Gloria Fuertes, sense embuts

Quan jo era petit, en el programa infantil per excel·lència del canal gairebé únic de la televisió, de tant en tant, apareixia una poeta anomenada Gloria Fuertes. Proclamava poemes amb veu afectada, tal com es parlava als nens en aquella època, quan els adults feien algun esforç per apropar-se a una infantesa que era lluny de ser tinguda en compte.


Per molts dels infants de la meva edat, la Fuertes era vista com una poeta ridícula, una persona amb una presència més aviat desmanegada i una veu forçadament prima. Uns anys després, quan als 22 anys, vaig acudir a un Congrés sobre biblioteques a Guadalajara, vaig sentir-la recitar poemes per a adults, amb un cigar en una mà i un whisky sobre la taula. La seva veu ronca i sincera traspassava el silenci, les seves afilades paraules et clavaven al seient i tot plegat anihilava completament aquella imatge que, de petit, et podies haver dibuixat al magí.

Just després, vaig llegir Historia de Gloria: amor, humor y desamor (Cátedra, 1999) a fons, vaig corroborar aquella nova imatge i vaig assaborir aquells jocs de paraules i aquell compromís intens amb les mil lluites per fer un món millor.

“...leyendo sus poemas con voz de osa buena fruto no de la bondad sino de la noche y del whisky. Se la coló por completo a la España más rancia. Y su poesía fue una de las cosas más increíbles y bellas que sucedieron aquí durante todo el siglo XX”.

La seva era una poesia directa, de paraules senzilles i colpidores (“necesitaba decir lo que sentía, sin preocuparme de como decirlo.”) i de jocs enginyosos, que s’adequava al que ella sovint deia i pensava sobre la poesia:

“Hay poemas técnicamente perfectos que no dicen NADA. Hay otros que parecen descuidados de forma, pero que dicen TODO. Podéis escoger a vuestro gusto. El ideal es que el poema sea perfecto en fondo y forma. Si esto no es posible, escojo siempre los poemas que nos dicen ALGO.”


El libro de Gloria Fuertes

Aquest 2017, es compleixen cent anys del seu naixement, i apareixen publicades obres d’homenatge que tornen a posar-la d’actualitat. El libro de Gloria Fuertes: antología de poemas y vida (Blackie Books, 2017) hauria d’esdevenir una obra de capçalera, fruit d’una elaboració molt acurada per part de Jorge de Cascante, a foc lent i des d’una estricta professionalitat, però també des de la passió pels versos i la personalitat de l’artista. Inclou antologia, opinions, fotografies i biografia.

El subtítol és encertadíssim ja que la seva poesia esdevé un espai on conflueixen la paraula, el compromís i la seva vida. (“Mi obra, en general, es muy autobiogràfica. Reconozco que soy muy Yoísta.  Quizá –incluso- muy Glorista.”) En els seus poemes, Fuertes parla especialment d’ella, però també aborda la guerra, la solitud, l’amor lliure, el feminisme... amb un alt grau de compromís i de lluita, jugant sempre amb les paraules i barrejant-les amb molt d’enginy en contextos que no són els habituals.

La seva no és una poesia d’alt voltatge, tot i que el que diu, sovint t’enrampa; no és una poesia d’enorme bellesa, però, tal com raja, calma la set del més assedegat i la d’un públic no habituat a la poesia i als jocs de paraules.

El libro de Gloria Fuertes serveix, entre d’altres, per descobrir aquella poeta que ens van desdibuixar, per reivindicar una poesia de denúncia, per aprofundir-hi, o bé, per estimar-la. 
I deixo que parlin alguns dels seus versos, més naturals i més directes que el discurs que us pugui fer arribar jo des del replà:


Antiguo ejercicio de redacción de Gloria

Existe un hormiguero
que tiene cinco mil millones de hormigas.
Este hormiguero se llama Tierra
y sus hormigas se llaman personas.
Muchos de estos seres
no son hormigas,
-y lo que es peor-
no son personas.
En el hormiguero,
la mitad de las hormigas trabajan
y comen mal,
para que la otra mitad no trabaje
y lo pase bien.

                      (me dieron un diez).



No quiero ser maestra
No quiero ser maestra de nada,
me conformaría
con ser una lección
de algo.



Un árbol, un libro, un hijo

¿Hijos? No, hijo.
He plantado muchos árboles,
he plantado muchos libros
y he plantado a muchos tíos.

 
Il·lustr. de Luisa Rivera a Me crece la barba (Ed. Reservoir Books)
Lo que me enerva

Lo que me enerva es,
saber que estás de paso,
y aún así,
no acariciar bastante
atardeceres cuerpos,
risas,
manos,
muslos,
senos,
hombros,
brazos.

Y no acariciar bastante
la vida en vano.



Me dijeron:
-          O te subes al carro
o tendrás que empujarlo.

Ni me subí ni lo empujé.
Me senté en la cuneta,
y alrededor de mí,
a su debido tiempo,
brotaron las amapolas.


1 comentarios :

Gràcies per l'entrada Pep! Tinc uns records de la poeta molt semblants al teus.

Publica un comentari a l'entrada