan vol mostrar el dramatisme de les escenes. Ja des de les primeres vinyetes apareix un color extra, el vermell diluït d’aquarel•la, que no només representa la sang, el dolor i la por, sinó que també simbolitza la llibertat en alguns episodis clau.


Agustí Comotto
  Volem destacar alguns aspectes significatius. Primer de tot, la destresa amb la que l’autor aconsegueix apropar-nos al seu protagonista. No veiem l’heroi ni tampoc el màrtir (com el veuen, “des de fora”, els seus contemporanis) sinó l’home compromès, senzill i superat pels esdeveniments, que se sent sol i desvalgut davant de les circumstàncies. Comotto fa que el lector no perdi mai de vista el nen que va ser Simon, i fins i tot inventa un personatge similar, Luiggi, que l’acompanya en una part de la seva trajectòria.


Un segon aspecte a tenir en compte és el que en podem dir “la metàfora de les garjoles”: Simón sempre se sent engarjolat, fins i tot quan torna a ser lliure, perquè, filosòficament, entén el món com una gàbia sense escapatòria. L’autor se’ns mostra brillant en els moments que descriu aquesta visió existencialista. “(...) Me recuerdan que estoy vivo y que busco una jaula más grande y lo suficientemente infinita como para nunca encontrar sus paredes”, diu a la cel•la; “Al otro lado de la puerta, la nueva jaula es gigante, enorme. ¡Cuántas veces pensé en cruzar a tu jaula, Grigori! Llegué a agarrarme de los ladrillos de la pared para no precipitarme en ella”, pensa quan comprova l’estat del seu germà en un hospital per a malalts mentals; “Siempre tuve la sensación de vivir en jaulas, Martín. En realidad he vivido en ellas toda la vida (...) Me voy a escapar, Martín. Estoy harto de jaulas. Si me matan ya te contaré cómo es la jaula del otro lado; pero estoy harto de éstas”, confessa al seu amic en el camp de concentració de Saint Cyprien l’any 1937. A la darrera imatge del llibre, i de manera simbòlica, un Simón envellit i malalt allibera els coloms dels que fins aleshores havia tingut cura al seu colomar del DF a Mèxic. Els ocells s’allunyen volant pel cel tenyit de negre i vermell, igual que feien les gavines a la vinyeta que obre el llibre. 

Buñuel. Simón del desierto











Gavines, coloms... les aus que poden volar i que no han de trepitjar la terra són el somni de llibertat de Simón Radowitzky, a qui en una de les millors escenes del llibre Agustí Comotto situa al costat de Sant Simó l’estilita de Buñuel, que en el somni li diu al presoner: “Mi columna es segura y alta. Nada ni nadie entra y la contamina. Aquí hay paz”. El presoner 155 del penal d’Ushuaia, però, renuncia a quedar-se dalt del pedestal protector perquè el seu lloc és a peu de terra, al costat dels desvalguts i dels que lluiten, amb armes o sense, per fer el món més just i suportable. 



0 comentarios :

Publica un comentari a l'entrada